(A)mor = mor(t)

0
1503

Encetem l’estació primaveral, una estació on tot sembla recobrar vida després del llarg hivern, la natura, els éssers vius… A nosaltres, les persones, també ens afecta molt aquesta estació, ja que no deixem de ser animals tot i que estem ensinistrats per viure en societat, seguim tenint instints primitius. Un dels que aflora en aquesta magnifica estació és el sexual, acompanyat sovint amb el sentiment d’amor. Això és llavor de cultiu perquè succeeixin molts enamoraments, el cos i el cervell hi estan més predisposats.

El sentiment de l’amor és una de les coses més maques que ens pot passar a la vida, què explicar de l’estat d’enamorament? Per molt que escrigui, és ja tot dit. La màgia de l’amor apareix en els moments i llocs menys pensats, més inversemblants. D’aquests, n’hi ha que arriben a bon port, n’hi ha que és queden amb platònics. Alhora, hi ha moltes tipologies diferents de com pot avançar una relació: ja sigui per la durada, la fortalesa, també n’hi ha de romàntiques, apassionades… Els inicis són quasi tots meravellosos , encara que algunes ja apunten maneres. Inicis infinits i desiguals, però sens dubte, quan comença l’enamorament és un estat fantàstic i beneficiós per tot el nostre organisme, encara que dura poc, s’ha d’aprofitar quan és viu!

Malauradament no hi ha amor etern i a vegades aquests inicis fantàstics es comencen a embolicar o ha agafar patrons conductuals que no ens hauríem pensat mai i que són indesitjables. Quan l´amor s’acaba, hem de tallar la nostra relació, perquè no és converteixi amb tòxica, agafi mals hàbits, faltes de respecte, i el més esgarrifós: arribi a la violència física i/o psicològica.

Tots plegats hem de ser valents, i no deixar que cap persona ens amenaci ni ens maltracti. I aquí també incloc les relacions mater/paterno filials .Així doncs, a la més mínima intolerància hem de dir: “Prou!” Per molt que emocionalment depenguem d’aquesta persona que tant estimem. L’amor, un cop s’ha perdut el respecte, ja no tornarà, ans al contrari un cop s’ha manifestat la primera agressió és molt fàcil que aquesta és torni a repetir, i incrementada amb més violència. El perdó en aquests casos no val.

Per molts minuts de silenci i manifestacions que és facin, hem de conscienciar-nos que la clau estar en separar-se a temps de l’agressor/a. Si això no és possible perquè hi ha una situació d’assetjament, s’ha de denunciar, per molt que costi, per molt que s’estimi l’altre, per molt dura que sigui la situació (fills, família, economia…).

Posteriorment i decidit/da a fer el pas és indispensable i del tot necessari que la víctima o testimoni quan posi la denúncia senti que té suport, i no sigui tractada com si fos ell/a l’agressor/a. Els instants que segueixen a la denúncia són decisius i de vital importància. La víctima, el que més necessita és una veu dolça, comprensiva, que l’entengui, li doni suport, empatitzi totalment amb ella, li ofereixi consells, habitatge si cal, i sobretot, sobretot, allunyar qualsevol sentiment de culpabilitat que pugui tenir.

No volia fer aquest article aprofitant una mort recent o propera. El que pretenc és fer una reflexió comunitària perquè aquesta lacra deixi de ser-ho, i que com a ciutadans i persones racionals que som, tant si ens trobem en posició de víctimes com de testimonis de qualsevol mena de violència de gènere (sigui quina sigui) o de qualsevol agressió sexual, ho denunciem. Aquí haurem finalitzat la nostra tasca.

Morir, morirem tots, però fer-ho a mans de la persona que estimes, és de les morts més cruels que avui existeixen.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li