Alfons Quera: ‘La conscienciació històrica de la població és important per entendre la complexitat del present’

0
962

És historiador i el nou director del Museu Memorial de l’Exili (la Jonquera) des del mes de juny, després d’haver dedicat gran part de la seva vida a la política. En aquesta entrevista parlem del MUME com a eina pedagògica, també de la recerca històrica actual i de la relació entre l’exili del passat i l’exili del present i com aquest marcarà el futur de l’espai museístic, entre molts altres temes


En política es fa als 100 dies; en el seu cas n’ha passat més com a director del Museu Memorial de l’Exili, però quina valoració en fa, d’aquests mesos al capdavant?
Ja fa prop de cinc mesos i la valoració és molt positiva. Al cap de poc temps d’estar aquí ja puc afirmar de manera clara que l’equip que hi ha és molt potent i la feina de l’anterior director, Jordi Font, va ser molt destacada. Ho he vist aquests mesos amb la constatació que el MUME és un equipament museístic consolidat amb la seva proposta, que està basada sobretot en l’estudi i la reflexió de l’exili republicà del 1939. Però també parlarem, al llarg de l’entrevista, d’altres aspectes de recerca històrica. L’equip humà actual hi és des de fa molt de temps i un té la sensació que el que ha fet ha estat incorporar-me a un tren que ja estava a plena velocitat. En aquests darrers 12 anys del museu hi ha hagut prop de 80 exposicions temporals, a banda de la permanent, i unes 300 activitats alternatives molt destacades. Es diu de pressa.

Què és el que vol aportar Alfons Quera al Museu Memorial de l’Exili?
El que crec que ha de fer el director d’un museu com el MUME és intentar, a través d’un món molt determinat com és el de l’exili _no només el passat i el present_, actualitzar determinats aspectes de funcionament. Com ara l’actualització de la pàgina web o també millorar en aspectes de funcionament del museu com l’actualització d’audioguies. Són aspectes molt concrets i disposem d’un pressupost molt limitat. No hem d’oblidar mai, però, que estem aquí bàsicament per promoure l’estudi de l’exili i de la diàspora catalana i, al mateix temps, hem de vetllar per fer difusió de tot el llegat de l’exili. Sense obviar _i aquest potser és un dels punts principals del museu i que em pertoca executar_ que el museu ha de ser l’epicentre i un ens dinamitzador sobre l’exili republicà del 1939 entorn d’un espai com va ser l’Alt Empordà, icònic en molts aspectes de finals del gener i febrer d’aquell any. Aquest ens dinamitzador ha de col·laborar amb la resta d’entitats memorialístiques de la zona, no només de l’Empordà, sinó també _i és essencial i estratègic pel mateix funcionament del museu_ que col·labori amb entitats memorialístiques de l’altra banda, és a dir, de la Catalunya del Nord. Concretament amb el Memorial del Camp de Ribesaltes, Argelers i la Maternitat d’Elna, entre altres.

De fet aquest era el pas transfronterer per on passava l’exili, oi?
Resumint ràpid, entre el gener i el febrer del 1939, a l’espai actual on és ubicat el MUME, que és un dels passos de l’exili, hi van passar 250.000 exiliats i exiliades republicans. 100.000 més van passar per la zona del coll d’Ares i 100.000 per Portbou. Per tant, la comarca de l’Alt Empordà va capitalitzar gran part de l’ensulsiada que va viure el país. En aquell moment hi va fer estada gent anònima però també gent coneguda en l’àmbit de la política o la cultura, entre altres. Per exemple el president Companys acompanyat del president Aguirre. Però el museu no vol oblidar mai la gent anònima, quan parlava de la importància de ressaltar el llegat dels exiliats bàsicament el que es vol dir és treballar també per a totes les persones anònimes que van patir aquest drama.

Parla de l’exili del 1939, però avui dia l’exili està més present que mai amb polítics catalans que han marxat a l’estranger. El museu recollirà tots aquests testimonis, també?
Si es busca la paraula exili al diccionari, diu que «és la marxa d’una part de la ciutadania d’un territori per motius, en aquest cas, polítics». El MUME també té en compte els exilis presents i els lliga amb els del passat. Per exemple, en moltes de les exposicions que s’han fet al MUME amb diferents propostes artístiques, el que fan alguns dels artistes és interrelacionar l’exili passat amb l’exili present. La conscienciació històrica de la població és important per entendre la complexitat del present.

M’agrada molt aquesta reflexió.
Doncs aprofito per dir que els dies 27, 28, 29 i 30 de novembre es farà el 5è Col·loqui Internacional, organitzat pel Memorial Democràtic i la càtedra Walter Benjamin, en què també col·labora el MUME, que reflexiona sobretot els feixismes històrics i també reaccionalismes postmoderns i els nous problemes que provoquen les actituds feixistes. I pel que fa a la comarca, m’agradaria ressaltar que el 30 de novembre portarem el col·loqui aquí, en forma de ruta, a Portbou. Es tracta d’un itinerari de Banyuls a Portbou i en relació amb Walter Benjamin. Precisament una de les funcions del MUME no és posar en relleu l’exili, sinó el que va passar posteriorment, amb la diàspora catalana, i també el que gira al voltant del que va passar en aquesta zona fronterera durant l’època de la Segona Guerra Mundial.

Hi ha exili del passat i del present. Què n’hem d’aprendre, de l’exili del passat?
S’ha teoritzat molt sobre la idea que comentes. Hi ha un escriptor americà, Mark Twain, que deia que la història no es repeteix però rima. En aquest sentit que no es repeteix hi estem d’acord, és impossible, però sí que només des de l’aprenentatge del passat recent, especialment des que es té consciència històrica, es poden evitar errors molt greus. Per exemple, des del record que va comportar l’exili, pel que fa a la presència dels republicans a camps de concentració, només des de la conscienciació del patiment i de la pèrdua de dignitat d’aquestes persones es poden evitar, en un futur, drames col·lectius similars.

I realment n’estem aprenent? El drama dels refugiats amb morts al Mediterrani fa pensar que l’exili és més negre i viu que mai…
La funció del Museu Memorial de l’Exili a la Jonquera no només és la museística, n’hi ha una que és molt important: la pedagògica. Una eina que entenem que pot aportar solucions a possibles drames col·lectius. Si em deixessin escollir una funció pel museu seria la de servei educatiu. Ja des de l’inici, amb l’anterior director _Jordi Font_ i Ismael Serrano, van tenir molt clar que aquesta era una aposta estratègica en la defensa de la memòria democràtica. Què vol dir? Doncs que la proposta educativa es plasma a través de l’organització d’una visita guiada al MUME i també visites guiades a les rutes de l’exili. Sobre el terreny, a l’alumnat se li explica què és el que va succeir. Es fan rutes a la mina Canta de la Vajol, al coll de Lli, a la Sala d’Exposicions de l’Exili Cultural d’Agullana, es fan rutes a Portbou i també es fa el salt a l’altra banda de l’Albera amb visites als diferents memorials dels camps de concentració. La meitat dels visitants del MUME són estudiants de batxillerat i ESO, amb això està tot dit. Hi ha prop de 200 visites d’institut de Catalunya i una cinquantena de fora de Catalunya.

Quan s’acaben les visites, noteu com a l’alumnat l’ha captivat aquesta part de la història?
És primordial la funció del pedagog, aquestes sessions es fan conjuntes i del món educatiu ens diuen que aquest servei és imprescindible.

Tornem al museu. Com a director, què és el que més li agrada de l’espai? I el que menys?
És apassionant poder dedicar el teu temps laboral a l’estudi i la recerca del que gira al voltant de l’exili. Un dels punts importants del museu és la recerca històrica i en aquest sentit hi ha un conveni de fa anys, amb la Càtedra Walter Benjamin de la UdG, que també voldria ressaltar, que és d’allò més important. Només puc dir una cosa: entrem a treballar i al mateix instant que ho fem ja ens induïm en tot aquest món de lluita que van viure els nostres avantpassats, simplement per poder sobreviure dignament. L’esforç que fem segur que és insuficient, però tot l’equip del MUME hi avoquem el màxim que podem.

ÀNGEL REYNAL

En què s’està centrant la recerca històrica del MUME actualment?
Una de les activitats importants que fem és en relació amb l’art a la sala d’exposicions temporals i properament en tindrem dues de destacades. Una s’inaugura el 9 de novembre, és de Marco Noris, es titula «Refugium, refugia» i és a través d’una vintena d’olis pintats sobre tela. És un retrat a través de les seves vivències de la visita que va fer al Memorial de Ribesaltes, ell ha reflexionat sobre el que va captar i tota aquesta reflexió intel·lectual ha quedat plasmada en els seus quadres, on es pot veure el que comporten aquests camps de concentració com a refugi i condemna de l’individu. L’altra exposició és «L’arxiu de la pols. El trànsit de la memòria», d’Elena del Rivero, que és en col·laboració amb Naves Matadero de Madrid, i s’inaugurarà el 16 de novembre. L’artista recull materials plàstics i visuals que ha treballat els últims 18 anys arran de la seva experiència en els atemptats de les Torres Bessones de Nova York, l’11-S. Ella vivia allà i tenia el taller a prop, i la seva exposició tractarà d’això.

Quin ha de ser el futur del museu?
M’agradaria ressaltar la importància dels dos convenis de col·laboració que tenim, són molt importants. Un és amb la Universitat de Girona i el que es vol fer és catalogar i digitalitzar tot el fons bibliogràfic i documental del museu. És un conveni amb una previsió de 3 anys i és molt important per nosaltres. El segon conveni de col·laboració és amb el Museu d’Història de Girona, que es materialitzaria amb activitats com ara la divulgació, la presentació i la formació de tot el que gira al voltant de l’exili a la ciutat de Girona i així podrem treballar conjuntament les exposicions dels dos museus.

I els exilis presents com es museïtzaran?
Ho estem fent per mitjà d’activitats comparatives amb el passat i el present. S’ha accedit conjuntament amb la càtedra de Walter Benjamin a un programa europeu que estudiarà i farà recerca entorn dels exilis actuals en l’àmbit europeu.

El MUME, però, té un pressupost petit…
Vull deixar clar que el MUME, sense l’Ajuntament de la Jonquera, no hauria estat possible. Ells van fer una aposta estratègica capdavantera a la defensa de la memòria democràtica. I la col·laboració és total i absoluta. El soci majoritari és del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya.

Aquest 2019 es commemoren els 80 anys de la retirada. Quina serà la propera activitat?
Serà una activitat commemorativa del 70è aniversari de la mort de Rovira i Virgili. Serà el 14 de desembre i hi haurà el president del parlament i també la directora general del Memorial Democràtic, Gemma Domènech, i qui presidirà tots els actes serà l’alcaldessa i presidenta del consorci, Sònia Martínez. En col·laboració amb altres ajuntaments com el Pertús o Agullana.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li