Ajudar, sí. Abusar, no La síndrome de l’avi “esclau” s’estén

0
428

És més que obvi que els canvis socials que estem vivint a les darreres dècades estan fent canviar també la nostra estructura bàsica de funcionament, tant personal com social. La inserció de la dona al món laboral i la inclusió de les noves tecnologies han estat, sens dubte (juntament amb d’altres factors col·laterals, no voldria transmetre la idea de simplicitat, ans al contrari), els que han accelerat el nostre ritme de vida fins a un grau tan trepidant que (alerta!) estem oblidant la nostra faceta social, la cura de les nostres famílies i, fins i tot, la cura de nosaltres mateixos/es. Gairebé sense adonar-nos-en, potser per una mena d’inèrcia difícil d’explicar, hem delegat l’educació dels nostres fills/es a l’escola i, fora de l’horari escolar, el pes ha recaigut sobre els avis, persones amb un passat treballat, un present més que profitós i un futur farcit de possibilitats.
Les circumstàncies no ajuden. Cert. Les polítiques socials tampoc. Cert. Cada vegada resulta més complicat conciliar treball i família. Cert. Però els avis i les àvies no en tenen cap culpa! Ells han fet la seva vida i el temps de la jubilació és (o hauria de ser) un temps per a ells, o, almenys, per no tenir obligacions, i menys encara per tenir cura, dia a dia, d’uns nens que, per molt que s’estimin, esgoten l’energia.
 

MÉS INFORMACIÓ A L’EDICIÓ IMPRESA
 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li