Àngels Bassas: ‘Estem tocats per la tramuntana, som gent amb empenta i un impuls creador molt gran’

0
1985

L’actriu figuerenca reivindica la seva vocació d’escriptora amb ‘La vida té aquestes coses’ (Edicions 62), un recull de contes, de dones i homes de carn i ossos, amb cors esquinçats, que acaben trobant la manera de tirar endavant. Presenta el llibre a l’Empordà, el seu «millor refugi»: divendres a la Galeria Lola Ventós de la ciutat (20 h) i dissabte, a la Llibreria Vitel·la, a l’Escala (19 h)


 

«I avui aniré al teatre que sempre em conhorta. La vida té aquestes coses. Un buidar-se i un omplir-se», fa dir a una de les protagonistes. Quines coses de la vida vol retratar en aquest llibre?
És curiós, perquè crec que el títol ja diu molt. L’altre dia es va dir, a la presentació del llibre, que toco molts temes que estan commovent la gent: des de la maternitat fins al valor de l’amistat. Faig una crida a aquests amics guaridors de cors, en una era que sembla que les relacions són superficials, efímeres. Parlo també de l’envelliment sense dignitat, en un conte dedicat a aquestes nines que estan en un geriàtric. Després, dedico dos o tres contes al maltractament psicològic a la dona, que és un tema que he viscut de prop i que me l’han explicat. I m’estan escrivint moltes dones que se senten identificades i diuen: «Has escrit aquest llibre per a mi». Això és molt fort. I també parlo del maltractament psicològic a l’home. El que jo volia era, no treure-li l’etiqueta de gènere, sinó parlar d’aquesta inconsciència que a vegades hi ha en maltractar i menystenir una persona… però des d’un punt de realisme màgic. Aquests dies, comparen la meva literatura –que jo he flipat i és un honor per mi– amb la d’Isabel Allende o amb la de Calders, perquè té aquest punt de realisme màgic. Per un costat estic parlant de coses que la gent identifica molt properes –temes com passar per un sotrac de salut o pel dol de perdre algú de càncer– i des d’un punt de vista molt tendre, molt vital, autèntic i conhortador. Tant quan faig d’actriu com quan escric, intento que la gent se senti reconfortada. I la gent m’està dient que té aquesta sensació.

Als seus contes, es retrata una societat emmalaltida. Però la bondat en surt guanyadora. És una espècie de justícia poètica?
Total. De fet, faig una declaració d’intencions al principi del llibre, en què dic que les paraules han perdut valor i que no hi estic gens d’acord; que han de voler dir alguna cosa; que han de tenir al darrere una autenticitat, una veritat. Hem de tornar a cuidar i reivindicar les paraules transformadores i que puguin realment significar alguna cosa.

Va començar a publicar contes infantils, d’en Patatu, obres de teatre, la novel·la eròtica Dóna’t. En quin moment escriu La vida té aquestes coses?
Bé, jo no qualificaria d’eròtica Dóna’t. És una novel·la que va quedar finalista del premi Josep Pla i és una cosa que estic reivindicant molt. Pel fet de ser actriu, hi pot haver el prejudici de ser «l’actriu que treu un llibre». Però això no ho dic jo, sinó la meva editora d’Edicions 62 que porta trenta anys editant. Edicions 62 està publicant John Irving, Italo Calvino. O sigui, autors molt consagrats, i allà hi ha l’Àngels Bassas. I no hi està per casualitat, hi està perquè Dóna’t va quedar finalista d’un premi de literatura tan important com el Pla. Sí que és un llibre carregat d’erotisme, però és que a la vida hi ha erotisme i és una cosa que, a mi, m’agrada. Reivindica la sexualitat femenina, però no és un llibre eròtic. Parla de moltíssimes més coses.

I després de quedar finalista del Pla, que Dona’t calés tan profundament, vaig començar a escriure aquest segon i em sortien aquests relats curts. Jo sempre em deixo portar, no decideixo prèviament què vull escriure. Ha estat un procés d’escriptura de dos anys. I anaven sorgint. A vegades tinc la sensació, i en aquest llibre l’he tinguda molt, que els personatges parlen per mi. És com si anés més enllà de mi mateixa, gairebé a una cosa del terreny del subconscient. I a vegades, quan ho rellegeixo penso: «Això ho he escrit jo?». Tinc aquesta sensació i és molt bonica, perquè quan escric necessito llegir molt, alimentar-me molt. I, per un costat, faig aquest tàndem: de cuidar l’intel·lecte i de llegir moltíssim, i intuïtiu de parlar de persones de carn i ossos. És una cosa molt propera, molt de cor, per això hi ha aquest cor a la coberta, aquest branca que ve a significar aquest cor ramificat…

En algunes línies, fa referència al cel empordanès. Quin lligam manté amb la seva terra?
Llegint el llibre és evident. Hi dedico dos o tres capítols. Un, en concret, en què descric el cel de l’Empordà. I, després, per exemple, cito aquest botiguer empordanès en la història de la noia que va a una botiga a comprar catàlegs de persones. L’Empordà està molt present a la meva escriptura perquè, de fet, és el millor refugi, és la meva vida, és on jo vaig néixer. Vaig néixer a Figueres, però m’he criat entre diversos pobles de l’Empordà, perquè vaig estar un temps a Garriguella, un temps a Vilafant, uns anys a Figueres i uns anys a Calabuig, Bàscara. M’he mogut molt per l’Alt Empordà amb els meus pares. Jo crec que a l’Empordà sortim aquests bolets, a escala cultural. No és casualitat que Dalí sigui empordanès. N’estic convençuda. Crec que estem tocats per la tramuntana. Tenim un impuls creador molt gran, som gent amb molta empenta. Alguna cosa hi deu haver en aquesta terra, de màgica.

Es va endinsar en el món del teatre, a Figueres, de la mà de Salvador Torres, que s’acaba de jubilar.
Sí, des de petitona ja tenia la vocació de ser actriu i en Salvador Torres feia classes a les Escolàpies, on jo anava. En Salvador recordo que va dir als meus pares: «Aquesta nena té fusta, té bona veu». Quan encara no havia acabat la Bàsica, em van proposar els de Taller de Teatre –de tot aquest entorn de l’Alfons Gumbau, d’en Salvador Torres, d’en Jaume Alzina– d’incorporar-me a la companyia de teatre amateur. Per mi, va ser una font de creixement. Sempre he tingut una obsessió per aprendre i créixer com a persona, i ho vaig trobar en el teatre. També escrivia des de molt joveneta. El que passa és que no ho havia ensenyat fins que vaig publicar els contes d’en Patatu. Sempre he tingut aquestes dues vocacions, sobretot la d’actriu, evidentment, que és la que vaig desenvolupar, i ara ha sortit la meva segona vocació.

Vostè també té un vessant pedagògic…
Dono classes a adolescents i tinc un fill de 12 anys. Els estic intentant traslladar tota la cultura que puc. Els estic fent llegir. No estem llegint: les noves xarxes ens estan canviant de tal manera que ens estem empobrint. Estic batallant, des de l’escriptura, donant classes, per a aquestes noves generacions. És la meva lluita personal, també. Ens estem oblidant que les noves generacions, els nens i els adolescents, són els nostres futurs lectors i espectadors. Les polítiques haurien d’anar encarades a potenciar l’educació i la cultura. El que no acaben d’entendre els polítics és que això és un bé per a la societat. I un bé per a la salut mental de les persones. Ho penso de veritat.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li