Brussel·les o la llibertat

La manifestació de dijous passat a Brussel·les, en favor de la llibertat dels presos polítics i en suport al president Carles Puigdemont i la resta de consellers exiliats, va ser tot un èxit. La xifra real de participació -que la policia de la ciutat va situar en 45.000 persones i la policia federal en 60.000- va superar totes les previsions. La capital europea mai no havia acollit una mobilització tan massiva, festiva i cívica.

Fou una demostració de força del moviment independentista. El ressò que tingué a Bèlgica fou immens i es va estendre arreu de la Unió Europea i més enllà (fins i tot a la mateixa Catalunya, malgrat que Madrid féu mans i mànigues per impedir-ho). La premsa belga li va dedicar portades i dobles pàgines amb imatges impressionants. I la prestigiosa cadena televisiva Euronews, per posar només un exemple, la destacà com una de les principals notícies de la jornada i féu un ampli reportatge sobre l’esdeveniment.

Així, s’evidencià que la independència de Catalunya no era una qüestió interna de l’Estat espanyol, sinó un plet que afectava Europa en el seu conjunt. I serví també per deixar ben clar que el legítim govern català (amb els seus principals membres a l’exili i a la presó) té el suport decidit d’una gran part del poble català, que no va dubtar a desplaçar-se a Brussel·les, situada a més de mil quilòmetres del seu lloc d’origen, per fer sentir la seva veu.

Per als qui participàrem en l’acte i visquérem aquelles hores tan intenses a la capital europea, l’esdeveniment fou una font de satisfaccions. Una de molt important fou la reacció de la ciutadania autòctona, que no podia ser millor. Les mostres de suport de ciutadans anònims es repetien constantment. Aquí, una paraula d’ànim que et deia un passavolant: courage (coratge). Allà, un home que regalava unes galetes a uns nens que duia una mare que participava en la manifestació… Una onada de simpatia general es va estendre per tota la ciutat.

I l’altra gran satisfacció personal fou que durant uns dies (encara que per a alguns només un, de dia) els catalans desplaçats vam poder viure fora de la llosa del 155 i vam gaudir plenament, sense constrenyiments, de la realitat de la República catalana, que prengué una esplendorosa concreció en aquella manifestació massiva. Vam poder tornar a tastar la llibertat plena que cada dia que passa minva acceleradament en el nostre mateix país. I ja se sap que qui tasta la llibertat té més forces per viure -com deia Raimon en la seva bona època- i que naturalment també té més forces per lluitar. La injecció d’ànim que va comportar ja s’ha deixat sentir en la mateixa campanya electoral. Esperem que tingui també una repercussió esclatant en els resultats del 21-D.