Bones notícies vs. falses notícies (III)

0
584

També en temps moderns Catalunya és capdavantera en l’aportació de cànons esteticoliteraris. I això és bo saber-ho i pregonar-ho com a bona notícia, sobretot més enllà de l’Ebre i dels Pirineus. O dit d’una altra manera, Catalunya ha estat la porta per on han entrat, procedents d’Europa, corrents innovadors que després han arribat a la resta de l’Estat. A l’època romàntica destaquen dos noms propis: el barceloní B. C. Aribau (1798-1862), prou conegut, i el manresà Ramon López Soler (1799-1836), dos homes clau a les primeries del segle XIX. Del primer se’n saben moltes coses; del segon, poques. Dono unes pinzellades: fou un dels fundadors de dues publicacions (El Europeo, 1823; El Vapor,1933), claus per entendre el romanticisme; també va ser un dels primers a iniciar la recepció en les lletres hispàniques dels escriptors francesos F. R. Chateaubriand i V. Hugo i de l’anglès W. Scott. En definitiva, fou importador de cultura europea. I amb Los bandos de Castilla introduí la novel·la històrica, gènere avui de moda. Per tant, un cop més Catalunya és el canal per on entraren a Espanya les idees romàntiques.

Un pas més en el recorregut del XIX. És Catalunya el mitjà d’arribada a Espanya de la sensibilitat modernista. Ho afirma el catedràtic de llatí E. Valenti Fiol, fill de Pals: «Su inicio en tanto que corriente bien definida que aparece como un hecho nuevo en las letras, en el arte y en el pensamiento se produce con notable antelación al movimiento homónimo allende el Ebro». I a això cal afegir-hi que el Modernisme català, amb moltes més connotacions que l’espanyol i fins i tot que l’hispanoamericà, exporta aquest cànon estètic a molts indrets de l’Estat i té un paper capdavanter en la seva expansió. Així, Guimerà triomfa a Madrid; Granada, Aranjuez i La Granja són matèria primera de les pintures de Rusiñol; hi ha edificis de Gaudí a Astorga, Lleó; la música de Casals o Albèniz ressona arreu. Tot ajuda a configurar una autèntica Edat de Plata de les lletres i arts ibèriques (caldria desmitificar el Siglo de Oro Español, que només fou castellà), simbolitzada per l’amistat paradigmàtica Unamuno – J. Maragall.

Quasi sense solució de continuïtat dona pas al Noucentisme amb figures cabdals de la política com E. Prat de la Riba, impulsor d’una gran tasca cultural (creació IEC; la Biblioteca de Catalunya, l’Escola de Bibliotecàries, les Biblioteques Populars), o de la poesia, com J. Carner o C. Riba, que s’inspiren en el classicisme grecoromà i són bons traductors.

I també sense cronologia clara apareixen les avantguardes: els ismes. L’avantguardisme català, que afecta igual lletres i arts, actua de corretja de transmissió dels diversos moviments europeus i la seva recepció a Espanya. Penso en els cal·ligrames de J. Salvat-Papasseit o J . V. Foix. Només unes postil·les finals. Són personatges vinculats a Figueres: el mallorquí Gabriel Alomar (fou catedràtic de l’institut), que publicà en 1907 El Futurisme avançant-se set anys al manifest de l’italià F. T. Marinetti, i S. Dalí, que digué: «El surrealisme soc jo.» I moltes més coses. I celebracions: el centenari del naixement de Joan Brossa, representant de la poesia concreta i visual del qual aportaré un poema en el proper article, i els 600 anys de les Fires de Santa Creu, per mi, records d’infantesa i adolescència: fira, partit de futbol amb el Madrid o el Barça; cursa de braus, focs d’artifici.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li