Caputxins, un èxit col·lectiu

0
531

S’ha fet públic que el Ministeri de Foment, mitjançant la subvenció relativa a l’1% cultural, es fa càrrec d’una part important del finançament en la rehabilitació de l’església de l’antic convent de Caputxins, al Rec Arnau de Figueres. No pot haver-hi un millor final de Fires. I és que aquesta novetat simbolitza de facto tres avenços importants per a la nostra ciutat. El primer: la creació a Figueres d’un nou espai escènic, un auditori polivalent per a espectacles de petit i mitjà format, que servirà per completar la poderosa magnitud del Teatre Municipal El Jardí. Aquest nou escenari, que hem de preveure inaugurar d’aquí a uns tres anys, està basat en un projecte de primera divisió, que ha de garantir una qualitat òptima en la capacitat acústica de l’auditori i una màxima versatilitat en l’espai escènic. Des de concerts de jazz a petits espectacles de dansa i teatre. Des de joies del circ contemporani a recitals de poesia o cant coral. El segon: la recuperació d’un dels tresors del nostre patrimoni menys conegut. El 1760 fou inaugurat el llavors convent de Caputxins, arran del trasllat de l’ordre eclesiàstic des de l’ermita de Sant Roc, avui castell de Sant Ferran, a la plana de la nostra ciutat. Des de 1835, però, l’antic convent es convertí en un espai civil, i amb els anys i la deixadesa esdevingué un espai en ruïnes. Una vergonya municipal, per dir-ho amb brutal sinceritat. Avui, ruïnes. Demà, un edifici públic recuperat i un auditori. I tercer: vull creure que la rehabilitació de Caputxins és també un símptoma de la profunda transformació que ha de viure la ciutat de Figueres en la propera dècada. L’analista Pau Canaleta afirmava fa uns dies que Figueres viu una dolça decadència. La reforma de Caputxins és un magnífic revulsiu que ha de servir per despertar els figuerencs i carregar-los d’il·lusió i de confiança en el futur, i enterrar la decadència, per dolça que sigui. Crec fermament que és una oportunitat per situar les ments de la nostra societat en el futur i deixar reposar per sempre les nostàlgies del gloriós passat comú, que sovint ens fa més nosa que servei.

LLEGEIXI L’ARTICLE SENCER A L’EDICIÓ IMPRESA

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li