Algunes xifres (i molt dolor)

0
1153

Es diu, amb raó, que una imatge val més que mil paraules. I és ben cert, a efecte d’impacte emocional difícilment res colpeix més que una imatge, real o virtual, i que tan difícilment s’oblida una escena colpidora, com fàcilment s’oblida un relat o una xifra.

Però no és menys cert que per desxifrar i entendre algunes imatges, més enllà de l’emoció, ens calen explicacions i xifres. L’impacte de persones corrent per les pistes d’aterratge de l’aeroport de Kabul, amb la pretensió de poder enfilar-se a un avió i deixar enrere tota una vida just amb la roba que porten posada al damunt; les imatges de nadons que passen d’uns braços a altres i als que volen desesperadament donar un futur millor que passa per poder fugir del país ens quedaran gravades com la mirada de profunditat i verdor infinita d’aquella nena afganesa a la portada del National Geographic fa més de vint anys. Però no oblidem tampoc que durant vint anys el seu país ha estat el camp de batalla en el que els talibans per una banda i les forces d’ocupació internacionals per l’altra han estat en guerra. Una guerra d’interessos estratègics de control geopolític, una guerra que no ha servit per millorar la vida de les persones al país. Segons el Departament de Defensa dels Estats Units, la despesa militar a l’Afganistan des d’octubre de 2001 fins setembre de 2019 havia estat de 778.000 milions de dòlars, i en els moments més alts de l’ocupació del país,hi havia 110.000 efectius militars. L’Estat Espanyol, per la seva banda, hi ha destinat més de 3.800 milions d’Euros, i fins a 27.000 efectius militars. Que no han anat destinats a la construcció d’hospitals, escoles ni carreteres. Han anat destinats a la guerra. La guerra que ara torna i expulsa no només tots els ocupants, sinó que posa en perill de mort les persones defensores de drets humans, nenes, dones, persones LGBTI+ i minories. La guerra que torna en venjança i dolor, en el pànic de les persones que s’han amagat o han assaltat l’aeroport per salvar la seva pell i la de les seves famílies. Qui podrà dir que no tenim recursos per donar protecció a les noies i dones a les que es va encoratjar a estudiar i lluitar pel dret a la igualtat? Com podrem negar l’asil i el refugi a les persones que més van lluitar per a la democratització de l’Afganistan? No és tolerable més hipocresia dels que van destinar riuades de diners i persones a fer la guerra per interessos geopolítics, ni que avui ens diguin que no tenen recursos per acollir les víctimes del seu imperialisme. Tenim un deure amb les persones de l’Afganistan i no podem mirar cap a una altra banda. Ens cal la xifra de les persones que —més enllà de cos diplomàtic, militars i col·laboradors— seran acollides com a víctimes dels talibans i defensores dels Drets Humans.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li