‘Amor y pedagogía’,

0
966

Una de les meves relectures recents, com a persona jubilant (en castellà jubilante i jubilando), mai jubilada, és aquesta obra d’Unamuno del 1902, de títol que convida a la reflexió. Deixo la seva anàlisi a col·legues en actiu; només en vull fixar en els dos substantius molt connotatius units per un nexe copulatiu. Són dos mots que obren, per associació d’idees, moltes perspectives i amplis comentaris. Seguint també Unamuno,

Piensa el sentimiento. Siente el pensamiento
Lo pensado es, no lo dudes, lo sentido

hom podria associar el mot amor al món del sentiment (per extensió, estètic) i pedagogia (per extensió, ètic) al món del pensament, però sempre agermanats entrecreuats. D’aquesta pseudodicotomia, i també per associació d’idees, se’ns actualitza una frase de solidaritat del catedràtic d’Estètica de la UB, Dr. J. M. Valverde, a propòsit de l’expulsió de la Universitat de Madrid del catedràtic d’Ètica J. L. López Aranguren en ple franquisme: Nulla estetica sine etica. Per tant, mutatis mutandis i en un terreny més directe, amor s’associa amb altres substantius del món emocional, afectiu, sentimental, subjectiu, estètic, si es vol, de càrrega positiva, com ara: altruisme, afecte, amistat, bellesa, bondat, comprensió, compromís, cordialitat, empatia, escalf, estimació, filantropia, fraternitat, generositat, simpatia, solidaritat, tendresa, mentre que pedagogia es relaciona, des d’una òptica, si voleu ètica, amb civisme, coneixement, convivència, cortesia, cultura, decòrum, diàleg, didàctica, discreció, docència, educació, ensenyament, ètica, finor d’esperit, flexibilitat, formació, gentilesa, moderació, respecte, responsabilitat, saviesa, seny, serenor, tolerància, transparència, urbanitat, veritat. En definitiva, encarnen els valors dels quals es nodreix l’humanisme i fan funcionar correctament les relacions humanes. Són dos pilars que no haurien de trontollar i molts cops no estan a l’altura de les circumstàncies: són meres utopies… oposades a una societat que genera i rep massa sovint notícies negatives, dramàtiques, tràgiques i ben poques de positives.

I, seguint aquesta línia discursiva, quant amor i quanta pedagogia manquen en aquest segle XXI! Dissortadament no es practica l’amor lato sensu ni es fa pedagogia. Avui són conceptes quasi utòpics entesos en un sentit ampli. No solament són valors que s’han d’inculcar a l’escola, sinó posar en pràctica en tots els col·lectius de caire cultural, docent, econòmic, esportiu, informatiu, polític, professional, sindical, social. Tot sovint l’amor esdevé agressivitat, antipatia, aversió, enveja, fòbia, grolleria, incomprensió, mentida, odi, rivalitat, zels i la pedagogia actua com una ciència poc operativa, tancada en els col·legis, instituts i universitats, amb informació potser insuficient de teoria i pràctica. Cal projectar-la en el dia a dia i arreu.

Que bonic –potser massa utòpic– fora veure aplicats correctament aquests dos mots en la societat del segle XXI! Són valors universals. Practiquem l’amor i la pedagogia dins les possibilitats de cadascú en tots els àmbits! Són mots clau per reconduir situacions, per evitar abusos, actes, mots calumniosos, cruels, desagradables, egoistes, esbiaixats, ignominiosos, incívics, insultants, tràgics; agressions verbals i no verbals, corrupció, injustícies, manipulacions, violència.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li