Bruno Oro: ‘Cadaqués té unes energies molt contrastades, de l’eufòria a la tristor’

0
1365

L’actor Bruno Oro (Barcelona, 1978) presenta ‘Tu busques amor i jo cobertura’ (Rosa dels Vents), la seva primera novel·la, al Festival Còmic, divendres al Cercle Sport (13 h). I és que, segons diu, «no sé fer res sense humor». El protagonista és un actor i un telèfon mòbil, el narrador: «Qui millor que el mòbil per descriure la vida del seu amo?», es pregunta l’autor d’un llibre que comença i acabava a Cadaqués


 

Divendres presenta la seva primera novel·la al festival Còmic de Figueres. L’humor és ben present en el llibre.
Sí, molt. De fet, crec que no sé fer res sense humor. En el llibre hi ha constants moments de comèdia. Hi ha ironia, de vegades, més o menys macabra, però molt present en tota l’acció. El narrador és un telèfon mòbil en el seu darrer any de vida, amb una certa edat ja, que es permet tenir aquest sarcasme i cinisme envers la vida. I, per tant, la novel·la, tot i que parla de coses emocionants i reals, sempre està tenyida d’humor.

Se li coneixia la faceta d’actor, músic… però en quin moment es descobreix com a escriptor?
Va ser en deixar el Polònia, tants anys de televisió, que vaig anar als Estats Units i, de sobte, tenia molt de temps i vaig veure la meva vida en perspectiva i em va venir la idea central de la novel·la. Vaig començar a escriure en molta part de manera autobiogràfica, però també amb molta ficció. Vaig començar a divertir-me i a trobar un nou llenguatge amb llibertat, perquè la literatura és un llenguatge que et permet molta llibertat, imaginar mons sense cap mena de limitació ni censura.

A Tu busques amor i jo cobertura, el jo és un telèfon mòbil, propietat d’en Capo, el protagonista, un actor famós. És un narrador particular.
Recordo molt bé quan se’m va acudir la idea. Estava mirant el meu mòbil a la taula, en silenci i vaig pensar: Qui millor que el mòbil per descriure la vida del seu amo? Ho faria amb total precisió, fidelitat i exactitud. Per tant, com que als mòbils hi ha tot el nostre material vital _les fotos, les converses, les confessions a vegades_, podia ser un narrador molt curiós i també molt 2.0, del nostre temps. D’alguna manera, el mòbil, al llarg de la novel·la, es va humanitzant, va aprenent dels humans, a tenir sentiments i a fer autocrítica.

El Nen, com ha batejat en Capo al seu mòbil, rememora l’últim any que passa amb el seu propietari i en fa una descripció mes a mes.
Tot i tenir només tres anys d’edat, per un mòbil és molta edat, tres anys. És un mòbil ancià i té una missió –no farem espòilers– concreta, que té a veure amb el seu avi i per això escriu la història, amb l’objectiu que la missió, al seu darrer any de vida, es compleixi.

Apareixen elements teatrals, el món dels actors. La música, les cançons, planen per sobre la trama. El seu bagatge s’hi veu reflectit.
Sí, el Capo és el meu alter ego. No és difícil d’endevinar, suposo. Evidentment, per una primera novel·la, havia de parlar de coses que conegués i parlo molt del meu món, de les actrius, els actors, la fama, de la dificultat de ser artista, de la música, que és la meva passió. Fins i tot, l’altre dia em van aconsellar que fes la playlist de la novel·la perquè hi ha moltes cançons que esmento i presents al meu univers que, al final, és un univers que està envoltat d’art, creativitat, d’ansietat en aquesta professió nostra i les xarxes, que s’ha convertit en un circ…

No és gaire fan del mòbil?
No gaire. Jo sempre dic que faig detox de mòbil, perquè el deixo a casa sovint i soc bastant crític. Tot i que arran d’escriure la novel·la també li he agafat una mica de carinyo.

Al principi de la història, el mòbil diu que, quan el protagonista se’n va al poble, sovint el deixa aparcat.
El mateix mòbil diu que el seu amo abans sabia viure més sense ell, prescindir dels seus serveis i ara n’és més esclau i es passa el dia enganxat. El mateix mòbil s’adona d’aquesta dependència nostra, que va a més.

La història transcorre a Los Angeles, Barcelona, Nova York i Buenos Aires, però comença i acabava a Cadaqués.
És on havia d’acabar i és on havia de començar. És el motor de la meva vida, on recarrego piles. És un poble que té, també, unes energies i unes sinergies molt contrastades, de l’eufòria a la tristor. A vegades et dona energia i a vegades et deixa apàtic, quasi en un estat contemplatiu i meditatiu del qual és difícil escapar-ne. Cadaqués és un poble molt especial i l’Empordà, en general, està empeltat d’aquesta tramuntana, bogeria, creativitat. És bonic que diguis això, que la novel·la comença i acaba a Cadaqués, perquè no ho havia pensat. Acaba en mar, la novel·la. Havia de parlar de coses fossin significants per mi i Cadaqués és de les més importants.

A part del llibre, publicat tant en català com en castellà, en sortirà l’audiollibre, també en les dues llengües. Com ha estat això de posar veu als seus personatges?
No ho havia fet mai i en ser l’audiollibre de la meva història, ha estat molt emocionant, inesperat. Ha estat bonic, realment un viatge, posar veu a tots els personatges. Com si fes un rodatge de la meva vida. Però, a més a més, s’entén que l’audiollibre tingui tant d’èxit a molts països. Aquí encara no, però crec que el tindrà. És hipnotitzant. La veu, l’storytelling, ens connecta amb el més primitiu, amb allò que feien els nostres pares amb nosaltres, quan ens explicaven un conte de petits. Totes les arts, al final, tracten d’explicar una història. I la veu és el que ens diferencia de la resta dels animals. Entenc que a tants països estigui tenint tanta acceptació i competeixi amb el paper al 50%, com és el cas dels Estats Units o d’Alemanya. A vegades, la gent no té tant de temps per llegir però sí per escoltar.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li