“Als mariners, quan ens cau un llibre recollim una ploma”

0
506

“El somni rere l’esforç,
rere la tempesta el port,
el repòs rere la guerra,
la mort rere la vida enormement complauen.”
(Edmund Spencer)

Aquests són els versos escrits en la tomba de Joseph Conrad, escriptor de pares polonesos i de nacionalitat anglesa, admirat i anhleat per Cecilio Pineda (Murcia, 1945), protagonista d’aquesta història, per ser un dels pocs escriptors de la història de la literatura que centra les seves obres en la vida dels mariners i en la mar.
Cecilio Pineda, nét del fundador de la saga teatral del Tenorio, és capità de marina mercant reconvertit en hostaler i escriptor. És precisament la seva faceta literària la que l’ha portat fins a Figueres per presentar la novel·la Gran Cabotaje, escrita l’any 2002, una obra que com no podria ser d’una altra manera, està basada en experiències reals. Una novel·la que va més enllà de la narració d’un viatge per mar perquè Pineda aconsegueix endinsar-se en les misèries, les derrotes i les esperances d’un grup d’homes quimèrics d’orígens i cultures diverses que naveguen pel mar Roig, les costes africanes de l’Índic i Europa. “Totes les obres tenen un origen íntim. Els escriptors escribim sobre el que sabem. Som fidels a la nostra realitat”, diu Cecilio Pineda, tot afegint: “I Gran Cabotaje no n’és cap excepció.”

anècdota. Entre aquestes anècdotes personals que recull el llibre n’hi ha una que Cecilio Pineda recorda perfectament tot i que va passar entre 1972 i 1973. “Estàvem a l’Àfrica del Sud, en uns anys en què la segregació racial era molt intensa. Si eres blanc no podies anar pel carrer amb un home de raça negra i molt menys amb una dona de raça negra. El vaixell, però, se’ns emplenava de prostitutes. La tripulació les tractava molt bé. Hi va haver un moment, però en què l’ambient va pujar molt de to, els homes van treure les perruques a les dones i van començar a jugar a futbol amb aquelles perruques. Era una gran orgia mercant. Les dones ploraven i se sentien molt malament, perquè malgrat que anaven vestides amb poca roba, se sentien despullades pel fet de no tenir les perruques posades. Era com si aquelles perruques actuessin d’escut protector i sense el qual se’ls veiés la crua realitat. Hi ha un personatge del llibre que s’enfronta als mariners, recull les perruques i les torna a les dones.”

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li