Aquestes petites coses

0
796

Matí de Sant Joan. Passada la revetlla i més tard del normal, compleixo amb la rutina de tots els meus matins: poso la ràdio. És diumenge i toca escoltar Javier del Pino. El periodista narra un reportatge sobre un mestre que va ser afusellat durant la Guerra Civil i que, 81 anys després, els seus nets, vinguts del Canadà, han pogut treure’l d’una cuneta i donar-li digna sepultura. Després de la narració, l’opinió d’alguns experts sobre les represàlies i l’acarnissament que en els primers anys de la dictadura es va tenir amb els mestres. Opinions que, després d’escoltar-les, a un li recorden allò que crit el general fundador de la Legió: «Abajo la inteligencia. Viva la muerte».

Mentre preparava l’esmorzar, especial per celebrar l’onomĂ stica d’un dels meus fills i la meva pròpia, recordo una cançó molt popular a la meva adolescència: El maestro, de Patxi AndiĂłn. Abans de seure davant l’ordinador a embastar aquesta tribuna, he escoltat aquesta cançó, mentre ho feia, passaven per la meva memòria les imatges de La lengua de las mariposas; veia les bones i covardes gents d’un poble cridar contra el mestre, i al nen que mĂ©s havia ajudat l’educador, apedregar-lo mentre li cridava com un posseĂŻt. He buscat la lletra del mestre, per compartir unes estrofes de la mateixa, amb tu, lector: «[…] las buenas gentes del pueblo / han escrito al “menestrerio” y dicen que no está claro / como piensa ese maestro / dicen que lee con los niños / lo que escribiĂł un tal Machado / que anduvo por estos pagos/ antes de ser exiliado / les habla de lo innombrable / y de otras cosas peores / les lee libros de versos / y no les pone orejones / al explicar cualquier guerra / siempre se muestra remiso / por explicar claramente / quiĂ©n venciĂł y fue vencido».

En aquests dies de calor intensa, en què ens ha dit adeu la primavera, hem viscut els finals de curs dels nostres fills. Tot acaba a finals de juny, les escoles, els instituts, la universitat, les activitats extraescolars; són dies de canvi de tantes coses, que donem pas a l’inici de l’estiu amb una sensació d’alleujament, i no obstant això, hauríem de dedicar un temps de reflexió sobre el valor d’educar, sobre l’ètica de l’ensenyament, sobre aquelles persones que són els mestres dels nostres fills i els desperten les ànsies pel coneixement i l’admiració per aquests mestres que sempre seran recordats i en fer-ho, aquests nens, quan siguin adults, pensaran en ells amb gratitud i admiració, deuen pensar que aquells educadors, juntament amb els amics i la família van ser els constructors de la veritable pàtria de les persones: la infància. També recordaran professors que els van ensenyar seguint el programa, professors que van complir la seva obligació però sense despertar-los la il·lusió de saber. I, també, que de tot hi ha, recordaran aquestes persones que no haurien de dedicar-se a la noble tasca d’ensenyar. Solen ser persones sense vocació docent, sense empatia per educar, són aquests genotips als quals se’ls recorda malament i se’ls culpa del mal d’escola sofert per molts dels educands.

Els que som pares, amb fills en edat d’estudiar, coneixem mestres, professors i persones que no haurien de dedicar-se a la docència. Tots, ho reconeguem o no, sabem qui són els nostres fills i quines virtuts i defectes tenen, no podem cridar-nos a engany. Penso que pel que conec pels meus fills, aquests tres fenotips d’educadors se’ls van anar trobant en totes i cada una de les institucions educatives que van a trobar en el seu temps de formació. En un hipotètic matí, els nens i els joves que avui omplen les aules seran els adults que tindran la responsabilitat de dirigir el rumb de la societat que els tocarà a sort. Molts d’ells formaran part d’una societat d’aprenentatge continu, una societat que els induirà a la via d’un coneixement nou i els portarà a desaprendre algun dels ensenyaments que han quedat obsoletes. El que és segur és que més enllà del seu instint de supervivència, en tots influirà, per bé o per mal, aquest temps d’aprenentatge.

En aquest temps del solstici d’estiu, de merescut descans, amb la il·lusió de recuperar temps d’oci i de donar-nos un bany de multitud a les nostres platges, buscarem assossec, algunes vegades, i altres ens asseurem a la sorra a escoltar els alegres crits dels nens quan juguen: «Papa, mira com nedo». «Vine a jugar a pales». «Banya’t amb mi». Segurament més d’una vegada rondinarem davant aquests tocs d’atenció. Serà un instant, perquè els fills creixen i segueixen el seu propi camí de la vida i no depenen de nosaltres i volen amb les seves destinació allà on els vulguin portar. La vida és mestra, per a ells i per a nosaltres. Assegut al costat de les onades, allà on el mar besa la riba, amb la mirada posada en un horitzó tallat per pals i veles, un pensa en aquestes coses que semblen ser de poca importància, aquestes petites rutines de les nostres obligacions i devocions diàries, aquest viure en el qual el despertador s’inicia el dia i acaba amb un «desperta», quan ens hem adormit al sofà i se’ns convida a anar-nos-en al llit, que cal descansar com ens ensenyaven als petits uns dibuixos animats que es veien en l’única cadena de televisió existent, en els dies de la meva infantesa.

Amb la revetlla de Sant Joan, amb la foguera com a símbol de la necessitat de cremar el vell i renéixer a la llum, les petites coses de la nostra quotidianitat adquireixen el valor que de veritat tenen i que la rutina ens impedeix apreciar: les reunions familiars i les llargues sobretaules quan compartim l’alegria de retrobar-nos per uns dies; l’exaltació de l’amistat i el temps per cultivar-que el dia a dia ens impedeix; és temps de viure més el carrer, de sortir de les quatre parets de les nostres cases, oficines i empreses, de relaxar els costums i sentir la necessitat de viure la vida. És clar, que el temps estival és per uns; per altres, l’estiu és un temps de treball intens. No podem oblidar que la principal indústria de l’Empordà és el turisme, per tant, és en el temps de la canícula quan més hores es treballen.

Pensant en aquest dia a dia que s’acosta, he recordat els versos d’Antonio Machado, he caminat per les línies dels seus versos, he obert les pàgines de les seves poesies completes i atracat al llibre Soledades, en el seu primer poema, El viajero, i he estat temptat de navegar al mar de les seves paraules per trobar el riu d’aquest pensament que vull exposar. En aquest moment, m’he adonat que les muses de la creació no han volgut venir a inspirar-me. He passat massa temps opinant de la situació política, i ara, les muses no volen venir a dictar-frases que ens parlin de les petites coses que construeixen la nostra quotidianitat. Abans de trobar-les i per prosseguir embastat aquesta columna, permetin-me citar el senyor Antonio, la part segona del poema ressenyat:

En todas partes he visto
caravanas de tristeza,
soberbios y melancĂłlicos
borrachos de sombra negra…

Durant els mesos que van de setembre a juny, amb els intermedis de Nadal i Setmana Santa, és a dir, el temps de més activitat professional, es pot dir que he sentit la tristesa dels superbs i prepotents. Solen ser persones que consideren que el seu estatus els permet mirar per sobre l’espatlla i tractar els seus semblants com si fossin els seus subordinats, solen permetre aquest luxe, sustentat en el poder dels diners. També, en aquestes caravanes, el perfil dels borratxos d’ombra negra sol respondre a persones que tenen una certa responsabilitat en les seves tasques professionals i actuen com a gossos guardians, com escurçons dedicades a malament ficar dels seus companys, a ser els bocamolls dels pedants de tern i corbata; són aquest tipus d’individus que el seu únic lloc al món està on poden exercir la seva tasca de dèspota. Són:

Mala gente que camina
y va apestando la tierra…

Però, en aquest temps, que es va iniciar amb el calendari escolar i les activitats extraescolars dels nostres fills, i conclou amb la celebració del solstici d’estiu, cremant el vell i adorant el sol, en aquest temps, la meva vida s’ha nodrit i he crescut com a persones, gràcies a la bona gent que lluiten per la vida, que la somien, que l’afronten amb alegria i tristesa, que la viuen gaudint d’aquestes petites coses del dia a dia i, sense sentir-se protagonistes, el seu viure ajuda a construir la convivència, aquesta que és possible quan es treballa per a la vida complint el somni de viure-la en el dia a dia. A aquestes bones gents te les trobes pertot arreu: són els nostres veïns, els nostres conciutadans, són persones desconegudes que arrosseguen la vida o a les que la vida porta a coll. D’aquest any escolar, per mesurar així l’any, recordo el passat 1 d’octubre. Estàvem un grup de ciutadans de Roses a la porta del teatre. Algú va dir que venia la Guàrdia Civil a desallotjar-nos del centre de votació. Ens vam asseure i ens vam posar a cantar. Una d’aquelles cançons era Boig per tu, de Sau. Quan la vaig sentir, vaig somriure i el meu cor va sentir una alegria immensa. A aquells conveïns amb qui em vaig asseure a terra, perquè ningú ens pogués impedir exercir el nostre dret al vot, m’agradaria recordar-los aquests versos del poeta sevillà:

Son buenas gentes que viven,
laboran, pasan y sueñan,
y en un dĂ­a como tantos,
descansan bajo la tierra. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li