Amb cita prèvia

0
1369

Havia canviat el temps i semblava que per fi la tardor feia acte de presència, des de divendres bufava una tramuntana freda que venia del Canigó i aquell matí per fi estava plovent. El dia no era gens agradable però, com diu la dita: «temps del temps, bon temps». D’altra banda, si el vent s’aturava i seguia plovent, encara s’hi farien bolets!

Al despatx algú havia encès la calefacció i, venint del carrer, l’ambient era agradable. Vaig anar a donar menjat al peix que havia sobreviscut a la pandèmia dins la peixera, que en forma de submarí acompanya a les visites a la sala d’espera, i me’l vaig trobar flotant. Vaig suposar que havia mort de melangia per la soledat d’haver sigut durant mesos l’únic habitant del despatx.

Va sonar el telèfon i, trist, vaig tornar a la taula.
—Digui’m?
—Et truquem d’urgències del CAP, que el metge vol parlar amb tu.
Una suor freda em va venir de cop. Quan estàs a punt de complir setanta-cinc anys, dues trucades et poden deixar garratibat, la d’hisenda i la del metge.
—Sí?
—Hola Jaume, soc la Maria Antonia, la metgessa.
—Què passa? —vaig dir, neguitós.
—Res, no es per tu, sinó per una persona que tinc aquí i que crec que precisa més un advocat que un metge.
—Ah!! —vaig exclamar, alleugerit—, digues-me de què va el tema.
—És un senyor francès que ha vingut fa una estona amb sĂ­mptomes d’atac de cor però que, afortunadament, tan sols tĂ© un atac d’angoixa. Ara ja estĂ  estabilitzat i gairebĂ© serĂ©. Entre ell i la seva dona —que tambĂ© estĂ  molt esverada— m’han explicat la història de la compra d’una casa a Santa Margarita, que segons el meu criteri, Ă©s la causa del seu estat. No he entès massa el que m’ha explicat. Parlaven un francès molt rĂ pid, i com que jo d’assumptes jurĂ­dics no entenc un borrall, m’ha semblat que el mĂ©s adient era que parlessin amb un advocat i he pensat en tu. La darrera vegada que vas venir a veure’m, em vas dir que encara anaves al despatx…
—Sí, encara vinc cada mati. M’agrada més això que fer l’hort.
—Llavors te’ls envio. Quan poden venir?
—Si poden avui mateix, millor. Sinó, fins dilluns que ve.
(Hi ha un silenci)
—Sí, diuen que millor avui, que sinó no podran dormir fins dilluns. Jo també ho penso. Si l’home se t’adorm al despatx, no t’espantis, són les pastilles que li he donat.
—Què vols dir?
—És broma. Gràcies per la teva ajuda i passa aviat a fer-te anàlisis, que amb la història de la pandèmia, fa més d’un any que no fem cap revisió. Adéu.
No havia passat una hora que ja tenia asseguts a la sala de visites a un matrimoni d’uns seixanta o setanta anys, —ara amb les màscares encara és més difícil datar a la gent—. Després que m’agraïssin que els hagués rebut tan ràpidament, vam anar per feina.
—Tot va començar fa uns sis mesos, a la primavera, quan vam venir a passar uns dies de vacances a casa d’uns amics a una urbanització de la costa. Feia temps que volíem comprar una casa a prop de mar, i al costat de la dels nostres amics, se’n venia una. Vam contactar amb el venedor, que ens va explicar que provenia d’una herència i que els hereus, que eren molts, se la volien vendre ràpid i per això estava a molt bon preu. Vam fer tractes de seguida. Donàrem una paga i senyal i vam signar un contracte d’arres i vam marxar cap a França més contents que unes pasqües.

A partir d’aquí va començar el calvari, deixa-m’ho explicar a mi que tu t’esveres —va intervenir la dona—, a la setmana d’haver arribat a casa ens truca l’API, per demanar-nos els NIE, que no sabíem que era, ens explica que és el número Fiscal espanyol, imprescindible per fer les escriptures, i ens diu que si no el tenim , el podem obtenir en el consolat espanyol més proper al nostre domicili.

Estava a 60 kilòmetres i al dia següent m’hi vaig acostar, però com que no tenia cita prèvia, ni tant sols em van deixar passar de la porta. De tornada a casa, vaig trucar per telèfon, però només vaig poder parlar amb robots que m’enviaven d’un lloc a l’altre, fins que el darrer em deia que les línies estaven ocupades i que ho proves més tard.

Els dies següents, el meu marit, que llavors tenia més paciència que jo, hi va dedicar tots els matins fins que, per fi, va aconseguir parlar amb un ésser humà que li va dir que no li podia donar la cita fins dos mesos desprès.

Vam tornar a venir a veure l’API per prorrogar les arres, i amb ell vam anar al banc per obrir un compte corrent on enviar els diners per fer la compra. Evidentment, demanant cita prèvia i esperant dos dies, perquè finalment diguessin que no ens podien obrir un compte si no contractàvem algun servei complementari, l’assegurança de la casa, un servei d’alarma, etc. Un xantatge, al qual no vam tenir més remei que transigir.

Aquí no s’acabava la història.

Ahir al matí a les 11 h teníem cita a l’ajuntament. Mitja hora abans ja estàvem tots dos a la porta. El de seguretat ens va demanar amb qui teníem cita, li vam dir el nom i ens va demanar que ens esperéssim a la porta, que ho anava a consultar. Quan va tornar ens va dir que ho sentia molt però que el funcionari que ens havia de rebre aquell dia teletreballava i que les seves visites les havien passat a dintre de quinze dies. El meu marit va perdre una mica els nervis i va començar a cridar el nom del porc —en francès— i que volia parlar amb el responsable. Altres persones que també esperaven li van començar a fer costat, esmentant els pares de les cabres —en català i castellà— fins que va sortir un altre de seguretat a mirar de calmar els ànims i com a primera mesura va fer passar a dins de l’edifici al meu marit sol.

—Quan vaig ser dins el cor em bategava molt ràpid i suava per tot el cos, va continuar l’home. Una funcionària, una mica espantada pel meu penós estat, em va dir que em tranquil·litzés, que miraria què podia fer, i em va deixar assegut a una cadira des d’on jo la veia parlar amb els altres companys i, en un moment donat, trucar per telèfon. Quan va sortir de darrera del mostrador, va venir cap a mi amb cara seriosa i em va dir:

—No l’he pogut trobar, ho sento, torni demà. Ja li dic al de seguretat que té cita.

Avui hem tornat i el de seguretat no ens ha deixat passar de la porta, dient-nos que el funcionari que teletreballava ara estava de baixa i per tant que tornés a demanar cita prèvia, perquè m’atengués un altre funcionari.

Llavors ha tornat a parlar la dona, m’he espantat molt quan l’he vist que queia a terra , agafant-se el pit amb les mans i sense poder respirar. El de seguretat ha cridat al 112 i ens han portat a urgències del CAP.

Jo havia anat prenent notes de la seva explicació. Per completar la fitxa li vaig demanar el passaport i vaig llegir: Nombre: René, Denis, Franc. Apellido: Kafka.

Mentre escrivia, anava pensant que hi ha cognoms que et condicionen la vida.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li