Anna Espelt: ‘El més important és fer vins autènticament empordanesos’

0
943

És enòloga i directora del Celler Espelt, situat a Vilajuïga. Forma part d’una família que s’ha dedicat, durant vuit generacions, al món de la viticultura. Actualment totes les vinyes de la família són 100% ecològiques, i exporten un 40% de la producció a països com els EUA, el Japó, Finlàndia o el Canadà, entre altres. Assegura que el futur dels vins és recuperar el caràcter més empordanès


Es diu de pressa, això de formar part de la vuitena generació d’una família dedicada a la viticultura.
Ben bé no ho sé, si és la vuitena. Un Nadal em vaig dedicar a fer l’arbre genealògic i vaig arribar a vuit generacions però segurament n’hi havia moltes més, ja que tots eren de Pau i tots eren viticultors perquè és el que es podia cultivar llavors, la vinya i l’olivera. Dic vuitena però sospito que hi ha més generacions de viticultors.

Es pot dir, doncs, que vostè ha nascut i crescut entre vinyes.
No ben bé, jo vaig créixer a Figueres i anava per científica. Vaig canviar d’opinió després d’acabar la carrera de Biologia i vaig decidir dedicar-m’hi. De fet, quan era petita i veníem a la vinya jo em quedava al cotxe llegint… [entre riures]. Hi ha passions que comencen de més gran.

Què és el que l’atrapa d’aquest món?
Hi ha diverses coses… Per una banda, el contacte amb la terra. La relació amb la terra és el que em va portar cap aquí i, d’altra banda, el món del vi és molt atractiu, ja que et permet viure les estacions, et permet viure aquí i et permet formar part d’aquest paisatge. També hi ha la relació del vi amb la gastronomia i l’agricultura.

Sembla que ara tothom en sàpiga, de vins, com allò de «s’ha begut dos vins i va de sommelier per la vida». Però realment és un sector complicat, oi?
És un món que hem de vigilar de no fer-lo complicat, és a dir, que es pot complicar moltíssim però en realitat el que necessitem és que la gent agafi una copa de vi i se la begui amb alegria. I llavors, qui vulgui anar més enllà que pugui anar-hi tan com vulgui. Però el que hem de tenir clar és que el vi és plaer, és converses amb amics… els del sector del vi hem de vigilar que no se’ns en vagi de les mans amb la dificultat.

Precisament fa una mica la sensació que abans quan bevies un vi deies «m’agrada» o «no m’agrada», i ara has de mirar la llàgrima, analitzar el gust en boca, olorar-lo…
Si la gent ho vol fer em sembla fantàstic, però el que hem d’evitar és que faci por veure vi. Cal eliminar allò de «no puc veure vi perquè no en sé», és un error. Fem servir moltes coses a la vida sense tenir ni idea del que són, l’important és el plaer.

En una entrevista recent va dir que a l’inici de la seva carrera professional s’havia masculinitzat una mica. Per què?
Una mica no, molt [entre riures]. Quan vaig aterrar en aquest món em vaig trobar en un entorn on tot eren homes, i tots eren més grans que jo. Això em va obligar _o no vaig saber-ho fer d’una altra manera_ a utilitzar la meva part més masculina. Amb l’equip de treballadors sobretot però també quan anava a les reunions. En aquests més de vint anys que fa que em dedico al sector, això ha canviat moltíssim. Ara hi ha moltes dones als cellers, a les reunions d’empreses…

Hi ha més presència femenina en el món viticultor?
Sí, hi ha moltes més dones i en tots els àmbits… Abans n’hi havia als laboratoris o als departaments comercials. Ara n’hi ha a tots els àmbits del sector i és fantàstic.

Quan vostè arriba al celler marca un abans i un després amb l’introducció de l’ecologia a les vinyes.
Sí, crec que el més important en un cultiu o en qualsevol ecosistema és el sòl. És important que aquests tinguin vida, és a dir, que hi hagi microbiologia i microorganismes, que hi hagi animals, que hi hagi matèria orgànica…perquè és el que farà que el que hi ha pugui viure millor. Hi ha moltes maneres de fer-ho però una que és essencial és treballar en ecològic. Penso que els sòls no són de la meva família, igual que l’aire o l’aigua… encara que els papers diguin que les terres són de la família, crec que són de tots els éssers i no només dels humans. Això em fa pensar que els he de cuidar i el primer pas és passar-ho a ecològic.

Com de gran és la responsabilitat de cuidar una terra que fa molts anys que produeix?
Ostres, no m’ho havia plantejat així perquè aniria amb una motxilla massa gran. Però ho faig tan bé com sé en cada moment. El món del vi és molt lent i, al contrari del que passa amb la resta de la societat actual, requereix molta paciència. Quan plantes una vinya, aquesta no comença a fer raïms fins al cap de 3-4 anys i aquests raïms són bons quan passen 6 o 7 anys, per tant, tot és molt lent. I el món dels sòls encara és molt més lent. Tot el que fem en relació amb els sòls sabem que és un pas petit per anar cap a una direcció.

Hi ha hagut alguna pífia important?
Moltes! [Entre riures.] Qui no arrisca no pisca. L’aprenentatge és constant i tinc una màxima, que és: «No passa res si ens equivoquem sempre i quan n’aprenem». És impossible encertar-la sempre, intentem fer les coses bé però l’error forma part de la vida.

Parlava abans de les generacions que han passat per les vinyes, l’evolució d’aquestes també ha estat marcada per la introducció de les noves tecnologies. Com ha canviat la manera de fer vi?
En la història de la viticultura hi ha diferents canvis molt importants: l’arribada de la fil·loxera, les replantacions i un altre canvi molt bèstia és quan aquí arriba el turisme, que això fa que la gent passi de viure en la misèria a guanyar-se millor la vida. Això va fer que deixessin de cultivar vinyes en llocs difícils i, per tant, aquestes vinyes van passar cap a la plana i van empitjorar la qualitat dels vins. Ara estem en un moment en què el que intentem és tornar a entendre què vol dir fer vi plenament empordanès, i per mi, el que hem de fer és tornar a la muntanya, hem de tornar a buscar varietats que visquin felices aquí i estiguin ben adaptades al clima i als sòls. Hem hagut de reaprendre moltes coses. La tecnologia en alguns moments ens ha acompanyat per millorar processos i en altres moments hem hagut de desaprendre aquesta tecnologia per poder tornar a fer coses més autèntiques.

Vol recuperar el vi plenament empordanès, però com s’ha d’entendre el vi empordanès?
Molt bona pregunta… Per mi, un vi empordanès és un vi molt mediterrani. El que ens caracteritza és el fet que som al final dels Pirineus, que moren al mar. Això fa que tinguem caràcter amb sòls de granit i pissarra i influència del mar i la tramuntana. I aquest fet, que és molt eteri per la majoria gent que llegirà aquesta entrevista, vol dir que tenim vins amb un gust intens que tindran força alcohol però a la vegada seran molt equilibrats i amb sabors de fruita negra, vermella i de sotabosc.

Els vins de l’Empordà han anat a l’alça els últims anys, és per la moda o perquè realment són bons?
Hi ha hagut molts canvis importants. Hem passat de tenir dos enòlegs en tota la DO a tenir-ne un o dos a cada celler. Això vol dir que hem incorporat coneixement, per tant, s’han fet vins més bons. I a més, la gent ha començat a voler gaudir dels vins d’aquí.

Abans parlava del drama de la fil·loxera. Hi ha la possibilitat que es torni a repetir un episodi similar?
Sí, amb el canvi climàtic hi haurà noves plagues. Ara mateix n’intuïm alguna però sí, podria passar.

ÀNGEL REYNAL

Com afecta el canvi climàtic al vi?
La vinya és un cultiu molt sensible i amb la qualitat del vi o del raïm ja podem percebre petits canvis de clima. Tots heu sentit parlar que «aquesta anyada és millor que aquella»… Això vol dir que d’un any a l’altre tindrem vins diferents. Nosaltres ja fa anys que estem veient com aquest canvi climàtic és present aquí. Quan ens parlaven de l’escalfament global ens pensàvem que faria una mica més de calor a l’hivern i a l’estiu, però el que estem veient és que el temps és molt més impredictible. Tenim gelades, pedregades, etc. en moments que no n’havíem tingut mai, les pluges de finals d’agost ja no hi són… Sobretot és aquesta impredictibilitat el que fa que hàgim de treballar d’una altra manera.

Aquesta darrera anyada, però, va ser de «qualitat excepcional».
Estem contents, ha estat una bona anyada. La mitjana dels vins és una de les millors que hem tingut mai i estem francament contents.

Com a experta i empresària, com analitza el sector vitivinícola? Està en bona salut?
És un sector on s’ha de treballar molt, l’agricultura sempre ha sigut molt difícil i es treballa lentament.

Hi ha futur?
És un sector molt atractiu i el que necessitem és que la gent del país hi cregui i begui vi d’aquí. Igual que és important que es consumeixi ramaderia extensiva, ja que quan mengem estem definint el nostre territori. Per tant, si decidim beure vins d’aquí no només farem que el jovent pugui quedar-s’hi a viure, sinó que també fem que els incendis siguin menys dramàtics o que tinguem un determinat paisatge.

Quin creu, però, que ha de ser el futur?
Per mi el més important és fer vins autènticament empordanesos. Hem hagut de retrobar quines són les millors vinyes i les que estan més contentes i felices per fer el millor vi possible. Això inclou agafar els llibres d’enologia francesos que vaig fer servir per estudiar i llançar-los per reaprendre. I l’altra part, més important fins i tot, és la relació amb el medi, tant amb els ecosistemes com amb el que és relatiu al vessant socioeconòmic.

Celler Espelt és un dels cellers de la comarca que més exporta. De quines xifres parlem?
Ara exportem un 40% de la producció. Havíem arribat al 80% però com que el mercat d’aquí va creixent ho hem reduït. I els països on més exportem són: els Estats Units, el Canadà, el Japó, Suècia, Noruega, Finlàndia… Aquests serien els més potents. Però n’hi ha una quinzena més.

El vi és cultura, però aquí al celler ho és encara més per la gran aposta que fa amb l’art. Per què aquesta fusió?
Va ser una aposta del meu pare perquè estem en una zona on l’art és molt important. Tot supura art i només en som conscients quan anem a altres llocs i això no passa. Aquí fem una aposta profunda per l’art i per tot el que és ultralocal, tot i que l’eix vertebrador és que sigui local, per intentar donar suport a tot el que és d’aquí.

Quina és la novetat del celler?
Ara acabem de treure un parell de vins que es diuen Pardells i Les Elies, que són el resultat de la feina de molts anys, en què intentem expressar el millor que hem sabut dels vins empordanesos. Són vins que ens fan molta il·lusió perquè formen part d’aquest projecte de ser profundament empordanesos.

Sempre he trobat curiós això dels noms… Com es decideixen? Algú s’il·lumina o feu brainstorming?
Tradicionalment es pensaven fent la cargolada un dissabte al migdia i molts dels noms han sigut idea del pare. A vegades ens inspirem en topònims, en l’ingredient que porta el vi o ens imaginem el moment que algú beu aquell vi.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li