Bon periodisme: temps i diners

Tres professionals de la comunicació reflexionen a Camallera sobre el futur de la premsa escrita

Camallera es converteix, uns quants dies d’estiu, en un oasi de la cançó d’autor i del debat de les idees. Entre finals de juliol i primers d’agost s’hi celebren un conjunt de recitals i debats molt engrescadors, encara que siguin de petit format i davant d’un públic gairebé familiar. En l’apartat de les taules rodones -batejat amb el nom de «República de les paraules»- es va parlar, entre altres temes, de quin tipus de premsa sobreviurà en l’època de les xarxes socials i de la postveritat. Al vestíbul del cinema Sonora, ho van debatre dos periodistes veterans -Josep Maria Sòria i Rafael Poch- i una comunicadora més jove -Laia Altarriba-, presentats per l’advocat i activista cultural Jaume Torrent.

Sòria, amb més de mig segle treballant a la premsa escrita –es va iniciar al mític vespertí Tele/eXprés i va seguir a La Vanguardia, on va ser-ne el subdirector durant molts anys-, va explicar que «la crisi de la premsa a Espanya arrenca a partir de l’any 1995, quan les empreses periodístiques inicien projectes multimèdia en ràdio i televisió. Aleshores els directors de diari passen a ser uns empleats més i les línies editorials les dicten els consells d’administració de les empreses i els seus consellers delegats. Primer es produeix una guerra de televisions digitals i després passa a les analògiques. Aquest és un fenomen, però, que va succeir arreu del món, més tard o més aviat».

Per aquest periodista, «a partir d’aquell moment el sector perd credibilitat i encara no hem sortit del pou que ens ha fet reduir lectors i deixar de ser referents, almenys com ho érem abans d’aquesta crisi. Ara es prefereix una persona que filtri una notícia més que no pas un bon periodista. A partir d’aquí reapareixen les falses notícies i la postveritat, alimentades extraordinàriament a través de les xarxes socials».

Rafael Poch, que a la seva joventut repartia el Tele/eXprés i que després va desenvolupar una llarga carrera de corresponsal per La Vanguardia, va recordar que «als anys noranta vaig viure a Rússia aquest fenomen de la liberalització i el control de la premsa per part dels grups de pressió. La democràcia va portar l’erradicació dels mitjans oficials i la seva privatització, però finalment es va fer una distribució entre els grans magnats». Sobre les notícies falses no es va estar de dir que «ara sembla com si s’hagués descobert la sopa d’all, però n’hi ha hagut sempre. La Guerra de Cuba va començar amb la notícia d’un fals atemptat contra un vaixell americà, la del Vietnam igual i la de l’Iraq, què n’hem de dir… Això ja és un clàssic».

EL FUTUR. Què passarà en el futur per a la premsa escrita? Per a Sòria, «el primer que hem de resoldre és la crisi de valors democràtics que ens afecta. Si la superem, el periodisme sobreviurà. Hi ha experiències renovadores de premsa que són interessants, tot i que estan a les beceroles. Ara bé, si guanyen els reaccionaris, el periodisme haurà de passar a la clandestinitat».

Per Poch, «el món de la informació està estructuralment segrestat i no és un producte útil per a una societat realment democràtica. La concentració de grups es produeix a tot el món i a Catalunya i a Espanya, a més, ens trobem amb la premsa subvencionada per les administracions, amb tots els condicionants que comporta. Jo crec que això és incompatible amb el periodisme. Penso que caldrà que els parlaments regulin la concentració de mitjans».

Laia Altarriba, que és la directora del periòdic Jornada, el darrer que s’ha incorporat als quioscos dels Països Catalans –des del maig com a setmanari, però més endavant esperen sortir com a diari– assenyalà que «tots ens hem de preguntar quina premsa volem que sobrevisqui i què pot fer la població perquè això sigui possible. Personalment crec en uns mitjans públics que no depenguin del govern de torn i en uns mitjans de bases popular, com és el nostre».

Va afegir que «per fer bon periodisme cal temps i diners. Que hi hagi mitjans realment independents depèn dels lectors i dels socis de l’empresa. Personalment crec que el diari en paper encara és un referència per al ciutadà i que marca l’agenda política, econòmica i social de casa nostra. Ara bé, cal treballar en qualitat i fer una revisió constant dels continguts». Finalment, Altarriba va fer una crida a llegir i comprar premsa com a única solució a la seva supervivència i a garantir-ne aquesta anhelada independència. Només pagant es pot garantir una bona informació.