Caos

0
1204

Aquest país té problemes molt greus, entre ells, una classe política inepta, en molts casos corrupta i uns partits que, lluny de solucionar els problemes del país, els agreugen amb les seves maneres de conducta: «El que es mogui no surt a la foto», va etzibar als seus companys de govern Alfonso Guerra, no sé si abans, però des de llavors, els partits són maquinàries en la qual creixen mediocres, que es juguen el seu modus vivendi conspirant a destra i sinistra, per accedir al millor lloc possible en la llista electoral o en l’organigrama del partit, en llocs de confiança en l’Administració pública (en cas que el partit governi), ocupant ministeris i altres càrrecs que els permeten anar confeccionant les seves agendes, no per utilitzar-les per al bé comú, que en teoria és l’objectiu de la política, sinó perquè preparés una sortida avantatjosa en el mercat de les portes giratòries. Pocs polítics tenen bagatge i experiència professional acreditada fora de la política, per tornar a les seves ocupacions anteriors, si és que han tingut cap dedicació anterior.

Durant les pròximes setmanes els mitjans de comunicació i els politòlegs analitzaran les múltiples enquestes electorals. Les primeres, d’ahir diumenge, diuen que el 90% de l’electorat se sent decebut, enfadat i preocupat. Un electorat al qual els assessors dels quatre líders polítics nacionals ni convencen ni enganyen. Per quarta vegada, des del 2015, la classe política ens porta a una repetició electoral i, una vegada i una altra, demostren el seu cinisme i el poc que els importen els problemes del país i dels seus ciutadans. Penso que, a més de la lògica abstenció i que pugin uns partits i baixin uns altres, el resultat obligarà a pactar. I molt em temo que amb els Pedro i Pablos i Albert això no és molt possible, sota pena, que sigui tan evident per a les respectives maquinàries dels seus partits la inutilitat dels seus líders que decideixin canviar-los, de no fer-ho, i si els Pedro, Pablos i Albert segueixen amb els seus no és no, és de témer que tornin a convocar eleccions, fins que el veritable vencedor, en el millor dels casos, sigui el cansament i, en el pitjor, un messies al mode de Bolsonaro, Trump, Putin, Salvini o vagi’s a saber.

Quina raó ens ha portat a la nova convocatòria electoral? Evidentment, la veritable raó no és la que exposen en públic Pedro Sánchez i els portaveus del PSOE, és més, ningú els creu, per molt que ho pregonin. No és que el secretari general dels socialistes no podria dormir si tingués ministres d’Unides Podem; tampoc crec que l’altiu president del Govern en funcions sigui un veritable idiota que pensi que li surti gratis menysprear, com ho fa, als seus rivals d’esquerra, inclòs Iñigo Errejón, al qual afalaga en un intent fal·laç de l’abraçada de l’os. Crec, sincerament, que els poders d’aquest país li han dit a Pedro Sánchez que no pot governar amb un partit que vol posar en solfa els privilegis de les grans corporacions, de la banca i els d’aquestes grans i aristocràtiques fortunes, a les quals tant emociona la paraula Espanya i que tampoc volen l’Espanya real.

Penso que aquell banquer català que va dir que calia crear un Podem de dretes ha de tenir torçons, la seva aposta per Albert Ribera li ha sortit carbassa. El polític del discurs repetitiu de l’aplicació del 155 a Catalunya, de l’insult al seu possible aliat, que volen els poders fàctics, no té molt més recorregut. Cs ha demostrat que era un apòsit de la dreta, amb una ambició desmesurada en la seva cúpula dirigent, que han fet de l’insult i el llenguatge bast el seu cartell electoral. Segons les enquestes, els Ribera, Arrimadas i altres, tenen poc recorregut polític i més tard o més d’hora seguiran el camí de Rosa Díaz.

És possible que un partit que sofreix el càncer terminal de la corrupció pugui ser un partit que governi Espanya? Diners perquè continuïn creixent en política no els faltarà, als Pablo Casado i companyia. No obstant això, sembla que el capital, i aquestes grans i educades i aristocràtiques fortunes, han decidit prendre cartes en l’assumpte, han enviat una de les seves representants, la senyora Cayetana Álvarez de Toledo, a prendre les regnes de l’escenari polític-mediàtic perquè vetlli pels seus interessos. És tan educat el seu verb, tan distingit el seu discurs, que, de moment, sembla que l’educada senyora insulta amb tant estil, desqualifica amb tanta altivesa, que fins als membres del seu partit li fan el buit.

Així, les coses, què pensen fer els poderosos per a salvar al país d’aquest caos polític?

M’agradaria saber què deliberen en els seus cenacles, quines conspiracions (no paranoiques) estaran ordint perquè sembli que tot canvia, perquè tot continuï igual. Els va sortir bé en la transició, els sortirà bé ara?

En la meva anterior tribuna vaig citar unes declaracions de Felipe González, en les quals avisava de la possible fi del capitalisme. Suposo que les elits d’aquest país escolten a tan eficaç servidor, en aquest cas, segur que estan tramant alguna cosa. Per part meva, els comento, molt per damunt, que de moment aquesta fi del capitalisme anunciat fa por a la majoria de les persones, ara bé, «La fam no espera. Al qui té gana cal donar-li menjar, després vindrà això d’ensenyar-li a pescar, però sobretot, sobretot que sàpiga que el riu és seu» (Pere Casaldáliga, llegit en el suplement Papers, del Quadern de Cristianisme i Justícia, núm. 215). I, sí, el dia que sapiguem que el riu és nostre i que no podem viure la vida a través d’una pantalla, ni segons ens dicten quan ens prohibeixen pensar i sentir per nosaltres mateixos, aquest dia, potser, els diàlegs deixaran de ser muts i el silenci dels pobles no consistirà a apagar el botó d’una pantalla.

En aquest moment, potser, el de la fi de la història, com va aventurar Fujiyama, ens donem per assabentats: no existeix la república independent de les nostres cases, no podem continuar impàvids davant el precipici del canvi climàtic, davant el drama dels milions de persones que fugen de la fam, de la guerra, de les pitjors atrocitats que els humans ens dediquem a cometre. No podem, potser, després del fracàs del marxisme leninisme, després de l’impossible que sembla la implantació de l’ideari anarquista i davant l’anunci de la fi del capitalisme, aprenguem a viure en comunitat, a ajudar-nos els uns als altres, potser, aquest és l’únic i comunitari camí que ens deslliuri dels Salvini, els Bolsonaro, els Putin, els Trump i vagi’s a saber qui més.

L’altre dia vaig llegir, a Nius (nou diari digital del grup Planeta-Antena 3), unes entrevistes a diversos experts en demoscòpia. Una d’aquestes deia: «Pensàvem que la inestabilitat del país ens vindria de Catalunya i la inestabilitat ens està venint de la carrera de Sant Jerònim» (Penedès). Serveixin les seves paraules per fer-nos la pregunta correcta que ens permeti solucionar el problema de formar govern en aquest país: el problema està en la carrera de Sant Jerònim, és a dir, en el Congrés dels Diputats, on 350 representants triats per sufragi universal són incapaços de fer el seu treball.

La tan suada democràcia a Espanya continua tenint una naturalesa fràgil. Encara no ha estat capaç de tancar i curar les ferides de la Guerra Civil, encara, els vencedors d’aquella barbàrie preserven les seves prebendes i diuen defensar una constitució que no van votar, sempre que la llei actual i els qui l’administren serveixin els seus interessos. La democràcia es diu que és el menys dolent dels sistemes polítics i aquest mite funciona quan els pobles creuen que els qui els representen compleixen el seu deure, els seus representats; quan tal o tal altre partit, deixa de representar els interessos generals i comuns dels seus electors?, llavors, la democràcia, a més de fràgil, es converteix en una cosa inversemblant,la qual cosa porta al cansament dels milions de persones que, exercint el seu dret al vot, comproven com l’escrutini de les urnes, és a dir, la seva voluntat expressada mitjançant el seu vot, és menyspreada pels seus representants polítics. Hem arribat al caient d’aquest precipici. Traiem el cap a l’abisme d’una democràcia incapaç de solucionar els problemes, greus problemes, d’un país cansat d’aguantar la ineptitud de tant mediocre que viu de la política i l’únic interès de la qual és gaudir del sou i dels privilegis que els ciutadans els han donat a través del sufragi universal.

Fa uns dies vaig mantenir una conversa amb Santi Vila (la poden llegir en aquestes mateixes pàgines), durant la qual em va dir que el «procés» havia aconseguit acabar amb dues generacions de polítics, la seva, és a dir, els que estan en la dècada dels quaranta, i la generació del president Mas, és a dir, els polítics que estan en la sisena dècada de les seves vides. I va afegir que la nova generació de polítics no tenen encara l’experiència ni l’agenda d’aquestes generacions citades, per tant, no tenen encara vincles i interlocutors amb els quals dialogar. En altres paraules, costarà un temps restablir els ponts del diàleg, enfortir els vincles entre els uns i els altres. Santi Vila no va dubtar ni per un moment que aquests ponts i vincles es restabliran. El seu optimisme és un hàlit d’esperança.

He titulat aquesta tribuna caos pensant en la teoria científica del caos, però penant-ho bé, és més fàcil que la ciència pugui explicar aquesta teoria que ens pugui dir una cosa coherent sobre el comportament humà, màximament, si l’humà treballa de polític.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li