Amb la mort de Narcís Oliveres, Figueres perd un ciutadà il·lustrat i un polític culte

0
691

Narcís Oliveres i Terrades (Figueres, 1930-2018) va ser conseller de la Generalitat i senador durant tres mandats


 

La diferència entre el marc conceptual espanyol i el català radica en el fet que «l’espanyol manifesta una voluntat de domini, mentre que el català manifesta una voluntat d’existir». La frase està extreta de l’article que Narcís Oliveras publicava el passat 2 d’abril, Dilluns de Pasqua. La fatalitat va voler que aquella mateixa tarda un accident domèstic posés fi a la vida d’aquest figuerenc il·lustre i erudit, doctor en Dret i amb una llarga trajectòria política i cívica al darrere.

Va néixer a Figueres l’any 1930, on el seu pare regentava una carnisseria. A les aules de l’institut Muntaner de Figueres no es podia parlar de política després de la Guerra Civil, però a mitjans dels anys quaranta, en plena II Guerra Mundial, entre els alumnes ja es perfilaven dos bàndols, els germanòfils i els aliats. A vegades sorgien picabaralles entre ells i un dia, a classe, el professor va expulsar els partidaris d’Anglaterra. «Els del darrer banc, al carrer», va dir-los. Es van aixecar tots i es van endur el banc –enmig de la hilaritat generalitzada de la classe– per asseure’s al passadís. Entre ells, al capdavant, hi havia Narcís Oliveres i Terrades.

L’anècdota –explicada pel meu pare, company seu de classe i de banc– ja ens perfila, de ben jove, la seva personalitat. Llicenciat en Dret i gerent d’empresa, el passat familiar –era descendent del republicà Abdó Terrades– pesava i condicionava. Es va casar amb Aurèlia Guillamet Navarra, també d’una nissaga molt arrelada a la ciutat, i el matrimoni va tenir dos fills: Miquel i Francina. Va compaginar la seva feina al capdavant d’una empresa oleohidràulica amb la política. Integrant del nucli fundador de l’Assemblea de Catalunya, no va dubtar a posar-se al costat d’un altre líder polític figuerenc, el mític Josep Pallach, quan va crear el Reagrupament Socialista i Democràtic.

CARRERA POLÍTICA. La pràctica desaparició d’aquella formació, per la mort sobtada del seu creador –el gener de 1977– poc abans de les primeres eleccions de la transició democràtica, va deixar Oliveres orfe de militància política. El 1981 va entrar a Unió de la mà de l’aleshores vicepresidenta del Parlament de Catalunya –i més tard eurodiputada–, Concepció Ferrer. Estava captivat pel programa social de la formació però, al cap d’uns anys, alguns dirigents del partit el van decebre completament i va abandonar-lo el 1996 per entrar a CDC l’any següent. El 1982 fou elegit senador, càrrec que va revalidar durant tres mandats seguits (fins al 1993). En la seva primera campanya electoral –CiU formava coalició amb ERC amb la candidatura que duia per nom Catalunya al Senat– va sobtar que ja s’havia après el reglament del Senat abans de ser elegit. Possiblement mai més ningú ho hagi fet.

A partir d’aquell moment va destacar com a orador i com a polemista erudit, però també com a persona de diàleg i de consens. Jordi Pujol el va cridar al Govern i durant menys d’un any –entre desembre del 1985 i maig del 1986– va ser conseller de Comerç. Al seu despatx del Palau Robert va impulsar diverses iniciatives, entre les quals que es comencés a parlar en el si de la Generació de la creació d’una Escola d’Hostaleria a l’Alt Empordà, tot i que el projecte no va ser una realitat fins anys més tard. Sempre explicava l’anècdota que durant aquells mesos també va proposar, com a alt càrrec del seu departament, un aleshores jove funcionari del seu departament, Artur Mas i Gavarró. El seu nom era desconegut entre la majoria de membres del Consell Executiu.

Després de 12 anys com a càrrec electe, Oliveres no va abandonar, però, la política. Va aprofitar la seva jubilació oficial per doctorar-se en Dret i donar classes a la Universitat de Girona. Com a militat de CDC –on va ser patró de la fundació Ramon Trías Fargas– va anar teixint complicitats i va ser un abanderat de les tesis independentistes. Ho recordava la coordinadora general del Partit Demòcrata, Marta Pascal, tot destacant «el seu paper clau en el congrés del partit celebrat a Reus l’any 2012. On va saber fer un gir en la ponència que debatia sobre la independència. Va saber crear el clima perquè el partit canviés el rumb cap a la defensa d’un Estat propi». Val a dir que l’1 d’octubre va anar al seu col·legi electoral –l’antiga biblioteca–, a les 7 del matí, a defensar les urnes i va ser el primer a votar. En el penúltim article que va escriure –el 26 de febrer– deia que «l’esperança no només és encara possible, és més que mai indispensable».

OLIVERES, AL SEU DESPATX AL PALAU ROBERT DE BARCELONA 1986)

CIUTADÀ DIALOGANT. Aquest tarannà el va traspuar Narcís Oliveres en tots els àmbits de la seva vida. Ho explicava l’alcaldessa, Marta Felip, assenyalant que «el recordarem sempre amb aquell interès per tot el que passava a Figueres i pels seus savis consells. Voldria remarcar la seva humanitat, la seva generositat i la seva proximitat. Era una persona habitual als actes de ciutat i no perdia mai l’oportunitat per fer alguna intervenció donant-nos les seves opinions, raonades i amb criteri. El mateix passava a les reunions del PDeCAT, on compatíem militància i on s’evidenciava encara més que no havia abandonat ni l’activitat política, malgrat que ara l’exercia des d’una bancada d’honor, ni el seu compromís amb el país». Felip ha anunciat que vol proposar a la Comissió del Nomenclàtor que se li concedeixi una distinció ciutadana a títol pòstum. Curiosament, per aquesta frenètica activitat que desenvolupava, se’l considerava un figuerenc plenament actiu i, per tant, encara no retirat de la vida pública.

Els funerals per la seva ànima, celebrats dissabte al matí a la parròquia de Sant Pere de Figueres, va aplegar una munió de gent, tots ells amics i coneguts del finat i de la seva família, de totes les edats i àmbits socials i professionals. La representació política també va aplegar representants de tot el ventall ideològic. Entre els assistents, a banda de l’alcaldessa i nombrosos regidors, hi havia el president de la Diputació de Girona, Pere Vila, l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol i l’exconseller Santi Vila.

En la seva homilia, l’antic rector i amic personal d’Oliveres, mossèn Pep Taberner, va recordar el seu compromís polític en aquests moments, a favor de la República Catalana, i la imatge que molts encara recorden dels darrers temps del difunt, passejant gairebé cada dia per la Rambla de la ciutat, amunt i avall, acompanyats d’alguns amics amb els quals feien petar la xerrada i debatent sobre el diví i l’humà. Se’ls coneixia com ‘els guardians de la Rambla’. Avui tots ploren la seva baixa terrenal. Descansi en pau.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz