2016 arriba a la seva fi. Un any més, un instant de les nostres vides que ens deixa en la memòria, com tots els anys, un temps que ja és passat i la consciència de l’ésser. 2016 ha estat un temps de crisi, en què la tristesa i l’alegria han estat companyes del nostre dia a dia. Penso, que és en els temps de crisi quan hem de decidir què hem de fer, com hem d’enfrontar-nos als quefers de la vida; però, sobretot, en els temps de crisi (diria jo que en tot temps i lloc) hem de decidir i saber a qui estimem, més, quan són els nostres afectes, els nostres sentiments els que ens donen l’energia de viure, la força per enfrontar-nos al temps futur. Va escriure T.S. Eliot: “El temps present i el temps passat / estan, potser presents els dos en el temps futur / i el temps futur contingut en el temps passat.”
Crec que ho he escrit, si ho he fet, demano perdó per repetir-me, però considero necessari comentar-vos un vídeo de 15 minuts que un dia vaig veure al portal TED: En un escenari, ben il·luminat, apareix una dona elegantment vestida. És una dona molt bella, sembla una actriu. Es comença a moure d’un costat a un altre de l’escenari fins a aturar-se al centre i comença a explicar que li han fet el regal més valuós, l’últim model de telèfon mòbil, una joia de disseny, el regal més bonic que li han fet mai . Mira a càmera, com si demanés que li fessin un primer pla, recull el seu pèl cap enrere, deixant al descobert el seu clatell. El pla ens mostra al detall una cicatriu que li neix al clatell i li baixa per darrere d’una de les seves orelles. Un silenci tens, només trencat per les seves paraules emocionades, paraules que expliquen que ha tingut un tumor cerebral maligne, que la van haver d’operar, que va passar mesos de quimioteràpia, de radioteràpia. Ha tingut por. Ha lluitat per la seva vida. I, tot el seu patiment ha estat un regal immens, atès que durant tot aquest temps de dolor, l’han cuidat, li han donat tot l’amor que creia perdut, li han fet el millor dels regals: el sentir-se estimada, el de la consciència de ser i de valorar l’important de la vida.
Penso si he de seguir dissertant sobre el temps de vida o, atès que aquesta tribuna es publica en un setmanari d’informació general, hauria de centrar-me en un resum del que ha estat l’any 2016. Resums de l’any, amb les fites que es consideren més importants, amb les notícies dividides en seccions, amb aquest material s’ompliran suplements i diaris i, amb tota seguretat, s’ajustaran més a l’esdevingut, que el que un pugui considerar, informativament parlant, les notícies més importants de l’any. Així, permeteu-me lector, que relati i opini sobre el sentit i pensat aquest any.
2016 ha estat un any alegre-trist, com tots els anys de la vida. Un any, en què persones properes han lluitat, encara ho fan, contra el càncer, persones de les que he après la força que tenim quan creiem que perdem la vida, he après del seu instint de supervivència. Admiro la seva consciència del viure, la seva serena alegria, fins i tot quan estan tristos. Ja sé que això no és una notícia però la nostra història quotidiana està construïda per monotonies que convertim en costums fins que un dia, la malaltia, ens bufeteja i ens desperta de la nostra rutina. Llavors, responem amb les nostres ànsies de viure, amb la consciència de saber que l’únic que de veritat tenim és la nostra vida i que de nosaltres depèn valorar-la, sentir-la i estimar-la o deixar-la passar en coses de poca importància.
En aquests dies he respost a algunes felicitacions nadalenques –la veritat és que cada vegada em costa més això de celebrar aquestes festes–. No obstant això, un no pot sostreure als bons desitjos de felicitat i prosperitat generalitzats, fins i tot, buscar una cita literària que expressi aquest desig per a tots els dies del futur. En una de les felicitacions electròniques que he enviat, vaig escriure una cita de Cesare Pavese: “No tenim més que aquesta virtut: començar / cada dia de la vida -davant la terra, / sota un cel que callats, esperant un despertar”. Així, desitjo cultivar aquesta virtut de començar cada dia del temps futur despert, deixant-me sorprendre pel que quotidianament la vida em regala, regals, per exemple, com el bon dia dels meus fills, com el petó en despertar-me de la meva noia o com el perquè d’un nen petit que vol saber i aprendre tot el que l’envolta. El regal de viure despert és estar obert al que el dia a dia ens depara.
Fa uns dies llegia una vella revista de poesia i pensament, es tractava del número 2 de la revista Litoral, dels mesos de juny-juliol de 1968 (aquest número correspon a l’època en què aquesta revista es va tornar a editar a Espanya, després la seva etapa d’exili a Mèxic), en este número, es dissertava sobre els successos de maig d’aquest any. Un dels articles es titulava la “Síntesi de la lluita per Europa”. Han passat 48 anys del maig francès, de la Primavera de Praga o de les revoltes estudiantils a la universitat de Berkley. Ha passat gairebé mig segle de l’assassinat de Martin Luther King i Robert Kennedy i, el pas del temps, ens ensenya, més aviat ens demostra, que les persones passen i el passat és part del nostre present; les idees, sobretot, les bones queden, les altres, s’obliden. D’aquesta lectura, un pot extreure algunes conclusions: “Amb De Gaulle i sense De Gaulle, Europa hi és. Amb Stalin i sense ell, el Comunisme hi és. Amb Mao i sense Mao, els xinesos hi són. I tots, uns i altres, tenen aquest secret catastròfic de les armes nuclears. Doncs bé, Amb Merkel i sense Merkel, Europa està aquí. Amb Putin o sense Putin, l’ànima russa està aquí. Amb Xi Jinping o sense XI Jinpimg, Xina hi és. I, amb Donald Trump o sense Donald Trump, els Estats Units seguiran influint en la política mundial.” Dit això, europeus, asiàtics o americans haurem de saber que dialogar és l’únic camí possible per evitar la catàstrofe nuclear i el seu missatge de mort.
Les crisi ideològica i econòmica, unides al canvi de paradigma, que comporta l’ús massiu de les tecnologies de la informació i el coneixement, ens donen la radiografia d’un món perdut, en uns casos en la seva pròpia abundància; en d’altres, si misèria extrema, un món no gaire diferent al de fa cinquanta anys, un món, com aquell de 1968, que espera un nou temps en què els homes resolguin les seves diferències amb les paraules, que s’enfrontin als reptes de la desigualtat i la injustícia amb l’afany de construir un món comú, en el qual capiguem tots, on cap nen, com va ser Aylan, mori prematurament per la seva condició de refugiat.
Parlem d’Europa.
En el futur immediat, igual que en el passat recent, Europa necessitarà que els estats europeus, les seves nacions, sentin la necessitat de construir una Europa unida, construïda com a pàtria comuna amb la suma de les mentalitats dels seus pobles. Europa necessita aquesta unitat i portar-la des de les costes occidentals d’Irlanda fins a les muntanyes Urals, única forma possible d’una veritable unitat europea. Hi ha molt camí fet, el principal, encara que una mica oblidat, és el de la cultura comuna. Sense oblidar l’Europa econòmica, Europa només serà Europa si és capaç d’unir culturalment i sentimental els seus pobles, en cas contrari, no sabrem crear la pàtria europea.
Torno a les pàgines de Litoral, per extreure’n una cita del Pare Arrupe (superior de la companyia de Jesús a 1968): “Hoy se nota una gran efervescencia. Esto la juventud lo siente, verdad. Y siente su porvenir. Y todo es universal. En todo el mundo… Aparte de todas las maquinaciones políticas que detrás de eso puede haber, no cabe duda que ahí se está capitalizando un no de la juventud a un orden que ellos no aprueban. Y este es el gran problema que hoy los dirigentes del mundo, políticos y no políticos, tienen que pensar. Por eso esta juventud necesita gente que piense con toda apertura y con toda energía y con toda audacia, que presente los problemas y trate de resolverlos.” Paraules que retraten, també, el nostre món actual. L’única diferència destacable, és que els joves d’ahir són els vells d’avui i, són ells els que governen, majorment, les destinacions del món. I, és a ells, a qui cal preguntar si pensen amb obertura de mires, si són audaços, si tenen energia per enfrontar-se als problemes i resoldre’ls.
En una de les faules de Samaniego, el conte de la lletera, se’ns demana que no anhelem el bé futur, sobretot, quan ni el present està segur. Doncs bé, les previsions per a l’any que estan plenes de núvols negres. El que ens depari el futur serà una incògnita que només el pas del temps ha de resoldre, mentrestant, mentre esperem que ens espera l’endemà, penso que és bo recordar, assaborir, diria un, tot el que ens regala vida en el nostre dia a dia.
Quan acabi aquesta tribuna i l’enviï a redacció, amb els meus millors desitjos per al 2017, sortiré al carrer, aniré fins a la platja i els meus ulls miraran les muntanyes de la Mare de Déu del Món, el Bassegoda i el Canigó, deixaré que la brisa marina m’acaroni i sentiré l’emoció profunda del dia sense pensar en demà, sense deixar-me arrossegar pels negres presagis, simplement deixant-me portar pel plaer de sentir-me viu i de gaudir del moment únic d’una mar gronxada per l’onatge i la visió d’unes muntanyes de cims blanques.
Leave a Reply