Aprendre a dir NO

0
1074

Les mares del parc em miren malament quan els seus fills demanen la bicicleta (o qualsevol altre estri susceptible de ser objecte de desig d’altres nens) al meu i jo, lluny de repetir robòticament el mantra “has de compartir les coses”, senzillament li pregunto si té ganes de compartir-ho. I, es clar, la gran majoria de vegades no en té les més mínimes ganes i no ho comparteix. Punt.

No és que despreciï el concepte de solidaritat, de compartir o de mancomunar; simplement crec que són actituds tan pures i tan desinteressades que hem de deixar que sorgeixin espontàniament, sense forçar-les, sense imposar-les. I els nens, per si ningú se n’havia adonat a aquestes altures, tenen bastant més interioritzat tot el tema de la socialització que no pas els adults, així que no cal que corri el pànic: quan els vingui de gust, se sentin còmodes i vulguin compartiran les seves coses de manera purament desinteressada sense que ningú els hagi d’anar recitant mantres caducs.

I no, les mirades de reprovació de les mares del parc no m’intimiden. Qui és més mal educat, el nen que no vol compartir el que és seu amb uns desconeguts, o els desconeguts que exigeixen quelcom que no els pertany i que per caprici els ve de gust en aquell moment?

D’altra banda, hi ha un aspecte fonamental al que ningú hi presta massa atenció i, sota el meu criteri, té tanta o més importància que el fet d’aprendre a compartir: aprendre a dir NO.

El NO també és una resposta perfectament vàlida a qualsevol situació i els hauríem d’ensenyar, recordar i animar a posar-lo en pràctica i a exercir, d’aquesta manera, el seu particular dret a decidir; que no pel fet de ser nens implica que els adults tinguem la potestat de poder decidir per ells en tot el que també hi tenen (o haurien de tenir-hi) veu i vot. Es tracta d’aprendre a afirmar-se, a decidir amb criteri i a fer valdre les seves decisions. En aquest cas es tracta de joguines, però podem fer-ho extensible al seu talent, al seu temps o, fins i tot, al seu cos. No és no.

El meu fill comparteix. I comparteix molt. Però comparteix amb qui ell vol i quan ell vol. I si algun dia us trobeu amb una mare al parc que pregunta al seu fill “Li vols deixar la teva joguina en aquest nen?”, observeu-la una estona i, si podeu (i no us mossega) parleu-ne. Som una espècie en perill d’extinció.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li