Bene curris sed extra vium

0
1058

No soc lector de l’electrònic directe!cat, ni tampoc d’ElNacional.cat (aquest, potser una mica més ambiciós i menys humil, s’intitula amb majúscules), però una amiga facebookiana ha compartit en el seu mur sengles articles d’opinió i, com que ambdós feien referència al nostre exalcalde Santi Vila, la curiositat, provocada pels seus cridaners titulars (respectivament «Santi Vila carrega contra el projecte polític del PDeCAT per ser netament independentista» i «Santi Vila, herois i traïdors») m’ha conduït a llegir-los.

Pel que fa al segon escrit, el seu autor, sembla ariet filosòfic de la causa independentista, envesteix furiosament contra l’exconseller, al qual titlla de «fer el ploricó i sobreviure pactant amb les elits madrilenyes per repartir quatre duros a la Generalitat»; però m’interessa poc perquè em fa venir a la memòria una xerrada-debat entre intel·lectuals que va organitzar al Casino Menestral quan ell només era regidor a l’oposició, el 2001, amb el títol «Els intel·lectuals i la política» i de la qual vaig sortir amb els meus principis weberians destrossats en sentir que a aquells filòsofs presents no els significava cap contradicció adherir-se, previ el càrrec remunerat corresponent, a les opcions partidistes i, per tant maniquees, que representaven.

El primer m’agrada més perquè és una crònica; vull dir que, encara que està redactat amb un cert regust sarcàstic (es manté que «va evolucionant de polític a alliçonador», com que bàsicament és una narració de fets, podem considerar-lo més objectiu).

Però no només això, és que, com resulta que el periodista ens informa, amb paraules pròpies de l’exregidor-alcalde-biconseller, que «va ser un error del congrés fundacional del PDeCAT apostar per una puresa ideològica independentista perquè això empetiteix, i si aspires a governar has de ser tan obert i permeable com puguis», no vull deixar passar l’ocasió de tornar a recordar (potser alguna vegada ja ho he fet però crec que no estarà de més insistir) que fora aquesta pèrdua de transversalitat política la que si bé d’una part ha debilitat l’amistat política personal («Corres bé, però pel camí equivocat», li deia el 2014 seguint la recomanació de Cató segons la qual si un considera que té motius per queixar-se d’un amic convé separar-se d’ell gradualment i deslligar abans que rompre, sobtadament), de l’altra ha portat al seu partit a una constant degradació representativa.

Així doncs, benvingut sigui aquest tornar a començar encara que les seves darreres actuacions generin un pòsit de desconfiança que haurà de salvar.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li