Canvi global

Les primeres dues paraules d’aquesta tribuna ens remeten a un concepte del qual poc sabem: canvi global. I, però, vivim immersos en la seva complexitat i sentint els seus efectes en les nostres vides.

L’impacte de l’activitat humana repercuteix en la biosfera, afecta la vida, altera els sistemes naturals i, també, a nosaltres. Hem d’associar el canvi climàtic a aquest canvi global però sense simplificar la seva comprensió, atès que aquest es manifesta en tota la seva complexitat i, per tant, no podem ni hem de deixar d’esforçar-nos a intentar comprendre millor les seves causes; per això, hem de desenvolupar els mètodes que ens ajudin a afrontar-lo i a minimitzar els seus efectes fins a adaptar-nos als canvis de vida que el canvi global imposa. És una tasca que ens competeix a tota la humanitat, sense excepció, ara bé, l’hem d’emprendre solidàriament amb els més febles i desfavorits, ja que són ells els primers afectats per les conseqüències del canvi global: deteriorament de la salut humana, deteriorament i incapacitat de mantenir el benestar de les generacions presents i futures, pèrdua de seguretat, conflictes socials, per enumerar els efectes sobre les persones.

Pel que fa a la influència del canvi global sobre els processos físics, químics i biològics de la terra, dels oceans i de l’atmosfera són evidents, sempre ha estat així, el sistema de la biosfera ha funcionat amb patrons periòdics i ben definits. Aquesta maquinària, des dels inicis de la revolució industrial, aquesta sent danyada i alterada per l’activitat humana.

L’holocè ha estat l’era que ha predominat en el sistema Terra en els últims 12.000 anys. Ha estat una era de clima estable i benigne, des de l’últim període glacial. L’inici de l’era de l’antropocè el podem datar en la dècada dels cinquanta, del segle passat, és a dir, en el temps dels assajos amb bombes nuclears, que van aconseguir l’estratosfera: “Els radionúclids són probablement el senyal més sòlid, ja que són conseqüència d’un esclat”, va declarar Jan Zalasiewicz, de la Universitat de Leicester, al Congrés Internacional de Geologia que es va celebrar a Sud-àfrica.

Fem una mica de memòria i citem com a exemple la producció industrial dels compostos clorofluorocarbonis, més coneguts com a CFC, aquests compostos no existien de manera natural en el sistema Terra. Aquests compostos sintètics gasosos van ser alliberats a l’atmosfera durant anys massivament fins que, a la dècada dels vuitanta del segle XX, ens adonem que eren compostos climàticament actius, és a dir, tenien un efecte hivernacle, el dany més visible va ser el forat d’ozó.

En els rius i als mars naveguen els detritus de plàstic que a ells aboquem, els residus de partícules de microplàstic seran la nostra herència per a les generacions futures, pensem que “no vam heretar la Terra dels nostres avantpassats, la vam rebre prestada dels nostres fills” (proverbi kenyà). I, no obstant això, a aquesta herència hem de sumar altres al futur, com ara són les partícules de carbó negre procedent del consum de combustibles fòssils, partícules que l’aire transporta a les glaceres i als sediments: centenars de nous compostos d’origen sintètic envaeixen les zones més aïllades del planeta i s’assenten en la profunditat dels mars, el que comporta, augmentar l’acidificació dels oceans: més de dues dècimes de pH de disminució en l’aigua superficial de l’oceà global, a més, de l’augment del nivell de CO2 a l’atmosfera, al ritme més accelerat dels últims 66 milions d’anys.

Parlant de l’aigua. Els éssers vius, entre els quals ens trobem, som aigua. La font més gran d’aigua del planeta són els seus oceans. I, bé, el nivell del mar ha augmentat en els últims 100 anys entre 10 i 25 cm de mitjana global, també, la temperatura oceànica en els últims 50 anys: 0,31 °C fins a una profunditat de 300 m. Des de finals de la dècada dels 70, del segle passat, el gel de l’àrtic disminueix a un ritme del 8% anual, disminució que s’accelera any rere any. En el nostre cementiri marí, llegiu Mediterrani, l’augment ha estat d’11 °C de mitjana aconseguint un màxim de 30 °C a l’estiu del 2006. Aquests episodis de calor extrema van en augment, la qual cosa propicia períodes més llargs sense pluja, per tant, períodes prolongats de sequeres.

Un altre exemple d’agressió al nostre hàbitat és la fabricació de fertilitzants agrícoles. El seu ús massiu té com a conseqüència la modificació radical del cicle del nitrogen al nostre planeta: hem doblat l’ús de fertilitzants, cosa que provoca un impacte sense precedents en l’ecosistema Terra. En 1908, Fitz Haber va patentar la seva coneguda reacció, consistent a produir amoni per a la fabricació de fertilitzants, una de les seves conseqüències és l’òxid nitrós, un gas amb efecte d’hivernacle que poc ajuda a l’equilibri atmosfèric del planeta.

Hi ha més indicis que demostren que l’activitat humana està accelerant aquest canvi global: l’extinció de fauna i flora: més de 800 espècies extintes en els últims segles, és a dir, les taxes actuals d’extinció són mil vegades superiors a les taxes anteriors a l’impacte humà. La pèrdua d’hàbitats és constant: els boscos tropicals disminueixen anualment un 0,5% i entre un 4-9% dels esculls de coral; 1-2% dels boscos de manglar i aiguamolls. En resum, si segueix així, en els decennis vinents s’extingiran el 75% de les espècies. Un altre indici són les dates d’arribada i sortida de migració i els ritmes estacionals de les espècies (fenologia), alterats i en continua modificació. La productivitat dels ecosistemes disminueix i això comporta, per exemple, un deteriorament generalitzat en la qualitat de l’aigua, a causa de la pluja àcida, a aportacions excessives de nitrogen i fòsfor (eutrofització) i a una major aportació de contaminants.

Tot i els tractats i acords internacionals per evitar el canvi global, la societat humana encara no entén l’efecte destructor de la seva activitat: si destruïm l’equilibri del nostre hàbitat, ens destruïm a nosaltres mateixos. La nostra manera d’entendre el progrés, de produir béns i serveis altera l’equilibri del planeta: l’augment de la temperatura global, cada vegada més càlida, supera any rere any el màxim històric registrat, és a dir, augmenten els episodis de calor extrema mentre disminueixen els de fred. Una de les conseqüències d’aquestes alteracions és la disminució de la capacitat de tolerància a les pertorbacions (resiliència). Tots aquests canvis climàtics afecten l’ecosistema: proliferació d’algues, col·lapse de les poblacions de peixos, per tant, es debiliten els estocs pesquers en els oceans.

La primera afectació vital, per als humans, és la hipòxia (nivells baixos d’oxigen), la qual, en els ecosistemes costaners augmenta el nombre de morts: és evident el nombre de defuncions associades a les onades de calor. Altres conseqüències són l’expansió epidèmica de malalties contagioses, l’augment de la mortalitat pel consum d’aigua insalubre, l’augment de les al·lèrgies i les malalties respiratòries, a més de diferents tipus de càncer, entre ells, el de pell, associat a la radiació més gran ultraviolada, com també ho estan les cremades solars i les cataractes.

Seguim les petjades perceptibles del canvi global associades als episodis extrems del clima: les inundacions, tsunamis, huracans són els elements naturals que ens afecten de manera més visible, també ens afecta l’accés a una aigua de qualitat i en quantitat suficient per satisfer les necessitats d’una població humana que no deixa de créixer. Una altra afectació del canvi climàtic són les migracions: la destrucció d’hàbitats està associada a les migracions de milions de persones, éssers humans que no poden viure en les seves regions d’origen i per sobreviure busquen una nova vida en altres latituds. Ho admetem o no, aquesta empremta que ens deixa el viatge a l’era de l’antropocè és una font present i futura de conflictes socials.
Els països i els seus governs no se senten responsables dels seus actes, de les seves polítiques que acceleren aquest canvi global, de moment, de poc serveixen els tractats internacionals signats, com l’Acord de París, que va entrar en vigor el 4 de novembre de 2016, el mateix dia en què Donald Trump guanyava les eleccions presidencials als Estats Units, és a dir, un president nord-americà que nega el canvi climàtic i disposat a demolir el llegat en política mediambiental de Barack Obama.

El problema del canvi global afecta tota la humanitat, l’ecosistema Terra no sap de fronteres: els huracans, tsunamis o la pluja àcida no saben d’estats ni nacions, però, els seus efectes danyen les nostres infraestructures, de manera que els béns destruïts i assegurats causen pèrdues materials a les persones, als estats i a les companyies asseguradores. Però, on més afecta, encara que no de manera tan espectacular, és a la productivitat agrícola i la indústria del turisme, causant-li pèrdues a causa de la desertificació, a les sequeres o a les tempestes.
Els canvis en la biosfera són una realitat i per això un desafiament que hem d’afrontar sabent que allò après del passat no ens serà útil per predir el que ens oferirà el futur. Tan sols podem constatar la rapidesa amb què el canvi global està tenint lloc, en termes de temps, el podem considerar molt curt per al ritme d’evolució del planeta. L’altra constatació és el fet que és l’Homo sapiens qui està generant i accelerant tots aquests canvis amb la seva activitat i la seva aptitud irresponsable.

Potser, els arqueòlegs del futur trobin fossilitzat un llibre, una inscripció, un vestigi i, potser, algun vaig aconseguir desxifrar aquestes paraules: “La teva voluntat avança com una onada / on tots els dies acaben per ofegar-se” (R.M. Rilke). Potser, llavors, els arqueòlegs trobaran alguna cosa bella, d’un temps que possiblement adjectivin com un temps de destrucció.