Aniversari

0
1028

Quan aixĂČ es publiqui, farĂ  setanta-tres anys i un dia que vaig nĂ©ixer. Veure escrita aquesta xifra en lletres espanta, malgrat que l’alternativa: no veure-la, no deixaria de ser pitjor.

No recordo res del dia el 18 de novembre del 1946, en quĂš vaig nĂ©ixer a la Maternitat de Barcelona. Segons la tradiciĂł oral familiar, l’àvia Maria quan em va venir a conĂšixer va dir: «Sembla un garrinet», apreciaciĂł que encara avui en dia en dubto si va ser ofensiva o amorosa. La segona imatge que tinc de mi, suposo que tambĂ© emmagatzemada en el cervell a travĂ©s de les histĂČries explicades mil vegades pels pares, Ă©s dormint en un bressol de palla vigilat per la Cuqui, una gossa petanera, petita i de geni viu que no es movia de sota del llitet, al qual no deixava acostar-se a ningĂș que no fos de la famĂ­lia mĂ©s propera. VivĂ­em en les instal·lacions d’un camp de futbol de barriada, al carrer IndĂșstria de Barcelona. Els avis Jaume i Maria eren, junt amb la Cuqui, els guardians del camp. El pare feia de paleta i la mare, una basca de la vall de Baztan, s’adaptava al monolingĂŒisme catalĂ  de la sogra i cuidava de mi.

El tercer record escrit amb sang va ser ja quan tenia tres o quatre anys i amb els pares, que s’havien independitzat, vivĂ­em en una porteria del carrer Cardoner de GrĂ cia, indret que molts anys desprĂ©s vaig anar a visitar per veure si coincidia amb les imatges del meu record, ja que aquest Ă©s propi, i no explicat. En entrar havies de pujar dos graons per arribar al replĂ  on s’accedia a la porteria i l’ascensor. Un matĂ­, jugant, no vaig veure els graons i vaig caure de cara i, com que es veu que era un d’aquells nens que no callen ni sota l’aigua i tenia moltes possibilitats de tenir la llegua fora, me la vaig tallar. Sort que la mare era infermera i durant la guerra havia vist un fart de ferides tant o mĂ©s sangonoses que la meva llengua, i rĂ pidament va aturar l’hemorrĂ gia. Va deixar una veĂŻna guardant la porteria i em va portar al dispensari, on em van fer uns punts. No puc precisar quants perĂČ quan vam tornar a casa amb la llegua botida i mut d’espant, vaig ser l’atracciĂł dels veĂŻns, que molt atents em feien ensenyar la llengua, un cop i un altre, sense que cap s’ofenguĂ©s pels meus mĂșltiples llengots.

Un parell o tres d’anys desprĂ©s el pare s’havia posat pel seu compte i necessitava un habitatge que servĂ­s al mateix temps d’habitatge i magatzem per a les eines de paleta: taulons, cavallets, puntals, regles, gavetes, pales, etc. Va trobar uns baixos al carrer Grassot, del barri de GrĂ cia, que tenien subsol, fins i tot un gran pati al darrere de la casa. La sorpresa va ser que tambĂ© tenien entrada cap a un tĂșnel que havia estat refugi al llarg de la Guerra Civil. Un lloc misteriĂłs que em feia por i al qual el pare, molt prĂ ctic i perquĂš no li busquessin problemes, va cegar l’entrada aprofitant-la com a abocador de runes.

La famĂ­lia va augmentar i quan jo tenia cinc anys i mig va nĂ©ixer el meu germĂ  Ferran. Al començament era un estrany que feia grĂ cia i no molestava, desprĂ©s va anar creixent i a poc a poc vaig entendre que ens havĂ­em d’anar acostumant l’un a l’altre.

DANI TORRENT

D’aquella casa i d’aquell carrer sĂłn els millors records de la infantesa. Un carrer que, amb els meus amics, el sentĂ­em nostre. Era on estĂ vem sempre que no Ă©rem a l’escola, jugant a bĂšlit, a boles, a churro, mediamanga, mangotero, a futbol, a fet i amagar, a cromos i a qualsevol cosa que ens poguĂ©ssim inventar. No hi havia trĂ nsit, tan sols dos vehicles de transport aparcaven en tota la travessia, i eren un tricicle furgoneta de Transportes LĂĄzaro i un camiĂł de mudances de Muebles la Media Luna, que malgrat el nom no era de cap Ă rab, sinĂł del senyor CrispĂ­n, un bon home que no s’enfadava si la pilota picava als vidres de la cabina i que servien de porteries en els nostres partits de futbol.

Anava al parvulari de les monges Teresianes que estaven davant de casa i enfront de la caserna de la GuĂ rdia Civil de Travessera. La creu i l’espasa, arquetip del franquisme, rĂšgim del qual parlaven amb por els pares i amb el qual no es podien gastar bromes. Per nosaltres, el major inconvenient era quan a la tarda sortia el corneta de la GuĂ rdia Civil i tocava l’arriada de bandera, que havĂ­em de parar el partit de futbol. Tots quiets mirant com els grans aixecaven al braç amb el qual desprĂ©s vaig saber quĂš era la salutaciĂł feixista. L’altra aturada per decret, aquest cop religiĂłs, dels nostres jocs de carrer era Divendres i Dissabte Sant, dies en quĂš no es podien fer jocs de pilotes, ni crits, ni corredisses. Els cotxes no circulaven i a la rĂ dio nomĂ©s sonava mĂșsica sinistra, majorment gregoriana. De gran vaig descobrir que la mĂșsica clĂ ssica tambĂ© podia ser alegre. Havies d’estar trist perquĂš Jesucrist havia mort feia mĂ©s de mil anys i tu no ho acabaves d’entendre. Sort que el diumenge tiraven les campanes al vol i la tristesa obligada es transformava en joia, tambĂ© per decret. Els pares ens havien comprat palmons llargs i grocs que decorĂ vem amb llaminadures de sucre competint picant-los a terra a veure qui els feia l’escombra mĂ©s gran.

El nostre carrer era quasi autosuficient, sobretot si contĂ vem tota l’illa. Cada tarda anava amb la cantina, a comprar la llet a la vaqueria que hi havia quatre o cinc cases mĂ©s avall, on podia tocar aquelles pobres vaques urbanites, que rumiaven pacientment sobre la seva trista vida. Un altre animal, crec que mĂ©s feliç, que ens visitava diĂ riament era el cavall del carro de l’escombriaire, al qual els nens gratificĂ vem amb una garrofa que havĂ­em pres prestada del sac que tenia a la porta la botiga de gra i farratge de la Travessera. Al mig del carrer hi havia la bodega amb les portes de la façana sempre obertes i les botes de vi, guixades amb el nom els seus orĂ­gens —Gandesa, Priorat, Alella, PenedĂšs, etc.—, arrenglerades a la paret de la dreta. El local abastia d’alcohol per alegrar la trista vida dels veĂŻns i batejar les llesques de pa guarnides amb sucre dels nostres berenars, alternatives a les d’oli i sal. Enfront hi havia la fĂ brica de botons, que tot el dia feia un soroll rĂ­tmic taca-taca-taca de les mĂ quines que encunyaven les curculles de cargols de mar, per fabricar els botons de nacra de les camises. Les restes de curculles que deixaven en sacs a la porta eren un pou de tresors que intentĂ vem conquerir, quan no ens veia el porter. La botiga mĂ©s llunyana era l’adrogueria del senyor LluĂ­s, a la cantonada amb el carrer Pare Maria Claret.

L’any girava al voltant de tres festes: Reis, Sant Joan i la festa major. El nostre calendari era comptar els mesos, les setmanes o els dies que faltaven perquù arribessin.

Al pare li anaven bĂ© les coses i va passar de fer arranjaments a construir edificis. El primer va ser al xamfrĂ  dels carrers NĂ pols i IndĂșstria i allĂ  ens vam traslladar a viure. Jo tenia al voltant dels deu anys. Va ser un canvi important: es va acabar la llibertat de jugar al carrer; ens van matricular al meu germĂ  i a mi als Maristes per fer el batxillerat; per primera vegada tenĂ­em minyona. Massa canvis per assimilar de cop!

Dels Maristes recordo dos fets fonamentals: vaig conĂšixer el primer curs en Xavier, en Raimon, en Jaume, en Pep i en Josep, amics que ho han estat de tota la vida i amb els quals, als quinze anys, vam ocupar, amb consentiment del pare, l’habitatge del carrer Grassot, que mantenia com a magatzem d’eines. Aquell habitatge a peu de carrer es transformĂ  en el nostre antro, on a part de filosofar llargament vam intentar, sense massa Ăšxit, els primers negocis, com la cria de xampinyons al pati cobert del darrere i tambĂ© vam instal·lar un laboratori fotogrĂ fic, que va sobreviure a la humitat al llarg de bastants anys. Molts anys desprĂ©s va ser el primer taller d’escultura de la MercĂš.

L’altre fet fonamental dels Maristes va ser una entrada atroç a l’adolescĂšncia, perseguit per la idea del pecat i de l’infern amb remordiments pels fets o els pensaments mĂ©s absurds. Una adolescĂšncia de cursets de cristiandat i repressiĂł sexual. Per sort, la universitat bullia i el marxisme ja havia dictaminat que la religiĂł era l’opi del poble. Mentre el franquisme celebrava els 25 anys de pau, els amics ens disgregĂ vem a causa de la mili, algun va fer milĂ­cies, en Pep va anar a fer de mariner a Cartagena, i jo al SĂ hara.

El sol sahariĂ  em va treure les obsessions catĂČliques i de retorn a Barcelona ja era una persona quasi normal.

Deixo la crĂČnica de la meva vida adulta pel proper aniversari.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li