Besavis llaminers a Cadaqués

0
1597

Es publica un tractat inèdit de pastisseria i confiteria, escrit a finals del segle XIX i elaborat per un veí del poble que era de l’ofici


No va ser fins a començaments del segle XX que es va construir la carretera d’accés a Cadaqués. Fins aleshores, tot i l’existència d’un camí, la població estava gairebé aïllada i la seva única sortida era per mar. Tot i això, mantenia el seu encant i ara se n’acaba de descobrir un altre. Pel que sembla, els besavis de Cadaqués eren gent ben llaminera. Si més no, això és el que es desprèn del llibre Un tractat cadaquesenc de pastisseria i confiteria de final del segle XIX que acaba de ser publicat i que compte amb els escrits de diversos especialistes que fan la contextualització de l’obra, tant des del punt de vista històric com des del vessant gastronòmic.

Amb una presentació de l’empresari i col·leccionista Pere Vehí Contos, que va ser qui va recuperar i custodiar el manuscrit original, i amb la introducció, la transcripció i notes a cura dels filòlegs Enric Prat i Pep Vila, i la historiadora Erika Serna, ha estat editat pel Bar Boia de Cadaqués. Es tracta d’un singular manuscrit, transcrit i profusament anotat, d’un aplec de cent-set receptes tant de pastisseria, confiteria com algun apunt de drogueria i guariment mèdic eminentment casolà.

L’original va ser fet per un pastisser de Cadaqués, que el propietari del manuscrit identifica amb cautela com a Melitó Escofet, i és fruit de l’aprenentatge de l’ofici fet a dos obradors diferents: can Gassiot (1887-88) i can Burch (1888-89). El primer no ha estat identificat i el segon se’l relaciona amb una pastisseria que hi havia, en aquella època, a la ciutat de Girona.

LES ESPECIALITATS. Erika Serna explica que “en conjunt, conté un inventari ben extens de tot allò que algú, que aprenia l’ofici en aquell moment en una confiteria de les nostres comarques, podia saber fer: confitures, codonyat, cabell d’àngel, gelatines, productes amb rovell d’ou, amb merenga i amb crema, menjar blanc, mató de monja, flaones, pastes (ensaïmades, bollos, rosquilles, coques, secalls …), pans de pessic i bescuïts, pasta de full, coques, tortades, bunyos (anomenats brunyols i crespells), neules i neules de canó, carquinyolis, borregos, melindros, sucre cremat, ametlles garrapinyades, confits, torrons, panellets, mantecados, crocants, sorbets, esponjats, entre d’altres. En el camp de les begudes, hi apareixen: orxates, rosolis, essències de poncem i xarops”.

Afegeix que “el seu tret lingüístic més peculiar és que sovint s’hi barreja català i castellà, no pas bilingüisme, sense solució de continuïtat, en una mateixa recepta i, fins i tot, dins una mateixa frase”. Tanquen l’edició del llibre, l’índex de receptes i una relació dels ingredients apareguts i dels estris de cuina emprats, així com una bibliografia mínima sobre el tema. Els experts en gastronomia catalana, el professor Jaume Fàbrega i el periodista Salvador Garcia-Arbós, aporten dos pròlegs al volum que emmarquen el manuscrit cadaquesenc dins d’un context, més general i un altre més local. Serna explica que “sorprenen aquest tipus de receptaris per les moltes hores de dedicació que cal esmerçar en l’elaboració de la majoria de les receptes. Les preparacions, les mesures dels ingredients i les tècniques culinàries apareixen recollides amb molt detall”.

Afegeix que “el llenguatge és planer i molt entenedor, com no podia ser de cap més manera. Cal considerar que es tracta d’un moment en què la transmissió dels coneixements era per via oral, d’aquí també l’excepcionalitat del manuscrit, en un lloc com la població de Cadaqués, pocs anys després de la misèria que va portar la plaga de la fil·loxera a tota la comarca i que va empènyer al jove aprenent de pastisser a sortir del poble a aprendre un ofici que més tard exerciria de tornada”.

La historiadora acaba comentant que “com que la memòria és feble, és molt útil intentar deixar escrit tot allò important, encara que costa creure que, en tants pocs anys d’aprenentatge, el jove Melitó pogués participar en l’elaboració de tots aquest productes, així que més aviat semblaria que només es va limitar a copiar les receptes”. L’altra opció seria que la societat dels nostres avantpassats fos molt més llaminera del que pensem i més en un Cadaqués pràcticament aïllat del món i on era habitual que la seva gent més emprenedora de finals del segle XIX i començaments del XX hagués estat abans a Cuba que no pas a Figueres, com han deixat escrit nombrosos testimonis i encara expliquen els descendents.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li