Ametlla, el polĂ­tic que va dimitir

0
784

Tres mesos després de ser elegit, el primer alcalde de la democràcia va plegar per discrepàncies amb el PSC


A primers de juliol del 1979, uns dies abans de renunciar oficialment al seu càrrec d’alcalde, després d’haver-ne estat elegit el 19 d’abril, Josep Maria Ametlla es va tancar al seu despatx de l’Ajuntament i va escriure una carta –a màquina, i amb còpia feta en paper de calcar, perquè en aquella època no existien els ordinadors– a un dels dirigents del PSC, el seu partit, anunciant-li els motius pels quals dimitiria al cap de poques hores. Ni l’original ni la còpia han estat localitzades, tot i que serien uns documents extraordinaris per saber de primera mà la versió que tenia Ametlla sobre la crisi política viscuda a la ciutat, que feia tres mesos havia constituït la primera corporació municipal democràtica des de la Guerra Civil.

Enguany, coincidint amb els 40 anys de l’efemèride, Atenea ha volgut recordar la figura d’Ametlla amb una taula rodona que es va celebrar divendres passat a la seu del Casino Menestral. Hi eren presents diversos protagonistes del moment: Jordi Ametlla (fill de l’exalcalde), Joan Armangué (jove membre de l’executiva del PSC, acabat d’afiliar al partit), Marià Lorca (regidor de Centristes de Catalunya en aquell ajuntament) i Joaquim Nadal (recentment escollit alcalde de Girona, també pel PSC). Com a moderador va intervenir el periodista Narcís Genís, en aquell moment corresponsal del diari El Punt a la comarca.

El 3 d’abril del 1979 van disputar-se les primeres eleccions municipals democràtiques des de la Guerra Civil. Van votar 12.985 persones (el 61,5% del cens) i es van escollir 21 regidors: set del Partit dels Socialistes de Catalunya (3.750 vots), cinc de Convergència Unió (3.212 vots), cinc de Centristes de Catalunya UCD (2.699), dos del PSUC (1.286) un d’ERC FNC (854) i un per l’anomenat Grupo Independiente de Derechas (GID), que va ser l’embrió de la futura Aliança Popular (actual Partit Popular).

Com va explicar Marià Lorca en la taula rodona –i ja era conegut, malgrat la sorpresa que van tenir alguns dels assistents a l’acte de divendres passat–, CiU i Centristes, des de Barcelona, havien pactat que l’alcaldia de Tortosa seria per als nacionalistes de Jordi Pujol i la de Figueres per als seguidors de la UCD d’Adolfo Suárez, però els convergents figuerencs ho van rebutjar de ple. Fins al darrer moment, és a dir, abans de començar el ple, no se sabia quin seria el resultat però les paraules que va adreçar el regidor Ernest Vila (GID) a Josep Maria Ametlla abans de començar la sessió –«Felicitats, senyor alcalde»– van ser reveladores. Ja que cap candidat va aconseguir majoria absoluta fou proclamat alcalde el cap de la candidatura socialista, com a llista més votada als comicis.

LA GESTACIÓ DE LA CRISI. Com va dir en el discurs de la presa de possessió, Ametlla tenia clar que «el meu únic compromís és amb el poble de Figueres». Volia ser l’alcalde de tots els figuerencs, al marge del partit amb el qual havia arribat el càrrec. Això, en aquella jove democràcia, no va ser ben vist pels dirigents del PSC figuerenc i ràpidament van començar les desavinences fins al punt que el seu propi partit li va girar totalment l’esquena. El dia 13 de juliol cessava d’alcalde en renunciar al càrrec «per una discordança molt greu amb el PSC de Figueres». Havia ocupat més de tres mesos en el càrrec. Interinament va ocupar el càrrec el número dos del PSC Martí Palahí, que esperava assolir la poltrona municipal però el 20 de juliol s’elegia el càrrec, que aquest cop fou a favor de Miquel Esteba, cap de llista de CiU, que aquesta vegada sí que va sortir elegit amb vots necessaris, els del seu propi partit més els de la UCD, ERC i GID. Tot sigui dit que Esteba va dimitir al cap d’un any, però aquesta ja és una altra història.

Durant la taula rodona, Joan Armangué, que el 1979 acaba d’iniciar la seva militància al PSC i va ser incorporat a l’executiva del partit, assenyalà que «aquella crisi va ser un error col·lectiu. Per una banda, de l’agrupació figuerenca del partit, que gairebé per unanimitat va exigir a l’alcalde que se sotmetés a les seves directrius, i per l’altra, al mateix Ametlla que es va quedar sol i va ser inflexible a aquelles demandes. Val a dir que quatre dies més tard de la seva elecció com a alcalde ja van sorgir els primers problemes amb allò que s’anomenaria “soviet del carrer Vilafant” (el vial on estava situada la seu dels socialistes). Va ser a finals de juny del 1979 quan va estripar el carnet del partit. Aleshores la llei electoral obligava que els regidors estiguessin afiliats a una formació política i si l’abandonaven es considerava que havien de dimitir».

Per Armangué, que 16 anys més tard va recuperar l’alcaldia de Figueres per al PSC, «el temps va donar la raó a Ametlla i la llei va donar independència total al municipalisme, basant-se en l’autonomia dels càrrecs electes, que ho eren en funció d’anar a una candidatura, i amb un programa electoral, però que un cop assolit un escó municipal estaven al servei de tothom». També va recordar que «un altre factor de la crisi va ser l’ambició del número dos d’Ametlla, Martí Palahí, per ser alcalde, però es va trobar amb la sorpresa que no va arribar a ocupar el càrrec».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li