Apropiar-se de la terra expropiada

0
793

S’inaugura ‘Ésser expropiat’ a Casa Empordà, una creació d’Íngrid Guardiola, Jon Uriarte i Jordi Mitjà


 

És ben sabut que l’Empordà és un territori amb molta anomenada. La seva costa o paratges com el de cap de Creus són una destinació especialment turística. Però hi ha indrets que passen inadvertits i estan per descobrir, fins i tot, pels mateixos empordanesos, com el poble de Sant Climent Sescebes. En el marc del projecte d’àmbit català Terra-lab, Íngrid Guardiola, productora cultural; Jon Uriarte, fotògraf, i l’artista alt-empordanès Jordi Mitjà han centrat la seva investigació en aquest municipi de la serra de l’Albera, ple de vinyes i olives, farcit de menhirs, que gairebé voreja la frontera francesa i té, encara avui, una base militar. Com detalla Jordi Mitjà, l’exposició «Ésser expropiat», inaugurada dissabte passat a la Casa Empordà de Figueres, «és el resultat de la incursió en el terreny de tres persones que intenten conèixer el lloc i captar-ne l’essència». El nom de la mostra pot resultar inquietant. «És un títol tan estrafolari que ens va encantar», explica Mitjà. Els tres autors l’han extret del titular d’una notícia apareguda al diari Avui el 1978: «El poble d’Espolla no vol ésser expropiat». Va ser aquell any quan es van expropiar 1.729 hectàrees d’Espolla i Sant Climent Sescebes per ampliar la base militar General Álvarez de Castro de Sant Climent. Als anys vuitanta, hi vivia fins a 2.000 soldats. Actualment n’hi ha uns 200.

‘EXPROPIAR ALS EXPROPIADORS’. Amb la seva recerca, i a través d’aquesta exposició, Guardiola, Mitjà i Uriarte han volgut «expropiar als expropiadors». Així ho justifica Uriarte: «Es tracta d’un plantejament simbòlic. Per posar un exemple, hem expropiat unes imatges que han publicat els mateixos militars a les xarxes socials i imatges per satèl·lit de trinxeres que fan servir per entrenar. El govern, quan estableix una base militar i obliga als joves a anar-hi, està expropiant no només un territori, sinó part de la teva vida».

TERRENY DE CONTRADICCIONS. Els tres autors, al llarg de la seva investigació, defugen de posicionar-se respecte a les expropiacions. Parlen dels matisos i les controvèrsies. En paraules de Mitjà: «Tinc la sensació que aquesta zona s’ha preservat perquè era d’ús militar, no s’ha construït ni urbanitzat com a altres zones de l’Empordà». L’opinió dels veïns sobre la base també estaria tenyida de contradiccions: «Segons amb qui parles hi està a favor o en contra. És curiós constatar que a pobles com Sant Climent Sescebes, que es van enriquir gràcies als militars, ara molts hi estan en contra perquè no en treuen profit».

POBLES DELS ASPRES. «Ésser expropiat» va més enllà del campament militar de Sant Climent Sescebes i s’endinsa en les poblacions d’Espolla, Capmany i Cantallops, que van formar part del Consorci dels Aspres del 2012 al 2016. I, per altra part, té un format poc convencional. La Casa Empordà s’ha convertit en un «anarxiu», tal com els autors defineixen, ple de prestatgeries metàl·liques d’aquelles que costen de trobar. Es poden veure plafons amb captures d’Instagram de maniobres, publicades pels mateixos soldats; vistes aèries de la zona; vídeos de l’escenificació de la jura de la bandera; restes, com ara un carregador d’una metralladora, recollides in situ, articles de diari i llibres. També hi ha una secció dedicada a la plataforma pacifista Alto al Foc a l’Albera o maniquins recoberts amb una tela estampada de fotografies. S’exhibeixen, a més, escultures de la fauna, fetes de rabassa per un guàrdia forestal d’Espolla, Jaume Geli Giró. A part, es venen uns particulars souvenirs: clauers fets amb bales.

EL CONCEPTE D’ANARXIU. Aquest treball, que va començar el 2016, dista de ser científic. Però és que tampoc ho pretén ser. Els tres autors tenen perfil artístic o investigador i presenten la seva pròpia visió del terreny. Ells qualifiquen «Ésser expropiat» d’anarxiu. Uriarte exposa d’aquesta manera el concepte: «És un arxiu que no és complet ni absolut. Normalment, els arxius tendeixen a autoproclamar-se de tenir tot el contingut. Hem arxivat i catalogat coses, però no aspirem a tenir una veu absoluta». L’exposició es pot visitar fins al 31 de març. Potser els visitants, empordanesos o no, en sortiran amb la impressió i certa recança del mateix escultor Jordi Mitjà: «Hi ha una espècie de mea culpa, de per què he trigat tants anys a prendre consciència d’aquest lloc».

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz