Albert Salazar: «Ets el que tu penses que ets o el que les persones veuen de tu?»

0
517

Daniel J. Meyer va escriure l’obra ‘A. K. A. (Also Known As)’ en una nit. I sota l’acurada direcció de Montse Rodríguez Clusella, l’actor Albert Salazar (Vallromanes, 1995) es posa a la pell del jove Carlos en una proposta punyent i de petit format, que parla, a ritme de hip-hop, de la xenofòbia i del racisme d’aquí i ara. Salazar oferirà el monòleg , aclamat pel públic i la crítica, dissabte a La Cate de Figueres


 

És la seva primera vegada actuant sol, com a únic actor, dalt l’escenari. Com s’hi ha trobat?
M’ha suposat un repte increïble i he après moltíssim. Per mi, no només ha estat un any d’assajos, sinó que també ha estat un any de classes d’interpretació, perquè la Montse, a part de directora, és súper pedagoga i m’ha ajudat moltíssim.

A. K. A. (Also Known As) és un monòleg, però encarna la veu de 17 personatges. Són personatges que potser intervenen un minut en tota l’obra, però que són disset tipus de personatges diferents. Ho vam treballar molt amb la Montse, intentar que cadascú tingués la seva pròpia veu i que l’espectador pogués veure aquests personatges. Ha sigut un curro heavy. Potser ens passàvem dues setmanes treballant com seria la mare del protagonista, creant el personatge i només perquè digui dues frases.

També s’hi deixa la pell, fent acrobàcies, verticals, tombarelles…
En les acotacions del text estaven molt poc marcades les accions que havia de fer el personatge. I jo tinc bastanta facilitat amb tot el tema físic i vam tirar pel hip-hop. Llavors, en aquests moments, on el text indicava que aquest personatge estava a la seva habitació, al seu món interior, ballo. Vaig estar com sis mesos anant a classes de hip-hop amb un professor, el Guille Vidal, que és collonut, i ens va muntar les coreografies. Crec que el resultat és bastant guai.

Parli’ns del protagonista, en Carlos. Per què s’esmicola la seva vida?
El Carlos és un noi adoptat. No sap ni ell d’on és ben bé i els seus pares són d’una família estàndard, d’aquí de Barcelona, i té una vida normal fins als catorze, quinze anys. Una vida amb la qual jo, quan vaig llegir el text, m’hi sentia bastant identificat, perquè aquest xaval amb quinze anys feia exactament el que jo feia i el que fan tots els adolescents. Un dia coneix a una noia i el dia que perd la virginitat passa una cosa, que no diré què és per no fer un spoiler, que li destrossa la vida. Per temes de racisme. Ell diu que és d’aquí i que, tot i que no hi ha nascut, se sent d’aquí, però la societat et diu que ets de fora. És el dilema que té ell: «Ets el que tu penses que ets o ets el que les persones veuen de tu?». I volíem parlar, sobretot, dels problemes que hi ha a la societat. Ens pensem que està superat però encara passa.

De quina manera els espectadors s’hi veuen implicats?
És una obra molt propera. El muntatge està fet per a una sala molt petita i nosaltres volíem que el personatge parlés amb el públic. Aquest monòleg és com el d’un contacontes, d’un noi que explica la seva història i li explica al públic directament mirant-lo als ulls. Això no s’especifica al monòleg, però jo, com a actor, treballo perquè cada persona del públic sigui una persona que el Carlos coneix. Potser el noi que està assegut a la fila dos a la dreta és el millor amic amb qui anava a jugar a la Play cada dia; la de l’esquerra, la seva mare. Cada persona del públic, per mi, té un rol en concret. I depèn on seguis i on jo estigui situat, veus la història d’una manera diferent: no és el mateix que t’expliquin aquesta història si sou els pares d’aquest noi que si ets el col·lega.

L’obra ha rebut bona crítica, fareu més d’un any de gira. Aquest desembre la presenteu al Teatre Lliure i al març, a La Villarroel. Quin ha estat el camí d’Albert Salazar per fer-se un lloc en el panorama català?
El teatre que he fet són de projectes que han començat des de zero, començant-nos a ajuntar entre quatre col·legues i dir: «Estic sense feina, jo també, anem a crear alguna cosa» i intentar moure-ho. Així és com ha nascut A. K. A. Vam ser tres amics que ens vam ajuntar, el Meyer tenia el text i ens va molar. I crec que hem arribat fins aquí pel treball fet, perquè hem invertit moltes hores en aquest projecte i crec que això es nota. Quan llegim les crítiques i veiem que van bé, que ens programen teatres bons d’aquí a Barcelona, per nosaltres és satisfactori. Jo sempre dic que és més satisfactori veure com un projecte que comença des de zero arriba fins aquí que no pas que t’agafin a una sèrie i entris a mig projecte.

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz