Al ME li falta un Picasso

0
1448

Fa 40 anys uns joves van robar una litografia del pintor exhibida al tercer pis del museu figuerenc


Diumenge 19 de novembre del 1979. En aquella Ăšpoca el Museu de l’EmpordĂ  (ME) de Figueres estava obert a les tardes de tots els dies festius. Si habitualment ja rebia poques visites, al capvespre d’un diumenge de tardor no era un lloc massa habitual de fer-hi parada. Aquell dia, perĂČ, entre sis i set de la tarda hi van entrar dues parelles de joves que, amb certa rapidesa, van recĂłrrer les diferents sales dels tres pisos de l’edifici i van marxar precipitadament.

Els dos guardes que hi havia en aquell moment al museu _les cĂ meres de vigilĂ ncia no existien ni tampoc es disposava de cap altre element de seguretat_ van sospitar immediatament i en una rĂ pida inspecciĂł ocular van descobrir el robatori. Del tercer pis havia desaparegut una litografia de Pablo Ruiz Picasso, tallada directament de la tela que embolcallava aquesta obra que, segons les informacions oficials donades a conĂšixer l’endemĂ  dels fets, estava valorada en mig miliĂł de les antigues pessetes, Ă©s a dir, uns 3.000 euros en preu de fa 40 anys, tot i que ara seria una xifra molt mĂ©s elevada. Segons la premsa de l’ùpoca, altres fonts avaluaven el valor de l’obra en mĂ©s d’un miliĂł de pessetes (6.000 euros).

El robatori, ĂČbviament, va ser denunciat per l’Ajuntament de Figueres a la Brigada Especial d’Obres d’Art de la Policia i a la Interpol, perĂČ mai mĂ©s se n’ha sabut res, almenys que es conegui de manera pĂșblica. De fet, actualment, al Museu de l’EmpordĂ  ja el donen per perdut. La litografia es trobava en perfecte estat de conservaciĂł, segons es va explicar en aquell moment, i representava la figura d’una dona sobre un fons negre. Mesurava 65 centĂ­metres d’alt per 49,5 d’amplada i estava catalogada amb el nĂșmero 202 del fons museĂ­stic.

En aquell moment es van plantejar dues hipĂČtesis sobre els autors del robatori. Per una banda, que fossin aficionats i que els cridĂ©s el nom de Picasso, ja que a la mateixa sala hi havia quadres de molt mĂ©s valor econĂČmic. Per l’altre, que treballessin per encĂ rrec i anessin a la recerca d’aquesta obra en concret. Des de sempre, les litografies de Picasso han tingut un valor important en el mercat i sĂłn diversos els robatoris que s’han realitzat arreu del mĂłn, alguns en data recent.

Aquesta litografia formava part d’un llegat que va fer histĂČria al Museu de l’EmpordĂ . L’empresari Alfons Moncanut, fill de DomĂšnec Moncanut, de Figueres, casat amb Josefa Planes, en una de les seves estades a la ciutat va visitar el Museu acompanyat pel pintor empordanĂšs MariĂ  Baig, on s’interessĂ  pel seu rĂ pid creixement. El 1954 morĂ­ la seva esposa sense deixar fills i al cap de dos o tres anys, en una conversa mantinguda novament amb Baig, li expressĂ  el seu desig de deixar la seva pinacoteca a la ciutat de Figueres, cosa que transmetĂ© per escrit en el seu testament i que succeĂ­ el 1962, l’any de la seva mort.

Fou precisament aquell mateix any que va ingressar el llegat Moncanut al Museu de l’EmpordĂ . Estava format per un conjunt d’objectes de porcellana d’ùpoca i per una de les col·leccions mĂ©s importants de pintura catalana del moment, tant en qualitat com en quantitat de peces. La col·lecciĂł incloĂŻa obres d’artistes tan rellevants com Joaquim Mir, Joaquim Sunyer, Ricard Canals, Pau Gargallo, Francesc Gimeno, Xavier NoguĂ©s, Olga Sacharoff, Antoni TĂ pies, Joan Ponç i Modest Cuixart, entre altres.

POLÈMICA SOBRE LA SEGURETAT. Arran del robatori de la litografia es va obrir un debat ciutadĂ  sobre la necessitat de dotar el museu de diferents mesures de seguretat. El pintor Evarist VallĂšs, que havia estat conservador d’aquell equipament entre el 1971 i el 1972, es lamentava pĂșblicament de la manca de mesures de seguretat. El dia del robatori nomĂ©s hi havia dos vigilants en tot l’edifici, un a la porta d’entrada i l’altra que anava donant tombs per les tres plantes. Habitualment n’hi havia entre un i dos mĂ©s, segons els dies de la setmana i l’ùpoca de l’any.

Qui en aquell moment assumia la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Figueres, el tinent d’alcalde Eduard Puig i Vayreda, va reconĂšixer que aquest dĂšficit de seguretat preocupava el consistori i que des de feia unes setmanes ja es disposava de dos pressupostos que incloĂŻen un circuit tancat de cĂ meres de televisiĂł –el que es portava en aquells moments–, alarmes i ultrasons. El pressupost de tot plegat –mĂ©s de dos milions de les antigues pessetes, Ă©s a dir 12.000 euros a preu de 1979– no estava a l’abast del municipi i s’havia demanat una ajuda econĂČmica a la DiputaciĂł.

Les primeres mesures que es van adoptar per evitar una situaciĂł semblant van ser l’obligatorietat de deixar el document nacional d’identitat per part de tots els visitants i, per l’altra, les visites col·lectives es realitzarien sempre sota l’atenta mirada d’un vigilant. A l’hivern, segons les xifres facilitades en aquell moment per Puig Vayreda, unes 3.000 persones visitaven mensualment el Museu, durant els mesos d’hivern, enfront d’unes 10.000 durant la temporada d’estiu.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li