Buit

0
1301

En aquesta tribuna, fa un temps, vaig transcriure un dels versos del Cantar del Mío Cid, ho vaig fer per embastar un pensament del que avui em reafirmo: el de la pena. Quina pena que aquest poble no tingui bons polítics que vetllin per les seves il·lusions i anhels, quina pena que els que ens representen es dediquin a embastar discursos buits, construïts amb bestieses i desqualificacions. I, quina pena més profunda i feridora la de sentir cada dia i a tota hora les opinions de tertulians que argumenten amb impostura les raons dels discursos buits dels polítics.

La penúltima polèmica és la del líder del Partit Popular a Catalunya, el Sr. García Albiol advoca per canviar TV3 per ser “un instrument d’agitació i formació d’independentistes i que en aquest moment l’únic objectiu que té és agitar a la població”. A les seves paraules hem de sumar-hi les d’Albert Rivera: “TV3 s’ha convertit en el No-Do de Catalunya”. Tots dos, per mi, representen una idea d’una Espanya única que subjuga els ciutadans i se supedita al vassallatge dels interessos de la Vila i Cort, una vila i cort que té a la Corona el màxim garant d’un statu quo que empobreix les classes treballadora i mitjana i enriqueix aquells que ronden pels salons del poder.

Estic cansat d’aquesta classe política que ens representa. Estic cansat de sentir discursos buits, d’uns i altres, de propiciar amb les seves declaracions incendis que inciten a enfrontar i la dividir els ciutadans: aquestes paraules i les informacions que amb aquestes s’elaboren són les que estan generant els enfrontaments a les famílies o entre amics. És el relat de la realitat que creen els mitjans de comunicació el que altera la convivència quotidiana entre els ciutadans; és la narració que divideix entre bons i mals catalans o bons i dolents espanyols la que genera un conflicte inexistent fins fa ben poc. Sigui com sigui, aquests discursos buits, llunyans als problemes de pobresa, desigualtat i immigració; llunyans als problemes que causa el canvi climàtic, la revolució tecnològica i el canvi de paradigma que això comporta, són els discursos que s’imposen informativament. Estic cansat de la imposició d’un pensament únic que fa ressorgir el fantasma del feixisme a Europa i que en aquest país ressorgeix pels carrers de Madrid, el passat 20 de novembre, amb banderes i càntics feixistes.

La democràcia espanyola està en perill. Els hereus de l’anterior règim ocupen tots els estaments del poder i imposen les seves polítiques si importar l’opinió dels que no comparteixen la seva visió de l’Estat ni defensen els seus interessos. Que els corruptes i condemnats per saltar-se la llei i la legalitat que diuen defensar parlin de tornar a la legalitat, si més no, resulta paradoxal. Els que controlen TVE i fan d’aquest ens públic el seu No-Do particular acusin Catalunya Ràdio i TV3 de manipulació informativa, sembla una broma de mal gust, si no fos perquè aquest discurs de veritat a mitges, de mitja veritat o directament de mentida va calant com la pluja fina fins a deixar-nos xops amb un missatge que no respon a la realitat o, si més no, no del tot.

Quan jo vaig començar en aquest ofici, vaig aprendre dels meus majors a diferenciar l’opinió de la notícia, la realitat de la ficció, el discurs demagògic i subjectiu de la narració objectiva del que va passar. A aquest aprenentatge hi vaig afegir amb els anys documentar les meves paraules, vaig aprendre una frase que s’atribuïa a Voltaire (de la qual no està clara l’autoria), que diu: “No m’agrada gens el que dius però defensaria amb la meva vida el dret que tens a dir-ho”. Aquest missatge de tolerància està totalment oblidat en aquest buit polític i informatiu en el qual estem immersos. En aquest moment, prima més la desqualificació i injuriar l’adversari que argumentar i defensar les posicions sense agredir i insultar els uns als altres. I, així, no és possible restablir els ponts del diàleg ni propiciar pactes que permetin la convivència entre els que opinen d’una manera o altra.

La setmana passada vaig conversar llargament amb un eminent científic. Ell em va exposar la seva preocupació per la situació a Catalunya. Com ja m’havia passat altres vegades, vaig decidir passejar amb el meu interlocutor pels carrers de la ciutat de Girona. Li vaig ser mostrant les façanes amb els lemes de llibertat d’expressió, democràcia; façanes decorades amb senyeres i estelades, en tal nombre, que el meu interlocutor va entendre que tot el que veia no era obra d’uns pocs, més aviat, expressaven el que senten uns molts. Durant el nostre passeig, va comprovar que la gent convivia pacíficament, que parlava d’aquestes coses de poca importància amb què construïm la nostra vida diàriament, és a dir, va comprovar que no hi havia crispació ni enfrontament entre els ciutadans. Més tard, quan va impartir la seva conferència sobre física quàntica, va comprovar com les seves paraules despertaven la curiositat dels assistents que li preguntaven un cop i un altre pels problemes ètics que pot crear una societat que avança cap a un món només mostrat en les pel·lícules de ciència-ficció. La conclusió de la seva breu estada a Girona la va resumir dient-me que havia vist i viscut una realitat que no té res a veure amb les informacions que llegia, sentia o veia en els mitjans de comunicació de Madrid.

La responsabilitat de construir un relat que enfronta i divideix un poble correspon als narradors d’aquest relat. Les subvencions als mitjans, la imposició de tal o qual discurs no hauria d’ocultar els problemes que estan a l’origen de la situació creada, fins i tot, abans que l’odi niï i faci impossible cap reconciliació, estaria bé aprendre a reconèixer errors i a demanar perdó per aquests, i més encara, treballar de veritat pel bé comú, el de tots i cada un dels ciutadans. En cas contrari, de continuar per aquest camí del conjunt buit d’arguments, l’únic a què podran aspirar els que tenen la força és a imposar els seus criteris però no a convèncer els qui, per un motiu o altre, discrepem de la realitat que intenten imposar-nos, els d’un bàndol i els de l’altre.

Vull acabar aquesta tribuna ficant-me en camises d’onze vares: no estic d’acord amb els insults i les desqualificacions dirigits a Santi Vila. Penso que són injustos i immerescuts. Penso que no és cap delicte ser educat i tornar la salutació a qui s’ha acostat a saludar-nos, per molt que discrepi d’aquesta persona. Crec, que l’exconseller és un actiu de la política catalana i un home necessari per reconstruir els ponts de la convivència i que no mereix el buit que se li vol fer.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li