“Caldria fer una molt bona pedagogia del que significa saber competir”

0
805

El castelloní Guillem Turró ha publicat recentment el llibre ‘Ética del deporte’, una obra que planteja de quina manera l’esport incideix en en les nostres vides. 


 

Guillem Turró
Guillem Turró

Ètica i esport són menys compatibles que anys enrere?

L’esport té moltes dimensions i vessants. D’entrada caldria definir què entenem per esport, amb una definició que englobés les accions o praxis considerades com a esportives, una definició àmplia i general però amb un punt d’indeterminació. Dins d’aquesta caixa anomenada esport trobaríem coses molt diferents: des de l’esport recreatiu, fins l’escolar i el federat, que inclou l’esport d’elit i d’espectacle. És a dir, hi ha subsistemes diferents que cohexisteixen i conviuen entre ells i on s’observa una influència molt forta de l’esport espectacle cap a l’esport escolar i el recreatiu.

Aquí trobem la part més amoral?
Dedico un capítol a una qüestió que anomeno “Les misèries de l’esport”, després d’haver deixat clar que es tracta d’una realitat moralment ambivalent: pot servir per coses meravelloses, però també per coses horribles. El que faig és desglossar vuit misèries diferents, com ara la mercantilització de l’esport, la instrumentalització política, el sexisme, l’homofòbia, el racisme o l’alienació esportiva, que és utilitzar l’esport com l’opi del poble des dels poders fàctics. Tota aquesta part fosca l’hem de tenir molt present per intentar que l’esport ens serveixi per assolir els nostres objectius ètics i formatius.

Aquesta part fosca és també la més oculta?
Depèn. Hi ha casos com el dopatge, que fins i tot s’està estenent dins el món recreatiu, amb atletes anònims que mai arribaran a alts nivells competitius, que sí que són ocults. Però no sempre és així. També hi ha exemples més visibles, com ara els comportaments egoistes al camp de jugadors com Cristiano Ronaldo, unes actituds que a dia d’avui són molt més ostensibles que fa uns anys, quan les càmeres no podien recollir tants de gestos.

“L’esport ens converteix en millors persones”. És així?
L’esport pedagògicament ben orientat ens pot servir per ser millors persones, molts esportistes d’elit ens ho podrien dir. Ara bé, tot això és molt relatiu, l’esport també pot ser infernal, un element que generi estrés o ansietat.

La competitivitat és un dels factors que més ha canviat?
La competitivitat és desitjable, un valor fonamental per a l’esport, sempre que la relacionem amb el joc net. És a dir, un esportista ha de ser competitiu, si no és així és un mal esportista, però cal anar en compte: aquesta competitivitat ha d’estar ben gestionada i controlada per una sèrie de valors com el respecte a l’altre, per les lleis escrites de l’esport, com les regles i normes, i també per les no escrites, que es produeixen per exemple quan un rival està lesionat i un jugador de l’equip contrari tira la pilota a fora.

Cal reforçar aquesta pedagogia competitiva?
Caldria fer una molt bona pedagogia del que significa saber competir. En molts camps i pistes de casa nostra segurament trobaríem molts entrenadors de nois i noies que no apliquen aquesta pedagogia i no transmeten bones lliçons. Als petits se’ls ha d’explicar bé que l’esport ha d’estar regit per l’esperit competitiu.

El més important continua essent participar?
Aquesta frase la va popularitzar Pierre de Coubertin, el creador dels Jocs Olímpics Moderns, i el que vol dir és que arribar al podi està a l’abast de molt pocs. Obsessionar-nos només amb la victòria és un error, el que cal fer és lluitar al màxim sabent, sempre, que el més important és haver tingut l’oportunitat de lluitar. És a dir, aquesta frase significa saber guanyar i saber perdre, sobretot això últim, assumint que el millor èxit és el que s’aconsegueix lluitant contra les pròpies debilitats.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz