Benvinguts a la Catalunya surrealista

0
1208

Va ser el dia abans dels fatídics atemptats quan es publicava el meu darrer article, amb referència als turistes, la turismofòbia i els seus impulsors; el meu condol als familiars i amics de les víctimes mortals i desitjar una ràpida recuperació, tant física com psíquica als ferits. No em vull escalfar de qué, com o de quina manera, es varen arribar a permetre. Avui no toca.

Però no han estat els assassinats de Barcelona i Cambrils els únics atemptats que hem patit darrerament els demòcrates i els constitucionalistes; un l’endemà mateix dels atemptats amb un homenatge a les víctimes que es va convertir tot degudament orquestrat en un aquelarre independentista en lloc de reivindicar la pau i en contra del terrorisme islàmic i com no, aprofitant l’avinentesa, atacar la monarquia i a l’Estat.

L’altre, l’11 de setembre; molts de nosaltres, veiem bocabadats com una diada festiva era segrestada com des de fa temps pels mateixos de sempre i a sobre, amb artistes convidats, potser amb motiu dels 30 anys dels assassinats d’Hipercor amb 21 morts i 45 ferits, per no parlar de la Caserna de la Guàrdia Civil de Vic, o Santos Santamaria a Roses i d’altres més. Tot plegat, surrealista, per no dir vomitiu.

Recordo la primera Diada a Barcelona a l’any 1977; els carrers eren plens de gom a gom amb mes d’un miliĂł de ciutadans al passeig de GrĂ cia, Rambles, Pelai, Portal de l’Angel, plaça Urquinaona… milers de senyeres ( la de tots ) donaven una nota acolorida als carrers fent ressaltar mĂ©s encara, el color gris dels uniformes policials i dels seus cotxes i tanquetes.

Els càntics eren diversos, però el que mes sonava era “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Jo amb 11 anys , li preguntava al meu pare que volia dir tot allò i bonament m’ho explicava fins allà on jo podia comprendre.

A mes de la presència multitudinària de gent vinguda arreu de tot Catalunya, recordo actuacions musicals, titelles, castellers, jocs al carrer, parlaments als escenaris, en definitiva, una jornada festiva-reivindicativa i vaig repetir molts anys més.

Ara pla: amb la deriva independentista del partit-dels-mil-noms el 2012 i el desembarcament a la vida política catalana d’entitats degudament subvencionades directa o indirectament, varen començar a aparèixer a la Diada unes simbologies que res tenen a veure amb l’esperit inicial de la Diada i que no representen la majoria dels catalans i amb unes consignes contra l’Estat i el Govern fora de lloc i molt sovint, encapçalades per gent que ni havien nascut a la mort del General, però que durant molts d’anys han estat degudament adoctrinats a l’odi a tot allò que vingui fora de la franja de ponent, encara que hagin de renegar els seus orígens ancestrals.

Remou els budells com membres antisistema declaren que els que varen signar i votar la Constitució del 1978, tenen las mans tacades de sang (deu ser que el seu convidat a la diada las te molt netes, ja ens donaran el nom del sabó). Una aprovació democràtica amb el 88% dels vots a Espanya, 91% a Barcelona, 90’4% a Girona, 91’9 a Lleida i 91’7% a Tarragona. Potser no eren eleccions democràtiques? Que m’ho expliquin, si us plau.

Ara patim un espectacle surrealista d’acció/reacció, tu fas i jo desfaig, de jugar al gat i al ratolí, tu prohibeix que jo delinqueixo, que lluny d’aconseguir res positiu, provoca l’afartament dels ciutadans, l’enfrontament entre veïns i familiars i com colofó de fi de festa, col·locar els alcaldes i funcionaris entre l’espasa i la paret, havent d’escollir entre complir la llei o acceptar les amenaces dels independentistes i em sap greu, perquè conec a alcaldes i alcaldesses que malgrat no compartim ideologia, els tinc certa estima i no es mereixen que ningú jugui amb el seu càrrec, llibertat, sou o patrimoni, per incomplir una llei, sentències i Constitució que varen prometre o jurar al moment d’acceptar el càrrec.

Quina autoritat tindrà un mosso que incomplint ordres, si permet la bretolada de l’1-O quan m’aturi en un control d’alcoholèmia i jo em negui a bufar? Per què respectar les ordenances municipals o el pagament de l’IBI si el meu alcalde es passa la llei i les sentències del Tribunal Constitucional pel forro? M’hauré d’aturar en un semàfor vermell o un Stop?

Poc es devia imaginar Guillame Apollinare fa ara 100 anys, que el surrealisme artístic arribaria al mon polític amb aquest impuls de realitat deformada i irracional per alliberar-se d’unes mentides repetides milers de vegades i cortines de fum per tal d’amagar les malifetes dels clans Pujol, Montull i els seus acòlits. Ara que hi penso, els amants de la memòria històrica no demanen retirar les plaques commemoratives de les inauguracions de edificis com CAP, escoles, comissaries dels Mossos, etc. amb el nom de l’innombrable Molt Honorable?

Per acabar, demano a tothom una mica de seny el proper 1-O.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li