Bombolla de ressonĂ ncia

0
847

Hem començat l’any pitjor de com el vam acabar. La treva consumista nadalenca, farcida d’anuncis incomprensibles de perfums matadors amb murmuris libidinosos pronunciats amb veu de l’ànec Donald de la meva infantesa, els resums estadístics anuals, i sobretot la campanya electoral andalusa, en què semblava que tots els partits rivalitzaven en la magnificació de Vox i a tirar-se Catalunya pel cap, havien amagat la presència constant del procés a tots els mitjans.

Ara, passades les festes i el fervor monàrquic per ses majestats orientals, tornem al republicanisme del procés i a menjar a tota hora la mare de tots els judicis, tema en què suposo tots els lectors degudament informats i amb opinió feta, per la qual cosa no crec que valgui la pena que l’entri a considerar.

Sobre el que vull reflexionar és sobre l’enfrontament dialèctic i el radicalisme ideològic cada cop més presents a la nostra societat, tant a escala local com entre Catalunya i la resta de les Espanyes.

Carla Sharp, doctora en Psicologia, experta en trastorns de la personalitat, deia a la periodista Imma Sanchís a la Contra de La Vanguardia del passat dia 9 de gener que «la societat està molt trencada perquè ens costa de posar-nos al lloc de l’altre, i això ho propicien la tecnologia i l’individualisme. Si cada individu es manté en la seva perspectiva, és impossible treballar junts».

Parlant del tema amb en Dani, l’autor de les il·lustracions dels meus articles, em va dir: «Em sembla bĂ© el tema que proposes, però li falta substĂ ncia. Per què no parles de les bombolles de ressonĂ ncia?». Li vaig dir la veritat: que no sabia què eren. M’ho va explicar per sobre i em va semblar interessant. A internet vaig trobar un documentat article de Gabriel Navarro que parlava d’aquestes bombolles. Comença fent evident una realitat coneguda: quan realitzem una recerca a Google sobre qualsevol producte, tot seguit a la secciĂł de publicitat del nostre Facebook apareixen enllaços i publicitat de continguts similars als localitzats anteriorment per nosaltres en les nostres recerques o compres…

Internet és una font de coneixement i un espai social en què estem immersos i en el qual ens és molt difícil gestionar el flux constant de notícies i informacions que arriben a les nostres pantalles. Veiem molt més contingut adaptat específicament per a nosaltres, sense ser-ne conscients, que d’aleatori. En funció dels nostres comportaments passats, rebem suggeriments d’elements que possiblement ens interessin en funció de compres anteriors. Si et passes la tarda mirant models de botes per la neu, rebràs els propers dies un bombardeig d’anuncis d’aquest producte i de similars.

DANI TORRENT

Eli Pariser, que va publicar el llibre La bombolla dels filtres, opina que el bombardeig de la informació personalitzada i els mitjans de comunicació social porta la gent a estar exposada a un conjunt molt limitat de punts de vista. Segons aquesta hipòtesi, les creences personals es reforcen perquè estan tancades en les denominades bombolles de filtre o càmeres de ressonància, que ens impedeixen conèixer i comprometre’ns amb idees diferents de les pròpies. Aquestes bombolles es donen perquè encara que aparentment la universalitat d’internet ens permet tenir amics i comunicar-nos amb gent de tot el món, el que s’ha demostrat és que no ho fem, sinó que ens comuniquem en cercles molt propers i tancats. Per exemple, es va comprovar que en buscar Egipte a Google, uns usuaris rebien informació sobre les revoltes islamistes i uns altres tan sols sobre vacances, tot en funció del seu comportament previ.

La conclusió és evident: tantes xarxes socials, tants blogs, Twiter, Facebook, elements consubstancials a la moderna informació, ens porten fatalment a un uniformisme cada cop més potent i en conseqüència a un esperit cada cop menys crític que ens fa menys lliures. D’aquesta manera, sembla lògic acceptar la divisió social en bàndols irreconciliables, cadascun retroalimentat per les seves pròpies xarxes socials i fonts d’informació afins. Com deia al començament citant la Dra. Sharp, «si cada individu es manté en la seva perspectiva, és impossible treballar junts».

Podem amb aquesta dinàmica? Jo diria que sí, amb més racionalitat crítica, una voluntat de conèixer a l’altre i una certa capacitat empàtica.

Tinc un exemple molt a prop meu: una colla de sis amics, que ho som des dels 8 anys, abans de començar el batxillerat. La vida ha estat diferent per cadascú de nosaltres, però ara, més de seixanta anys després, ens continuem veient i fa temps que tenim un grup de WhatsApp molt actiu. La particularitat d’aquest WhatsApp, a diferència de les bombolles de ressonància, és que no ha nascut d’una uniformitat ideològica, sinó com a conseqüència d’una relació personal prèvia i amb la particularitat que l’espectre ideològic que ha teixit el transcurs del temps en la nostra colla compren des de l’extrema dreta centralista (simpatitzant de Vox i manifestant actiu amb bandera roja i gualda) fins a l’independentisme radical de llaços grocs i manifestacions dels CDR. Entre un i l’altre, tots els colors de l’arc de Sant Martí.

Va haver-hi un moment que semblava que l’independentisme, com tots els col·lectius socials del nostre entorn, podia enverinar la relació. Va ser, afortunadament, un moment fugaç, un miratge. L’empatia i l’estima dels uns per als altres va superar de forma subtil i ràpida totes les vies de deteriorament de l’amistat. La ironia, l’humor, el sarcasme i la relativització dels temes, i per sobre de tot l’estima personal, han portat a un diàleg fluid i respectuós, no exempt de conyes marineres i manifestacions de les pròpies idees per part de cadascú. Jo crec que en la confrontació hem desenvolupat els mecanismes de seducció molt més que els de destrucció del contrari. Cadascú utilitza les seves armes per seduir l’altre, algunes tan subtils com la magnificació de la diferència ideològica com a element pertorbador i com a tal, motiu de curiositat.

L’altre dia em preguntava: com pot ser que un amic que ha rebut la mateixa educació que jo pugui defensar idees tan oposades a les meves i, no obstant això, em continuï semblant intel·ligent i atractiu com a persona? O que els dos amics més antagònics, ideològicament parlant, hagin sigut els catalitzadors del grup en els anys en què les feines i la distància ens mantenien allunyats? Potser una de les respostes és que ja ningú intenta convèncer l’altre de les seves idees, malgrat que intenta seduir-lo amb la manera de dir-les. He arribat al convenciment que cadascú de nosaltres ha mantingut les seves creences, però el constant canvi de punts de vista i l’intercanvi de bromes relativitzadores ens ha fet, potser de manera inconscient, més tolerants a tots. Diria que el nostre grup és l’antítesi de la bombolla de ressonància, ja que constantment hi sents pensaments i missatges diferents i contradictoris.

Crec que aquest exercici d’empatia, tolerància i contraposició d’idees caldria extrapolar-lo a tota la societat.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li