AnĂ lisi desapassionada

0
1027

Com aquell qui diu, fa quatre dies que, malgrat els dubtes (mai no sabrem si generosos o interessats, perquè com és de general coneixement, les declaracions dels polítics sempre estan plenes de les corresponents metàfores, eufemismes i amfibologies que els permetin afirmar que van digo quan van pronunciar Diego), els ciutadans de tot sexe i condició, segons es deia abans, hem estat invitats a intentar esbrinar quins seran, d’entre aquells que ens han proposat en unes llistes tancades, els més disciplinats i obedients a tot allò que la superestructura partidista, més ben dit, el seu cap (perquè diguin-me a quin partit espanyol el líder no practica el famós monàrquic i absolutista L’État c’est moi. Pobre Montesquieu! Separació de poders? Qui determina els diputats que legislaran? Qui decideix la Presidència de les Corts? Quin període de llibertat li resta al poder Judicial? I de l’Executiu ja no cal ni parlar-ne), determini quins han de ser els paràmetres sota els que es desenvolupin les nostres vides.

I quina és la conclusió que hem d’extreure dels resultats d’aquesta repetitiva experiència? Doncs potser la més adient sigui la de recordar a Julio Iglesias i que la vida sigue igual perquè res no ha canviat, i poca cosa pot canviar.

Vegin si no: si comencen pel tema més global, per la participació, que tal vegada podem traduir com el nivell d’interès veïnal per la res publica, hem superat el rècord d’abstenció del 1992, arribant pràcticament a quasi la meitat, un 46,4%. Què vol dir això, que estem contents, que estem satisfets, que considerem que s’ha governat amb l’única finalitat del bé del poble i per això, que res no s’havia de modificar malgrat que s’hagin perdut més de 600.000 vots pel camí, o que la ciutadania ha arribat a un estat d’inconsciència o de letargia que no hi veu solució o que pensa que val més boig conegut que savi per conèixer?

O no, i hem tornat a ensopegar amb la mateixa pedra i obsessionats i hipnotitzats pel tema de l’independentisme, com si aquest fos una mena de curalotodo bálsamo de Fierabrás, pandèmia inclosa, es torna a oferir la possibilitat de continuar amb els mateixos errors de gestió i amb les mateixes reivindicacions i protestes del món econòmic, laboral i social. Perquè ja poden anar fent càlculs, però les forces més declaradament independentistes, pel cap baix les que més càntics entonen, (a l’hora de la veritat no se sap qui sortirà al balcó a emular Companys) i si tot és, com solc repetir i ha quedat demostrat, metafòric, eufemístic i amfibològic.

Són aquestes les respostes que m’interessen als dubtes que plantejo. Que en lloc de tant i tant embolicar la troca avant matx (està clar que amb la sana intenció de condicionar-nos el vot: que si el CIS que si el CEO) facin enquestes a posteriori i que la gent expliqui per què ha votat el que ha votat: perquè Ciudadanos perd un milió de votants que cal suposar han passat a l’abstenció, i així el partit que havia de ser el mur infranquejable pel secessionisme s’ha constituït en la principal causa de la seva relativa victòria. També és interessant saber la mecànica (no parlo de pucherazo, però crida l’atenció) com el PSC que el 2017 va obtenir 17 escons, ara, amb a penes 50.000 vots més guanya 16 escons.

També culpa de la desintegració del Partidio de la Ciudadanía? Doncs, si us plau, que s’ho mirin fredament perquè de la seva inacció se’n deriven dos tripartits possibles: Un conegut i repetit, que els d’ECP venen a ser els canviants ICV, etc, ERC-PSC-ECP (poso a Aragonès el primer perquè malgrat haver estat més votat Illa s’igualen a diputats i potser pensaran que ara els toca a ells) i que va el començament de la desafecció, i l’altre, sembla que més radical encara, amb el JxCAT-PDeCAT-CUP que volen posar data, i cal suposar que no ad calendas graegas, a la DUI.

Un dubte hamletià em queda per resoldre: Els Parlaments, diuen, són la representació de la sobirania del poble, però és representatiu un Parlament en el qual han participat en la seva configuració a penes la meitat de la població? No seria bo saber, com preguntava abans, a què s’ha degut aquesta desfeta?

Ah, i això també crec que és important: Els escons independentistes resultants d’aquestes eleccions superen la meitat de la composició de la càmera, però només amb un 27% de l’electorat a favor. És prudent i convenient intentar complir les promeses electorals aquelles d’Ho tornarem a fer?

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li