
2016 arriba a la seva fi. Un any més, un instant de les nostres vides que ens deixa en la memòria, com tots els anys, un temps que ja és passat i la consciència de l’ésser. 2016 ha estat un temps de crisi, en què la tristesa i l’alegria han estat companyes del nostre dia a dia. Penso, que és en els temps de crisi quan hem de decidir què hem de fer, com hem d’enfrontar-nos als quefers de la vida; però, sobretot, en els temps de crisi (diria jo que en tot temps i lloc) hem de decidir i saber a qui estimem, més, quan són els nostres afectes, els nostres sentiments els que ens donen l’energia de viure, la força per enfrontar-nos al temps futur. Va escriure T.S. Eliot: “El temps present i el temps passat / estan, potser presents els dos en el temps futur / i el temps futur contingut en el temps passat.”
Crec que ho he escrit, si ho he fet, demano perdĂł per repetir-me, però considero necessari comentar-vos un vĂdeo de 15 minuts que un dia vaig veure al portal TED: En un escenari, ben il·luminat, apareix una dona elegantment vestida. És una dona molt bella, sembla una actriu. Es comença a moure d’un costat a un altre de l’escenari fins a aturar-se al centre i comença a explicar que li han fet el regal mĂ©s valuĂłs, l’últim model de telèfon mòbil, una joia de disseny, el regal mĂ©s bonic que li han fet mai . Mira a cĂ mera, com si demanĂ©s que li fessin un primer pla, recull el seu pèl cap enrere, deixant al descobert el seu clatell. El pla ens mostra al detall una cicatriu que li neix al clatell i li baixa per darrere d’una de les seves orelles. Un silenci tens, nomĂ©s trencat per les seves paraules emocionades, paraules que expliquen que ha tingut un tumor cerebral maligne, que la van haver d’operar, que va passar mesos de quimioterĂ pia, de radioterĂ pia. Ha tingut por. Ha lluitat per la seva vida. I, tot el seu patiment ha estat un regal immens, atès que durant tot aquest temps de dolor, l’han cuidat, li han donat tot l’amor que creia perdut, li han fet el millor dels regals: el sentir-se estimada, el de la consciència de ser i de valorar l’important de la vida.
Penso si he de seguir dissertant sobre el temps de vida o, atès que aquesta tribuna es publica en un setmanari d’informaciĂł general, hauria de centrar-me en un resum del que ha estat l’any 2016. Resums de l’any, amb les fites que es consideren mĂ©s importants, amb les notĂcies dividides en seccions, amb aquest material s’ompliran suplements i diaris i, amb tota seguretat, s’ajustaran mĂ©s a l’esdevingut, que el que un pugui considerar, informativament parlant, les notĂcies mĂ©s importants de l’any. AixĂ, permeteu-me lector, que relati i opini sobre el sentit i pensat aquest any.
2016 ha estat un any alegre-trist, com tots els anys de la vida. Un any, en què persones properes han lluitat, encara ho fan, contra el cĂ ncer, persones de les que he après la força que tenim quan creiem que perdem la vida, he après del seu instint de supervivència. Admiro la seva consciència del viure, la seva serena alegria, fins i tot quan estan tristos. Ja sĂ© que això no Ă©s una notĂcia però la nostra història quotidiana estĂ construĂŻda per monotonies que convertim en costums fins que un dia, la malaltia, ens bufeteja i ens desperta de la nostra rutina. Llavors, responem amb les nostres Ă nsies de viure, amb la consciència de saber que l’únic que de veritat tenim Ă©s la nostra vida i que de nosaltres depèn valorar-la, sentir-la i estimar-la o deixar-la passar en coses de poca importĂ ncia.
En aquests dies he respost a algunes felicitacions nadalenques –la veritat Ă©s que cada vegada em costa mĂ©s això de celebrar aquestes festes–. No obstant això, un no pot sostreure als bons desitjos de felicitat i prosperitat generalitzats, fins i tot, buscar una cita literĂ ria que expressi aquest desig per a tots els dies del futur. En una de les felicitacions electròniques que he enviat, vaig escriure una cita de Cesare Pavese: “No tenim mĂ©s que aquesta virtut: començar / cada dia de la vida -davant la terra, / sota un cel que callats, esperant un despertar”. AixĂ, desitjo cultivar aquesta virtut de començar cada dia del temps futur despert, deixant-me sorprendre pel que quotidianament la vida em regala, regals, per exemple, com el bon dia dels meus fills, com el petĂł en despertar-me de la meva noia o com el perquè d’un nen petit que vol saber i aprendre tot el que l’envolta. El regal de viure despert Ă©s estar obert al que el dia a dia ens depara.
Fa uns dies llegia una vella revista de poesia i pensament, es tractava del nĂşmero 2 de la revista Litoral, dels mesos de juny-juliol de 1968 (aquest nĂşmero correspon a l’època en què aquesta revista es va tornar a editar a Espanya, desprĂ©s la seva etapa d’exili a Mèxic), en este nĂşmero, es dissertava sobre els successos de maig d’aquest any. Un dels articles es titulava la “SĂntesi de la lluita per Europa”. Han passat 48 anys del maig francès, de la Primavera de Praga o de les revoltes estudiantils a la universitat de Berkley. Ha passat gairebĂ© mig segle de l’assassinat de Martin Luther King i Robert Kennedy i, el pas del temps, ens ensenya, mĂ©s aviat ens demostra, que les persones passen i el passat Ă©s part del nostre present; les idees, sobretot, les bones queden, les altres, s’obliden. D’aquesta lectura, un pot extreure algunes conclusions: “Amb De Gaulle i sense De Gaulle, Europa hi Ă©s. Amb Stalin i sense ell, el Comunisme hi Ă©s. Amb Mao i sense Mao, els xinesos hi sĂłn. I tots, uns i altres, tenen aquest secret catastròfic de les armes nuclears. Doncs bĂ©, Amb Merkel i sense Merkel, Europa estĂ aquĂ. Amb Putin o sense Putin, l’à nima russa estĂ aquĂ. Amb Xi Jinping o sense XI Jinpimg, Xina hi Ă©s. I, amb Donald Trump o sense Donald Trump, els Estats Units seguiran influint en la polĂtica mundial.” Dit això, europeus, asiĂ tics o americans haurem de saber que dialogar Ă©s l’únic camĂ possible per evitar la catĂ strofe nuclear i el seu missatge de mort.
Les crisi ideològica i econòmica, unides al canvi de paradigma, que comporta l’ús massiu de les tecnologies de la informaciĂł i el coneixement, ens donen la radiografia d’un mĂłn perdut, en uns casos en la seva pròpia abundĂ ncia; en d’altres, si misèria extrema, un mĂłn no gaire diferent al de fa cinquanta anys, un mĂłn, com aquell de 1968, que espera un nou temps en què els homes resolguin les seves diferències amb les paraules, que s’enfrontin als reptes de la desigualtat i la injustĂcia amb l’afany de construir un mĂłn comĂş, en el qual capiguem tots, on cap nen, com va ser Aylan, mori prematurament per la seva condiciĂł de refugiat.
Parlem d’Europa.
En el futur immediat, igual que en el passat recent, Europa necessitarà que els estats europeus, les seves nacions, sentin la necessitat de construir una Europa unida, construïda com a pà tria comuna amb la suma de les mentalitats dels seus pobles. Europa necessita aquesta unitat i portar-la des de les costes occidentals d’Irlanda fins a les muntanyes Urals, única forma possible d’una veritable unitat europea. Hi ha molt camà fet, el principal, encara que una mica oblidat, és el de la cultura comuna. Sense oblidar l’Europa econòmica, Europa només serà Europa si és capaç d’unir culturalment i sentimental els seus pobles, en cas contrari, no sabrem crear la pà tria europea.
Torno a les pĂ gines de Litoral, per extreure’n una cita del Pare Arrupe (superior de la companyia de JesĂşs a 1968): “Hoy se nota una gran efervescencia. Esto la juventud lo siente, verdad. Y siente su porvenir. Y todo es universal. En todo el mundo… Aparte de todas las maquinaciones polĂticas que detrás de eso puede haber, no cabe duda que ahĂ se está capitalizando un no de la juventud a un orden que ellos no aprueban. Y este es el gran problema que hoy los dirigentes del mundo, polĂticos y no polĂticos, tienen que pensar. Por eso esta juventud necesita gente que piense con toda apertura y con toda energĂa y con toda audacia, que presente los problemas y trate de resolverlos.” Paraules que retraten, tambĂ©, el nostre mĂłn actual. L’única diferència destacable, Ă©s que els joves d’ahir sĂłn els vells d’avui i, sĂłn ells els que governen, majorment, les destinacions del mĂłn. I, Ă©s a ells, a qui cal preguntar si pensen amb obertura de mires, si sĂłn audaços, si tenen energia per enfrontar-se als problemes i resoldre’ls.
En una de les faules de Samaniego, el conte de la lletera, se’ns demana que no anhelem el bé futur, sobretot, quan ni el present està segur. Doncs bé, les previsions per a l’any que estan plenes de núvols negres. El que ens depari el futur serà una incògnita que només el pas del temps ha de resoldre, mentrestant, mentre esperem que ens espera l’endemà , penso que és bo recordar, assaborir, diria un, tot el que ens regala vida en el nostre dia a dia.
Quan acabi aquesta tribuna i l’enviï a redacció, amb els meus millors desitjos per al 2017, sortiré al carrer, aniré fins a la platja i els meus ulls miraran les muntanyes de la Mare de Déu del Món, el Bassegoda i el Canigó, deixaré que la brisa marina m’acaroni i sentiré l’emoció profunda del dia sense pensar en demà , sense deixar-me arrossegar pels negres presagis, simplement deixant-me portar pel plaer de sentir-me viu i de gaudir del moment únic d’una mar gronxada per l’onatge i la visió d’unes muntanyes de cims blanques.
Leave a Reply