Banda sonora

0
952

La música es considera un llenguatge universal. Els seus sons ens fan sentir, ens emocionen, ens alegren o ens transporten a la melancolia, ens fan ballar, ens terroritzen o inflamen l’esperit guerrer, o simplement ens acompanyen, com la banda sonora de les pel·lícules. La meva banda sonora la componen les músiques i músics que em van acompanyant durant tota la meva vida.

Els meus primers records musicals es remunten als anys més tendres de la meva infància. M’explico. Els meus cosins grans compraven discos de vinil, la majoria d’ells eren senzills o singles de 45 revolucions per minut (RPM) i, de tant en tant, algun llarga durada que s’escoltava a 33 RPM. En aquells anys, va començar Raphael, del qual les meves cosines eren fervents seguidores, per contra, el meu cosí gran era seguidor compulsiu de The Beatles. La qual cosa, comportava una guerra per qui posava una o altra música en l’únic i familiar tocadiscs. Així, la discografia es va anar completant amb altres noms com Mari Trini, Los Brincos, Los Diablos, Fórmula V i les cançons dels festivals de Sant Remo, Benidorm o Eurovisió. Aquestes músiques eren com les de les pel·lícules, acompanyaven les meves aventures infantils.

Quan vaig créixer, no vaig ser un comprador de discos, ni oient d’emissores radiofòniques musicals. L’única fórmula musical radiofònica de la qual era seguidor era la d’un programa dedicat a la música popular sud-americana. Del folklore i dels cantautors que vaig escoltar, en aquelles hores de ràdio, em vaig aprendre les lletres de cançons que contenien missatges sobre injustícies i pobresa i ànsies de llibertat que van deixar pòsit en la meva memòria.

L’adolescència em va regalar les cançons de Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Nino Bravo, Víctor Manuel, Cecília, Luis Eduardo Aute i Paco Ibáñez. Tots i cadascun d’ells han estat els meus educadors de consciència, els meus tutors i, a ells, els dec ser un lector de poesia. Gràcies a Joan Manuel Serrat vaig conèixer Miguel Hernández i, gràcies a Paco Ibáñez vaig conèixer Gabriel Celaya, Rafael Alberti i tants poetes prohibits o simplement condemnats a l’ostracisme.

Més tard, va entrar en la meva vida Joaquín Sabina, i amb ell alguns cantants i grups de l’anomenada moguda madrilenya.

Si m’ho permet el lector, els explicaré una anècdota que, per si mateixa, relata la importància de l’educació sentimental i consciència crítica que vaig aprendre d’aquests cantautors.

Vaig assistir al festival Canet Folk de 1976. Estàvem entre les bambolines de l’escenari. Tot el camp estava ple de gent jove amb ànsies de llibertat i tot el recinte estava envoltat de policia i guàrdia civil. No sé l’hora. Recordo que era nit tancada quan Rafel Subirachs va sortir a cantar amb l’única companyia de la seva guitarra, la qual va utilitzar com si fos una caixa de ressonància, en colpejar-la amb palmades rítmiques. La seva cançó era «Catalunya, comtat gran», és a dir, la versió antiga d’Els Segadors, segons va recollir Milà i Fontanals en el Romancerillo català (1882) i Francesc Alió en el recull Cançons populars catalanes (1892). Des de l’escenari es veia el camp il·luminat pels llumins i encenedors. Aplaudiments en algunes estrofes i aplaudiments animant al final. Un dels meus companys va córrer a abraçar l’intèrpret. Tenia llàgrimes als ulls i l’emoció no el deixava parlar. Passada la nit i de retorn a Barcelona, vaig preguntar al meu amic el perquè de la seva emoció; aquell dia vaig saber que aquell cant era l’himne de Catalunya.

Aquest ofici de periodista em va portar a escriure en una revista de música clàssica i, per tant, a haver d’escoltar gran part dels compositors de l’anomenada música culta. També, a anar tots els dijous que podia a les audicions del Palau de la Música, aquest dia deixaven entrar gratuïtament a escoltar els assajos d’un concert. Aquí, també els puc explicar una anècdota, que em deixa en el lloc que correspon a la meva ignorància musical: era un diumenge al matí i estava programat un concert de Claude Debussy. Vaig convidar a anar a la meva noia, aquell dia la volia impressionar, el que va passar va ser tot el contrari: em vaig adormir a la meitat del concert. Per sort, ella no m’ho ha retret durant tots els anys que portem junts.

En aquests Ăşltims anys, els meus educadors musicals sĂłn els meus fills, grĂ cies a ells, he conegut a La RaĂ­z, Txarango, Dani MartĂ­n, LĂ grimas de sangre, Nach o Brock Ansiolitiko, entre molts altres.

Totes i cadascuna de les músiques han deixat el seu pòsit en mi. Les últimes, amb un altre ritme i tonalitat, em recorden les reivindicacions dels cantautors de quan jo era un adolescent. Sembla que encara necessitem les lletres d’aquestes músiques per continuar somiant, per construir aquesta societat anhelada de justícia social i igualtat sense oblidar-nos ni per un sol instant de la llibertat i la defensa que hem de fer d’ella, en aquests temps, en els quals el fantasma del totalitarisme i la demagògia populista volen privar-nos d’ella.

Va escriure Pablo Guerrero la cançó A Cántaros, en una de les seves estrofes ens recordava «que es tiempo de vivir y de soñar y de creer» i en aquest temps de viure i de somiar i no de que ens somiïn i de creure en nosaltres mateixos, en les nostres capacitats per crear aquesta Espanya que va somiar Antonio Machado i no va ser, recordo, escolto cançons que em fan reviure els somnis de la meva adolescència. La primera que sento és Ítaca, cantada per Lluís Llach, i vaig «Més lluny, sempre aneu més lluny, més lluny de l’avui que ara us encadena». I trencades les cadenes, escolto el cant a la terra, al cel i al riu, el nostre hàbitat, al qual va cantar Joan Manuel Serrat en aquella bella i profètica cançó que va dedicar al seu pare: «Pare, que estan matant la terra./ Pare, deixeu de plorar/ que ens han declarat la guerra». I, entre tantes i tantes cançons, recordar que hem de ser valentes per recuperar o per tenir de veritat allò que tants i tants músics ens van fer i ens fan sentir quan sentim la banda sonora de les nostres vides.

Fa uns dies que l’almanac ens diu que hem passat d’any. Penso que l’any nou de cadascun de nosaltres comença el dia que complim anys, perquè aquest va ser el dia en què vam néixer a la llum del món. El temps és el testimoni del nostre viure i el nostre viure es converteix en el relat de qui som o hem estat quan l’enyorança ens abraça en un dia que convida a la melancolia i a recordar. D’aquí a uns dies, quan aquesta tribuna estigui publicada i el setmanari en els quioscos, començarà per a mi el nou any, un temps de viure, de somiar, de creure, d’emocionar-me i, sobretot, un temps d’estimar la vida i tot el que ella ens ofereix.

Sembla cosa de poca importància començar la primera tribuna del 2021 parlant de la meva banda sonora. Amb tot el que està passant? I un es dedica a rememorar cançons o a recordar poemes tantes vegades llegits. Tinc una seriosa excusa: encara sense ser conscient del tot, les músiques que he sentit i escoltat són i han estat part del meu aprenentatge vital, del meu ideari personal, d’aquí la seva importància. Tinc una altra raó. Aquest temps convuls, aquest temps en què tot canvia i no sabem encara molt bé quin rumb prendrà aquest canvi, necessitem que els nous trobadors ens inoculin la vacuna de l’esperança per afrontar tot el que ens queda per viure.

Hi ha una cançó de Bob Dylan, The times they are a-changin, de 1964, que bé podem posar-la en un altaveu perquè l’escoltin o l’escoltem els que encara no s’han donat per assabentats que els temps estan canviant, en una de les estrofes, el cantautor diu: «Veniu pares i mares / al voltant de la terra / i no critiqueu / el que no podeu entendre, / els vostres fills i filles / estan fora del vostre control / el vostre vell camí / està corcat, / si us plau, deixeu pas al nou / si no podeu donar un cop de mà / perquè els temps estan canviant» (Come mothers and fathers throughout the land / And don’t criticize what you can’t understand / Your sons and your daughters are beyond your command / Your old road is rapidly aging / Please get out of the new one if you can’t lend your hand / For the times they are a-changing). Pot semblar una vella cançó, d’un altre segle, i ho és, en termes de vida personal, no en el temps històric. El fet de sentir la cançó de Dylan m’ha portat a pensar que el canvi de paradigma va començar, tal vegada, en aquells anys seixanta del passat segle que van culminar amb les primaveres de 1968 als Estats Units, França i Praga, aquells moviments d’obrers i estudiants, en el bloc occidental i, les ànsies de llibertat, dels llavors txecoslovacs, dels països del bloc soviètic van ser el signe inequívoc que els temps estaven canviant; potser, ara, en aquest present nostre estem vivint el revers d’aquell temps d’esperança. I, potser, si escoltem les noves i velles cançons, trobem el missatge esperançat que ens ajudi al fet que el canvi que vivim s’inclini del costat de la fraternitat, la igualtat i la llibertat, i no del costat del nou feixisme.

Mentre escric l’últim paràgraf d’aquesta tribuna, un dels meus fills té la música a tot volum. L’escolto. No puc barallar-me amb ell pel tocadiscs, ara es pot escoltar música connectant-se a qualsevol dispositiu digital. Contraataco i em poso a escoltar el concert per a mandolina en Do Major de Vivaldi, perquè els temps estan canviant.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li