Amor oriental

0
1000

Potser només em passa a mi. Però em sembla que no pas. De tant en tant, especialment en aquells canals de televisió que «groguegen», ja m’entenen què vull dir: sensacionalistes, s’insisteix fins a l’avorriment en alguns successos. Ja fa un parell de setmanes que tant si vols com si no, trufat en els noticiaris hi apareix el seguiment d’un luctuós cas de «presumpta» violació i assassinat d’una dona. D. Quer no és pas la presumpta víctima. És la víctima. I el «presumpte» autor és un fulano amb un nom tan enganxós com la notícia: el Chicle. Francament, a mi em sembla un d’aquells casos en què s’ens proposa un arbre ben prop per tal que no veiem el bosc. Els humans, que per denominació d’origen som masculins, no gaire mai experimentem prou empatia pels qui _per naixement o elecció_ no es consideren inclosos en aquesta categoria. Afortunadament, hi ha excepcions. Arran d’una espantosa notícia que va aparèixer fa poc i que fou titulada com a violació «compensatòria», em va arribar una història que retorna una mica la fe en la humanitat. Breument. Això va passar al Caixmir o Bangladesh. Jo m’exclamava que el càstig per a un adolescent que havia fet l’amor amb una noia de la seva mateixa edat fos que una de les seves germanes se sotmetés a una violació múltiple protagonitzada pels germans de la noia! «On s’és vist!», vaig dir en veu alta. Al meu costat, un conegut es va decidir a fer-me’n confidència. «No és pas igual, però jo, aquí, em vaig trobar una situació que s’hi assembla molt». Un membre d’una família d’un d’aquests països havia seduït la seva dona. Quan se’n va assabentar, no ho volia saber. «Boig de ràbia i gelosia, no sé pas ben bé per què, em vaig fer client del restaurant que té la família del seductor. No vaig dir res. No vaig muntar cap espectacle, encara que de ganes no me’n faltaven».

Després de sovintejar dies i dies; insistir d’anar a menjar, prendre cafè i quedar-se gairebé sempre sol a l’altell del restaurant, inesperadament algú de la família va decidir que aquell comportament volia dir alguna cosa. No sé com va anar. Però el pare li va dir: «Tu has ofès aquest home prenent-li la dona». Decideix quina de les teves germanes li ofereixes en compensació. «I que va passar?», vaig dir jo. Els ulls li brillaven, i va dir: «no res. Una tarda d’estiu em vaig atansar al balcó per sentir la fresca. Tot de cop, una figura amb els cabells tapats per un gihad es va posar al meu costat. Vam romandre en silenci uns minuts. Finalment ella, posant una mà al meu braç, em va dir: “t’he vist tot aquest temps. Primer feies por. Se’t veia rabiós i dolgut. Després, una mena de dolça tristor sovintejava la teva mirada”. Tenia uns preciosos ulls verds i l’esclat que la joventut atorga als llavis i la pell». Va continuar: «La meva família m’ho ha manat, però jo estic prou disposada». «I que vas fer?» vaig insistir. «No res, li vaig fer un petó al front i li vaig dir: “Gràcies, ets preciosa, però algú ha d’acabar amb aquesta bogeria”. I me’n vaig anar, i no hi he tornat». I diu que no va fer res!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li