Carlos Rojas reposarà a Maçanet

0
821

Les cendres del prestigiós escriptor, mort als Estats Units, seran traslladades al poble l’estiu vinent


La biografia de Carlos Rojas Vila ens diu que va néixer a Barcelona el 1928 i que es va llicenciar en Filosofia i Lletres el 1951. Fill del metge colombià Carlos Rojas Pinilla i nebot del general Gustavo Rojas, president dictatorial de Colòmbia entre el 1953 i el 1957. Se’l qualifica de notable assagista i novel·lista i fou professor de literatura espanyola a la universitat d’Emory a Atlanta, Geòrgia (Estats Units), durant 35 anys, després d’haver estat lector d’espanyol a la Universitat escocesa de Glasgow i professor adjunt d’espanyol al Rolliuns College de Winter Park, a Florida. Des del 1957 que vivia a cavall –tenia residència als tres llocs– entre els Estats Units, Barcelona i Maçanet de Cabrenys.

Rojas va morir el passat 9 de febrer a Grenville, Carolina del Sud, lloc de residència dels seus dos fills, Eurice i Carlos, amb els quals vivia després d’enviudar i de patir una creixent dificultat de mobilitat. El proper estiu les seves cendres seran trasllades a Maçanet, el municipi d’on era oriunda la família de la seva mare i amb el que s’ha mantingut estretament unit des de sempre. La llunyania física, incrementada en els darrers anys, i la seva singularitat personal –el seu moment d’or va ser durant els anys 60 i 70 del segle passat– l’havien apartat de la intel·lectualitat espanyola i catalana.

Tornant a la seva biografia, cal assenyalar que entre els seus assaigs destaquen Diálogos para otra España (1966), Por qué perdimos la guerra (1969), Diez figuras de la guerra civil española (1973) i La guerra civil vista por los exiliados (1975). Com a novel·lista destaquen De barro y esperanza (1957), El futuro ha comenzado (1958), Adolfo Hitler está en mi casa (1965), Auto de fe (1968), per la qual rebé el Premi Nacional de Novel·la, Aquelarre (1970) i Azaña, una biografia sobre el president de la República amb la qual guanyà el premi Planeta el 1973.

El 1980 guanyà el premi Nadal amb El ingenioso hidalgo y poeta Federico García Lorca asciende a los infiernos. Amb Memorias inéditas de José Antonio guanyà el premi Ateneo de Sevilla i amb Auto de fe el Premi Nacional de Literatura el 1968. En la dècada dels noranta destaquen les seves novel·les El jardín de Atocha (1990) i Proceso a Godoy (1992). La seva última novel·la va ser El último rey sobre la tierra, publicada el 2016.

RELACIÓ AMB MAÇANET. Però Carlos Rojas, per a la gent de Maçanet de Cabrenys, era un singular estiuejant, apreciat i estimat per tothom. La seva mort ha colpit el poble, amb el qual mantenia una relació de lluny. La família de la seva mare va decidir passar-hi temporades des de principis de segle, a la casa pairal. El seu pare va marxar de Colòmbia per acabar els estudis de Medicina a París i a Barcelona. «En aquella època era fàcil canviar la matrícula d’una universitat amb l’altra. Per raons que desconec, estableix contacte amb l’alcalde del poble, Mariano Mas, que era maçó com el meu pare, i que li ofereix l’any 1926 fer la substitució del doctor Morlius», ens explicava l’historiador en una conversa mantinguda l’estiu del 2015.

Els pares de Rojas es coneixen al poble, es casen i ell neix a Barcelona l’any 1928, tot i que sempre assegurava que havia estat engendrat a Maçanet. Des de la seva infantesa i llevat d’un breu parèntesi després de la Guerra Civil, hi manté una relació permanent. «He vingut cada any, a l’estiu. Després del conflicte bèl·lic, en què el país queda en la misèria total, infinita, indescriptible, estem uns anys que no ens movem de la ciutat. El poble, afortunadament, no s’ha transformat massa. La seva estructura no ha canviat des de l’incendi del 1813», afegia.

Preguntat sobre què hi trobava, a Maçanet, Rojas em confessava que «aquest petit poble de l’Empordà és el centre del món. A més, els límits de la cultura catalana –de la llengua i de la literatura– es troben a l’hort de casa meva. Si anem al Rosselló, a pocs metres, ens trobem que parlen molt més a gust el francès que no pas el català». L’escriptor mantenia contacte telefònic amb el poble tot l’any. Setmanalment s’interessava per tot el que hi passava i trucava als amics que hi tenia per conèixer les novetats del dia a dia, entre ells l’exalcalde Lluís Carbó. Quan hi residia es dedicava bàsicament a llegir, tant llibres com els diaris, però no pas a escriure, que sempre ho feia a Barcelona o als Estats Units. Abans d’una delicada operació de genoll era habitual veure’l caminar pel municipi.

La conversa amb Carlos Rojas era sempre amena, imprevisible i extremadament culta. Ens explicava que «el curs 1996-1997 em vaig jubilar de forma dràstica. No podia consentir que als graduats se’ls incrementessin les matrícules a cada curs. Això altera els objectius acadèmics als Estats Units». A partir d’aquell moment es dedica a escriure, «per desgràcia meva». L’última peripècia que li va passar, com a autor, és que quan tenia acabats els dos volums d’una novel·la –el darrer duia per títol El último rey sobre la historia– i els portà a l’editorial es va trobar amb la sorpresa que «el nou director literari em diu que no es poden publicar perquè soc massa intel·lectual i que els meus llibres són massa cultes. Amb això volia dir que no hi entenia absolutament res».

Rojas havia escrit diversos estudis d’art, entre altres sobre Salvador Dalí, Picasso i el pintor empordanès Miquel Capalleras. Val a dir que ell també pintava i la seva casa –almenys la de Maçanet–era un veritable museu d’obres d’art. Descansi en pau.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li