Aniversari

0
1342

Quan això es publiqui, farà setanta-tres anys i un dia que vaig néixer. Veure escrita aquesta xifra en lletres espanta, malgrat que l’alternativa: no veure-la, no deixaria de ser pitjor.

No recordo res del dia el 18 de novembre del 1946, en què vaig néixer a la Maternitat de Barcelona. Segons la tradició oral familiar, l’àvia Maria quan em va venir a conèixer va dir: «Sembla un garrinet», apreciació que encara avui en dia en dubto si va ser ofensiva o amorosa. La segona imatge que tinc de mi, suposo que també emmagatzemada en el cervell a través de les històries explicades mil vegades pels pares, és dormint en un bressol de palla vigilat per la Cuqui, una gossa petanera, petita i de geni viu que no es movia de sota del llitet, al qual no deixava acostar-se a ningú que no fos de la família més propera. Vivíem en les instal·lacions d’un camp de futbol de barriada, al carrer Indústria de Barcelona. Els avis Jaume i Maria eren, junt amb la Cuqui, els guardians del camp. El pare feia de paleta i la mare, una basca de la vall de Baztan, s’adaptava al monolingüisme català de la sogra i cuidava de mi.

El tercer record escrit amb sang va ser ja quan tenia tres o quatre anys i amb els pares, que s’havien independitzat, vivíem en una porteria del carrer Cardoner de Gràcia, indret que molts anys després vaig anar a visitar per veure si coincidia amb les imatges del meu record, ja que aquest és propi, i no explicat. En entrar havies de pujar dos graons per arribar al replà on s’accedia a la porteria i l’ascensor. Un matí, jugant, no vaig veure els graons i vaig caure de cara i, com que es veu que era un d’aquells nens que no callen ni sota l’aigua i tenia moltes possibilitats de tenir la llegua fora, me la vaig tallar. Sort que la mare era infermera i durant la guerra havia vist un fart de ferides tant o més sangonoses que la meva llengua, i ràpidament va aturar l’hemorràgia. Va deixar una veïna guardant la porteria i em va portar al dispensari, on em van fer uns punts. No puc precisar quants però quan vam tornar a casa amb la llegua botida i mut d’espant, vaig ser l’atracció dels veïns, que molt atents em feien ensenyar la llengua, un cop i un altre, sense que cap s’ofengués pels meus múltiples llengots.

Un parell o tres d’anys després el pare s’havia posat pel seu compte i necessitava un habitatge que servís al mateix temps d’habitatge i magatzem per a les eines de paleta: taulons, cavallets, puntals, regles, gavetes, pales, etc. Va trobar uns baixos al carrer Grassot, del barri de Gràcia, que tenien subsol, fins i tot un gran pati al darrere de la casa. La sorpresa va ser que també tenien entrada cap a un túnel que havia estat refugi al llarg de la Guerra Civil. Un lloc misteriós que em feia por i al qual el pare, molt pràctic i perquè no li busquessin problemes, va cegar l’entrada aprofitant-la com a abocador de runes.

La família va augmentar i quan jo tenia cinc anys i mig va néixer el meu germà Ferran. Al començament era un estrany que feia gràcia i no molestava, després va anar creixent i a poc a poc vaig entendre que ens havíem d’anar acostumant l’un a l’altre.

DANI TORRENT

D’aquella casa i d’aquell carrer són els millors records de la infantesa. Un carrer que, amb els meus amics, el sentíem nostre. Era on estàvem sempre que no érem a l’escola, jugant a bèlit, a boles, a churro, mediamanga, mangotero, a futbol, a fet i amagar, a cromos i a qualsevol cosa que ens poguéssim inventar. No hi havia trànsit, tan sols dos vehicles de transport aparcaven en tota la travessia, i eren un tricicle furgoneta de Transportes Lázaro i un camió de mudances de Muebles la Media Luna, que malgrat el nom no era de cap àrab, sinó del senyor Crispín, un bon home que no s’enfadava si la pilota picava als vidres de la cabina i que servien de porteries en els nostres partits de futbol.

Anava al parvulari de les monges Teresianes que estaven davant de casa i enfront de la caserna de la Guàrdia Civil de Travessera. La creu i l’espasa, arquetip del franquisme, règim del qual parlaven amb por els pares i amb el qual no es podien gastar bromes. Per nosaltres, el major inconvenient era quan a la tarda sortia el corneta de la Guàrdia Civil i tocava l’arriada de bandera, que havíem de parar el partit de futbol. Tots quiets mirant com els grans aixecaven al braç amb el qual després vaig saber què era la salutació feixista. L’altra aturada per decret, aquest cop religiós, dels nostres jocs de carrer era Divendres i Dissabte Sant, dies en què no es podien fer jocs de pilotes, ni crits, ni corredisses. Els cotxes no circulaven i a la ràdio només sonava música sinistra, majorment gregoriana. De gran vaig descobrir que la música clàssica també podia ser alegre. Havies d’estar trist perquè Jesucrist havia mort feia més de mil anys i tu no ho acabaves d’entendre. Sort que el diumenge tiraven les campanes al vol i la tristesa obligada es transformava en joia, també per decret. Els pares ens havien comprat palmons llargs i grocs que decoràvem amb llaminadures de sucre competint picant-los a terra a veure qui els feia l’escombra més gran.

El nostre carrer era quasi autosuficient, sobretot si contàvem tota l’illa. Cada tarda anava amb la cantina, a comprar la llet a la vaqueria que hi havia quatre o cinc cases més avall, on podia tocar aquelles pobres vaques urbanites, que rumiaven pacientment sobre la seva trista vida. Un altre animal, crec que més feliç, que ens visitava diàriament era el cavall del carro de l’escombriaire, al qual els nens gratificàvem amb una garrofa que havíem pres prestada del sac que tenia a la porta la botiga de gra i farratge de la Travessera. Al mig del carrer hi havia la bodega amb les portes de la façana sempre obertes i les botes de vi, guixades amb el nom els seus orígens —Gandesa, Priorat, Alella, Penedès, etc.—, arrenglerades a la paret de la dreta. El local abastia d’alcohol per alegrar la trista vida dels veïns i batejar les llesques de pa guarnides amb sucre dels nostres berenars, alternatives a les d’oli i sal. Enfront hi havia la fàbrica de botons, que tot el dia feia un soroll rítmic taca-taca-taca de les màquines que encunyaven les curculles de cargols de mar, per fabricar els botons de nacra de les camises. Les restes de curculles que deixaven en sacs a la porta eren un pou de tresors que intentàvem conquerir, quan no ens veia el porter. La botiga més llunyana era l’adrogueria del senyor Lluís, a la cantonada amb el carrer Pare Maria Claret.

L’any girava al voltant de tres festes: Reis, Sant Joan i la festa major. El nostre calendari era comptar els mesos, les setmanes o els dies que faltaven perquè arribessin.

Al pare li anaven bé les coses i va passar de fer arranjaments a construir edificis. El primer va ser al xamfrà dels carrers Nàpols i Indústria i allà ens vam traslladar a viure. Jo tenia al voltant dels deu anys. Va ser un canvi important: es va acabar la llibertat de jugar al carrer; ens van matricular al meu germà i a mi als Maristes per fer el batxillerat; per primera vegada teníem minyona. Massa canvis per assimilar de cop!

Dels Maristes recordo dos fets fonamentals: vaig conèixer el primer curs en Xavier, en Raimon, en Jaume, en Pep i en Josep, amics que ho han estat de tota la vida i amb els quals, als quinze anys, vam ocupar, amb consentiment del pare, l’habitatge del carrer Grassot, que mantenia com a magatzem d’eines. Aquell habitatge a peu de carrer es transformà en el nostre antro, on a part de filosofar llargament vam intentar, sense massa èxit, els primers negocis, com la cria de xampinyons al pati cobert del darrere i també vam instal·lar un laboratori fotogràfic, que va sobreviure a la humitat al llarg de bastants anys. Molts anys després va ser el primer taller d’escultura de la Mercè.

L’altre fet fonamental dels Maristes va ser una entrada atroç a l’adolescència, perseguit per la idea del pecat i de l’infern amb remordiments pels fets o els pensaments més absurds. Una adolescència de cursets de cristiandat i repressió sexual. Per sort, la universitat bullia i el marxisme ja havia dictaminat que la religió era l’opi del poble. Mentre el franquisme celebrava els 25 anys de pau, els amics ens disgregàvem a causa de la mili, algun va fer milícies, en Pep va anar a fer de mariner a Cartagena, i jo al Sàhara.

El sol saharià em va treure les obsessions catòliques i de retorn a Barcelona ja era una persona quasi normal.

Deixo la crònica de la meva vida adulta pel proper aniversari.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li