Al ME li falta un Picasso

0
1236

Fa 40 anys uns joves van robar una litografia del pintor exhibida al tercer pis del museu figuerenc


Diumenge 19 de novembre del 1979. En aquella època el Museu de l’Empordà (ME) de Figueres estava obert a les tardes de tots els dies festius. Si habitualment ja rebia poques visites, al capvespre d’un diumenge de tardor no era un lloc massa habitual de fer-hi parada. Aquell dia, però, entre sis i set de la tarda hi van entrar dues parelles de joves que, amb certa rapidesa, van recórrer les diferents sales dels tres pisos de l’edifici i van marxar precipitadament.

Els dos guardes que hi havia en aquell moment al museu _les càmeres de vigilància no existien ni tampoc es disposava de cap altre element de seguretat_ van sospitar immediatament i en una ràpida inspecció ocular van descobrir el robatori. Del tercer pis havia desaparegut una litografia de Pablo Ruiz Picasso, tallada directament de la tela que embolcallava aquesta obra que, segons les informacions oficials donades a conèixer l’endemà dels fets, estava valorada en mig milió de les antigues pessetes, és a dir, uns 3.000 euros en preu de fa 40 anys, tot i que ara seria una xifra molt més elevada. Segons la premsa de l’època, altres fonts avaluaven el valor de l’obra en més d’un milió de pessetes (6.000 euros).

El robatori, òbviament, va ser denunciat per l’Ajuntament de Figueres a la Brigada Especial d’Obres d’Art de la Policia i a la Interpol, però mai més se n’ha sabut res, almenys que es conegui de manera pública. De fet, actualment, al Museu de l’Empordà ja el donen per perdut. La litografia es trobava en perfecte estat de conservació, segons es va explicar en aquell moment, i representava la figura d’una dona sobre un fons negre. Mesurava 65 centímetres d’alt per 49,5 d’amplada i estava catalogada amb el número 202 del fons museístic.

En aquell moment es van plantejar dues hipòtesis sobre els autors del robatori. Per una banda, que fossin aficionats i que els cridés el nom de Picasso, ja que a la mateixa sala hi havia quadres de molt més valor econòmic. Per l’altre, que treballessin per encàrrec i anessin a la recerca d’aquesta obra en concret. Des de sempre, les litografies de Picasso han tingut un valor important en el mercat i són diversos els robatoris que s’han realitzat arreu del món, alguns en data recent.

Aquesta litografia formava part d’un llegat que va fer història al Museu de l’Empordà. L’empresari Alfons Moncanut, fill de Domènec Moncanut, de Figueres, casat amb Josefa Planes, en una de les seves estades a la ciutat va visitar el Museu acompanyat pel pintor empordanès Marià Baig, on s’interessà pel seu ràpid creixement. El 1954 morí la seva esposa sense deixar fills i al cap de dos o tres anys, en una conversa mantinguda novament amb Baig, li expressà el seu desig de deixar la seva pinacoteca a la ciutat de Figueres, cosa que transmeté per escrit en el seu testament i que succeí el 1962, l’any de la seva mort.

Fou precisament aquell mateix any que va ingressar el llegat Moncanut al Museu de l’Empordà. Estava format per un conjunt d’objectes de porcellana d’època i per una de les col·leccions més importants de pintura catalana del moment, tant en qualitat com en quantitat de peces. La col·lecció incloïa obres d’artistes tan rellevants com Joaquim Mir, Joaquim Sunyer, Ricard Canals, Pau Gargallo, Francesc Gimeno, Xavier Nogués, Olga Sacharoff, Antoni Tàpies, Joan Ponç i Modest Cuixart, entre altres.

POLÈMICA SOBRE LA SEGURETAT. Arran del robatori de la litografia es va obrir un debat ciutadà sobre la necessitat de dotar el museu de diferents mesures de seguretat. El pintor Evarist Vallès, que havia estat conservador d’aquell equipament entre el 1971 i el 1972, es lamentava públicament de la manca de mesures de seguretat. El dia del robatori només hi havia dos vigilants en tot l’edifici, un a la porta d’entrada i l’altra que anava donant tombs per les tres plantes. Habitualment n’hi havia entre un i dos més, segons els dies de la setmana i l’època de l’any.

Qui en aquell moment assumia la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Figueres, el tinent d’alcalde Eduard Puig i Vayreda, va reconèixer que aquest dèficit de seguretat preocupava el consistori i que des de feia unes setmanes ja es disposava de dos pressupostos que incloïen un circuit tancat de càmeres de televisió –el que es portava en aquells moments–, alarmes i ultrasons. El pressupost de tot plegat –més de dos milions de les antigues pessetes, és a dir 12.000 euros a preu de 1979– no estava a l’abast del municipi i s’havia demanat una ajuda econòmica a la Diputació.

Les primeres mesures que es van adoptar per evitar una situació semblant van ser l’obligatorietat de deixar el document nacional d’identitat per part de tots els visitants i, per l’altra, les visites col·lectives es realitzarien sempre sota l’atenta mirada d’un vigilant. A l’hivern, segons les xifres facilitades en aquell moment per Puig Vayreda, unes 3.000 persones visitaven mensualment el Museu, durant els mesos d’hivern, enfront d’unes 10.000 durant la temporada d’estiu.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li