Al·legoria escultòrica

0
885

Juan Jesús Aznar parla amb l’escultora de Llampaies Mercè Riba


 

A l’hora convinguda arribo a Llampaies. A la porta de casa d’en Jaume Torrent i la Mercè Riba hi ha una furgoneta de grans dimensions. Penso que està esperant per carregar alguna escultura de la Mercè. El transportista em diu que porta un paquet. Llavors, penso que ha de ser per a en Jaume, alguna cosa relacionada amb l’editorial Cal·lígraf. Em demana, el bon home, si puc recollir-ho. Li dic que sí. Signo i se’n va. Espero i mentre ho faig recordo la primera vegada que vaig visitar la casa d’en Mercè i en Jaume. Va ser precisament a l’àpat de presentació de l’editorial. Després d’aquest, a qui va voler, la Mercè ens va fer una visita guiada pel seu taller i per una sala on tenia exposades algunes de les seves escultures. Entrem a casa. A la planta baixa, a mà dreta, hi ha una sala plena de llibres, il·luminada prou per poder-s’hi veure i llegir. Una vegada dins de la sala, una escultura d’una dona de grandària natural guarda els llibres i les taules. En una d’elles, plena de llibres i papers, s’ha estat treballant en els nous títols que publicarà l’editorial. Aquesta mateixa taula ens serveix per iniciar aquesta conversa.

Feia dies que, pensant què li preguntaria a Mercè Riba, què havia de fer per no caure en l’obvi, màxim quan coneixes a la persona, has compartit vivències i llegit sobre una experiència vital, però no en saps prou per fer un esbós de la seva vida. Després de les voltes, decideixo començar per les dades de la seva formació:

«Molt jove, quan encara cursant batxillerat, a les tardes, vaig començar a estudiar escultura a l’Escola Massana de Barcelona. Anys després, vaig prendre la clara decisió d’apostar per fer de l’escultura la meva professió i, abandonant en el segon curs de Ciències Físiques, vaig cursar Pintura i Escultura en la facultat de Belles arts».

Sempre has treballat com a escultora?

«En els primers anys, per guanyar-me la vida, vaig treballar en un estudi de disseny tèxtil i, en una edat més madura i durant vint anys, vaig compaginar les meves activitats artístiques amb ser terapeuta psiquicocorporal, morfoanalítica, teràpia individual en la qual es treballa al mateix temps el cos i les emocions, professió que em va permetre entrar i conèixer en profunditat el món emocional i psíquic de l’ésser humà».

Indago sobre aquests dies blaus de la seva infància i les possibles petjades que la vivència de la guerra, l’exili i la tornada a l’Espanya franquista dels seus pares i avis va deixar en ella.

«No és un tema del qual s’hagi parlat molt ni amb especial dramatisme. Als meus pares, la guerra i els anys exiliats a França, entre moltes altres coses més cruels, va interrompre l’etapa de formació acadèmica. Quan van tornar, van haver d’esperar set anys abans de casar-se perquè el meu pare havia de fer el servei militar, la carrera… Per la qual cosa, no m’estranya que ens inculquessin el valor d’aprofitar el temps, estudiant i formant-nos per tenir una bona professió que assegurés el nostre futur.

Si les seves experiències van ser traumàtiques per a ells, van evitar descarregar-les sobre mi. Va ajudar el fet de tenir un nucli familiar molt afectiu i moure’ns dins d’un microcosmos cultural i relacional eminentment català que ens aïllava de la negror de la postguerra. Vaig estudiar a Isabel de Villena, escola lliurepensadora i catalanista i, en certa manera, protectora de molts escriptors, actors i artistes catalans als quals donaven feina com a professors. Encara que es complissin les normes de l’ensenyament franquista, aquest elenc de professors se les enginyava per obrir-nos els ulls i la ment més enllà dels Pirineus. Les classes s’impartien en català però, els exàmens eren en castellà. De tant en tant, passava un inspector i llavors parlàvem en castellà. I tornàvem a la nostra…»

I del col·legi, pel cap alt vital:

«El fet de ser nou germans va ser una veritable escola d’aprenentatge i de convivència: aprendre a compartir, a pactar, a tenir tolerància… De fet, entre els meus germans, més que competència s’establien complicitats per fer front comú als més grans».

Un lleu silenci abans de sentenciar:

«De fet, mai no he viscut sola i no m’imagino una vida sense referents».

I, després de la sentència, el relat de la vida quotidiana: com es conviu en una família tan nombrosa?

«Es viu amb molta organització! El meu pare era enginyer i era un home pràctic i un manetes, tots els germans hem sortit manetes».

Entre els teus germans què predomina més: la creació o allò pràctic?

«Jo crec que, en general, som una bona combinació d’ambdues coses. Jo mateixa soc una persona molt organitzada. En cas de no ser-ho, estaria limitant les meves possibilitats per realitzar determinades obres. No tot és impuls creatiu i tenir clara la intenció de l’obra. Per executar-la, cal tenir present i resoldre aspectes purament tècnics: triar el material i la grandària adequada, preparar l’estructura que aguantarà l’obra, tenir en compte on se situarà, els diversos punts de vista, etcètera».

Mercè em parla de la presència de la música a casa seva, que atribueix a la presència d’un harmònium en el qual, de petits, tocaven petites melodies. De fet, tots els seus germans han passat per la música. Dos d’ells són músics professionals: Pau Riba, de qui se sap la seva trajectòria i és un creador reconegut, i Xavier Riba, que és violinista de l’Orquestra Simfònica del Vallés i ha col·laborat amb destacats músics de la Cançó.

Una veueta ens interromp. És el seu net, l’Adrià, i un amiguet. Pregunta a la Mercè si ha vist l’avi. Ella li respon amb una pregunta: «L’heu buscat?» El nen respon que sí, però ja no pot aguantar-se el riure i, tal com han arribat, marxen. Aprofito per parlar dels seus avis paterns i materns.

Sents l’ombra del teu avi, Carles Riba, de la teva àvia Clementina Arderiu i de l’avi matern, Pau Romeva?

«Sota un gran arbre costa bastant créixer! El meu avi Carles Va morir quan jo tenia 7 anys, per la qual cosa no vaig tenir ocasió de beneficiar-me del seu mestratge. Com que fou un dels grans escriptors de la cultura catalana, constantment em creuava amb seguidors i admiradors seus que esperaven trobar en una neta seva, per via genètica, les mateixes qualitats de l’admirat mestre. Això, quan estàs formant la teva personalitat i intentes ser la teva mateixa, pesa molt.

La Clementina va viure molts més anys i vaig tenir ocasió de conèixer-la millor. Solia visitar-la al pis de Barcelona, les parets del qual estaven literalment folrades de llibres. La meva àvia m’explicava històries. Quan es va adonar de la meva voracitat lectora, va començar a descobrir-me escriptors prestant-me els seus llibres».

Li comento que m’agraden els poemes de Clementina Arderiu i li pregunto si la seva àvia va estar a l’ombra del seu marit Carles Riba.

«La meva àvia estava al seu costat, no a la seva ombra. Clementina nascuda en una família de joiers, no va voler seguir en el negoci familiar per ser poeta. Es van conèixer en uns Jocs Florals quan la meva àvia ja guanyava premis de poesia, i es van casar en 1916. En aquesta època, el paper de la dona estava confinat, gairebé en exclusivitat, a la cura de la casa i la família. Malgrat això, i que van tenir tres fills, la meva àvia Clementina té una extensa obra poètica de gran sensibilitat i ben diferent de la del seu marit».

En aquest moment li pregunto per què Edicions Cal·lígraf no ha publicat l’obra de Clementina Arderiu. La resposta és contundent.

«Sam Abrams ha publicat recentment la seva obra completa en una magnífica edició».

Mercè, reprèn el fil del seu record.

«El meu preferit era l’avi Pau: ens portava al zoo, a creuar el port en oreneta, s’asseia a terra per jugar amb nosaltres a fer construccions amb caixes de llumins buits. Era el nostre llec».

Pau Romeva va ser un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya, professor i director d’un centre d’ensenyament, un nom de referència de la pedagogia catalana.

«En finalitzar la guerra també va haver d’exiliar-se a França. Van coincidir a la mateixa casa amb la família Riba Arderiu. És així com els meus pares es van conèixer. Quan Pau va poder tornar a Barcelona, ja no va poder exercir de mestre i es va dedicar la resta de la seva vida a la traducció».

Traduccions de Pau Romeva són Oliver Twist, de Charles Dikens, Ivanhoe, de Walter Scott o les obres de Gilbert Keith Chesterton.

Li demano que em parli de la seva àvia materna.

«Aviastra. La mare de la meva mare va morir poc després de donar a llum. L’àvia Maria era una pubilla de Torroella de Montgrí…».

En to divertit explica una anècdota del matrimoni:

«… fins que el meu avi va donar els camps que li pertanyien als camperols».

Pau Romeva, en les seves funcions de diputat al Parlament de Catalunya per Unió Democràtica de Catalunya, el 1934, va tenir un paper destacat en la discussió de la Llei de Contractes de Cultiu, a la qual, en contra del seu propi partit, va donar l’aprovació i, en un gest de conseqüència, va lliurar les terres de la seva esposa a qui la treballava.

És el moment de demanar a la Mercè que em comenti el viatge que va fer amb Jaume Torrent en un Renault 4 per diversos països d’Amèrica llatina, recollit en un diari que és una espècie de bitàcola.

«Va ser un viatge iniciàtic que no només ens va permetre veure de prop processos revolucionaris d’esquerres, sinó també per ser un viatge de supervivència i superació personal. En aquells anys, no existien ni targetes de crèdit ni mòbils, i no podies esperar ajuda de cap part. Va ser una aventura».

Sí, sí, però la vostra primera destinació del viatge va ser Uruguai. Arribeu i us trobeu que, el mateix dia de la vostra arribada, hi ha un cop d’estat al país. Sou els últims a passar la frontera de Xile amb Argentina, el dia que Pinochet dona el cop d’estat contra el govern de Salvador Allèn. Això per no parlar de la visita a Bolívia, a la regió on van matar a Che Guevara, solament sis anys després de la seva mort.

«En realitat tot era tan intens que no vam tenir temps per adonar-nos dels riscos que assumíem. Anàvem amb la innocent actitud de creure en la bondat de les persones. Actitud que mantinc»

Aprofito per preguntar-li per la història en comú amb Jaume Torrent.

«Amb 18 anys constituïm, amb un grup d’amics, una comuna urbana. Dotze persones d’una economia mínima, convivint en un pis de l’Eixample de Barcelona i discutint apassionadament tot petit conflicte o presa de decisió que sorgís. Quan va començar a haver-hi desercions, en Jaume i jo, que ens enteníem molt bé, decidim anar a viure sols».

En Jaume va anar consolidant la seva carrera professional d’advocat laboralista. Mercè va començar a estudiar Belles arts i van tenir el primer fill, en Daniel. Quan semblava haver definit el seu programa de vida familiar, la Mercè i en Jaume se’n van a viure a Llampaies, un petit poble de 100 habitants a l’Empordà.

«En Jaume, amb altres socis, estava treballant com a advocat laboralista al seu despatx, al costat de la plaça de Catalunya. Jo havia acabat Belles arts i se m’obria la possibilitat d’entrar de professora en Belles arts i, gairebé simultàniament, em va cridar l’escultor Riu Serra, que s’estava a punt de jubilar, i em proposà substituir-lo com a director del taller d’escultura de la Massana, però jo desitjava posar totes les meves energies a la creació artística. D’altra banda, nosaltres desitjàvem portar una de vida menys estressant, més sana, més d’acord amb la naturalesa. Va ser un moment de dubte, però prenguérem la decisió de sortir de la ciutat i viure a Llampaies, on jo vaig poder instal·lar el taller d’escultura que desitjava. Apostàrem per aquesta segona opció. Va ser una decisió vital i ideològica».

I com us van rebre?

«Tot és qüestió de com et presentis. No tot va ser tan bucòlic com esperàvem i ens va tocar treballar molt. No solament de portes endins, sinó també implicant-nos en les activitats del poble, de l’escola, el teatre, etc.»

Tornem a l’arrel introduint una pregunta sobre la seva faceta de coeditora de Cal·lígraf i directora d’art d’Encesa Literària: i l’aventura d’editar llibres?

«Per mi, qualsevol activitat cultural és un goig en si mateix. Quan vaig dir als meus pares que volia ser escultora, es va acceptar com una opció professional possible i, com que molts coneguts de la meva família eren escriptors, pintors, escultors, artistes, en certa manera, una professió normal. Per la mateixa raó, quan em van convidar a formar part d’Edicions Cal·lígraf, ho vaig entendre com un projecte normal i encoratjador en el qual la meva ja llarga experiència com a artista plàstica podia aportar molt. Encara que fos un altre projecte sense incentius econòmics clars».

D’aquesta explicació, neix una reflexió vital que Mercè ha transmès als seus tres fills.

«Gastes tantes hores i il·lusions a la feina professional, que val la pena que gaudeixis fent-la.»

Parlem sobre el futur, parlem dels temes que ens afecten i ho seguiran fent i la seva incidència en els nostres fills.

«No m’espanta l’avenir. Encara que els canvis són tan ràpids, no pretenc entendre’ls. Però espero i desitjo que l’instint de supervivència de la nostra espècie, sàpiga trobar antídots als errors que estem cometent».

I, finalment, ja que estic parlant amb una escultora, et demano que em comentis l’obra en què estàs treballant. En el llenguatge expressionista que ens té habituats, Mercè Riba ha modelat la figura de dues dones que han arribat al cim d’un penyal i allarguen la mà a un home que puja darrere d’elles i està una mica perdut.

«Una reflexió sobre els rols canviants d’homes i dones i la importància de la solidaritat.»

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li