Ahir, avui i demà

0
885

Començaré aquesta tribuna amb un fragment d’un poema d’Ángel González: «Y finalmente, /tú, dueño / del oro y de la tierra / poderoso impulsor de nuestra vida, / no nos faltes jamás. / Sé generoso / con aquellos a los que necesitas, / pero guarda, / expulsa de tu reino, / mantenlos más allá de tus fronteras, / déjalos que se mueran, / si es preciso, / a los que sueñan, / a los que buscan / más luz y verdad, / a los que deberían ser humildes / y a veces no lo son, así es la vida. / Si alguno de vosotros / pensase / yo le diría: no pienses. / Pero no es necesario. / Seguid así, / hijos míos, / y yo os prometo / paz y patria feliz, / orden, / silencio.» (Discurso a los jóvenes, del poemari Sin esperanza, con conocimiento, 1961).

Ahir, avui i demà són dies intensos i incomparables que no es tornaran a repetir. Ahir, avui i demà, qui signa aquesta tribuna necessitarà començar amb l’alè de la paraula poètica perquè les meves paraules flueixin sense acritud, amb correcció i consciència del que dic. D’això tracta l’ofici del periodisme, de buscar la veritat i la seva llum, de somiar que el nostre ofici pot ajudar a construir un món millor, encara que es basi en les males notícies que diàriament treuen el cap a la realitat informativa.

Ahir, fa uns dies, més exactament, el Tribunal Suprem va decidir que les seves sentències a favor dels hipotecats no eren correctes i va considerar necessari pronunciar-se a favor dels interessos de la banca, aquesta mateixa banca, que ha estat rescatada amb els diners dels hipotecats i de tots els ciutadans del regne d’Espanya: se socialitzen les perdudes però no els guanys.

Avui, és a dir, no l’avui de la lectura, sinó el matí següent de la sentència del Tribunal Suprem, el suprem cap dels magistrats va dir: «Aceptamos las críticas pero esto se ha producido por una falta de claridad de la ley» (Carlos Lesmes). Mentrestant, aquell dimecres, les entitats financeres, és a dir, la banca o els bancs, com més li agradi al lector, pujaven com l’escuma en la borsa. Una vegada més, el Sr. Diners, a través de la judicatura, ens prometia pau, pàtria i ordre, això sí, sempre que mantinguem el nostre silenci i els nostres davallants. Si, per casualitat, als que hem de ser humils se’ns ocorre no ser-ho, perquè així és la vida, la banca o diguin-se entitats financeres, no dubtaran a pujar els seus tipus d’interès, ja que com en els casinos, la banca sempre guanya. Poc li importa al Sr. Diners (posi-li el lector la cara que més li agradi), l’índex de pobresa, la desigualtat; ell o ells -aquests que es refugien en els seus despatxos, generalment situats en els pisos més alts de les seves talaies-, només saben dades macroeconòmiques i amb prou feines gens d’economia domèstica, les dades de la qual no cotitzen en l’Ibex-35 i amb prou feines són una anotació estadística del PIB.

Rabent, el Consell de Ministres del dijous 8 de novembre pren una decisió dràstica, no fos cas que la indignació popular es converteixi en un moviment insostenible, per als seus molts i comuns interessos, així, el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE), amb data del divendres 9 de novembre, publica el Reial decret llei 17/2018, pel qual la banca, i no el client, haurà de pagar l’impost de les hipoteques. A l’apartat segon, es diu: «El requisito de la extraordinaria necesidad concurre por varias razones. En primer lugar, la situación de incertidumbre generada por los hechos expuestos hace necesario fijar de modo preciso un marco jurídico que establezca las reglas de una actividad mercantil tan común como el contrato de préstamo con garantía hipotecaria. Dicha necesidad se impone como una obligación al legislador, que no puede ser desatendida por su importancia esencial para el desenvolvimiento normal del tráfico hipotecario. En segundo lugar, y en íntima conexión con la incertidumbre generadora de la extraordinaria necesidad, el Gobierno no puede desatender el mandato constitucional de garantizar a los ciudadanos sus derechos como consumidores, dentro de los que ha de entenderse el de contar con un marco jurídico estable y claro». I afegeix: «[…] es inaplazable poner fin de manera inmediata a la incertidumbre e inseguridad jurídica». En el BOE núm. 271, on apareix aquesta modificació de la Llei de l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, el govern justifica aquesta acció a l’empara de l’article 86.1 de la Constitució. En altres paraules, el poder executiu esmena la decisió del Tribunal Suprem, perquè «aquestes són les regles del joc en el nostre estat de dret i en la nostra democràcia» (Carlos Lesmes).

Que bé! El Govern de l’Estat corregeix la barrabassada del Tribunal Suprem, no? Doncs no sé, atès que el Govern ha canviat un altre article de la llei i aquest canvi no va ser anunciat en el Consell de Ministres. La modificació de la llei, en aquest cas, afavoreix la banca, atès que aquesta no haurà de pagar l’impost de les hipoteques si els préstecs hipotecaris els concedeix a una sèrie d’entitats, com per exemple l’Estat, l’Església o els partits polítics. Jutgi el lector!

Per la meva banda, vull fixar la meva atenció en el paper del president del Tribunal Suprem i del Consell del Poder Judicial, Carlos Lesmes, a qui no sembla importar-li el desprestigio de la judicatura, sent-ne el màxim representant. Tal vegada ha de ser perquè el magistrat està de sortida del seu càrrec, i de no tornar a les seves anteriors ocupacions, de ben segur, li quedaran unes prebendes ben pagades.

Demà, quan es jutgin els processats polítics catalans, es trigarà a dictar sentència, atès que les senyories togades hauran de pensar en un possible futur, quan un tribunal internacional de drets humans jutgi el procediment i la sentència dels qui han instruït el procés, sobre l’ocorregut a Catalunya, els mesos de setembre i octubre del 2017. Sigui com sigui, els acompanyarà l’ombra d’una justícia desprestigiada, sigui per la sentència d’un tribunal internacional favorable a Arnaldo Otegi, sigui pels pronunciaments contraris a les sentències de jutges espanyols en tribunals alemanys, belgues o escocesos. Els dubtes estan sembrats, el curiós, és que aquestes ombres sobre la justícia les han propiciat alguns jutges i els seus òrgans de govern i representació.

Ahir, avui i demà, l’amo seguirà fent paranys, continuarà buscant en els seus poders, diguin-se executiu, judicial o legislatiu la treta per seguir apareixent davant l’opinió pública i publicada com aquest poderós impulsor de les nostres vides. Algú d’ells ens convidarà a no pensar, a no qüestionar-nos, per a això, ens oferirà alguna engruna per acontentar-nos, ens farà veure l’important què és no sortir-se del carril. I, si algun pensa, l’amo traurà el seu catecisme de pensament únic per imposar el seu criteri. No obstant això, en tot saló o cort es necessita la figura del bufó. Els Pep Consciències sempre són necessaris en tota cort o saló. El bufó apareixerà amb el seu discurs progressista, es declararà republicà, ara bé, pronunciarà per activa i per passiva la seva creença en la democràcia i, llavors, dirà que el veritablement democràtic és mantenir la monarquia en el vèrtex de la piràmide. I, si per rebel·lia nostra, davant el poderós impulsor de les nostres vides, se’ns ocorre votar el bufó perquè ens governi, aquest no dubtarà a utilitzar els embornals del regne per defensar la corona, per ocultar les seves anades i vingudes mercantils o amorals. Vestirà el seu discurs de pensament crític. Tot val, tot per ser un bon bufó, fins i tot, la incongruència de declarar-se republicà i rendir-li homenatge a la monarquia. Potser, entre ells, en creixi un a qui no li agradi la gent de la seva classe i no vulgui manar ni ser servit, serà considerat com el pitjor dels traïdors. Pagarà el seu atreviment amb la mort o amb la vida, però no quedarà impune la seva gosadia.

Ahir, avui i molt em temo que demà, en el Mediterrani, naufraguen les pasteres i augmenta el nombre de morts. La mort no ens commou, quan ho fa, no contemplem les fotografies dels milers d’Aylans, aquell nen sirià de dos anys que va simbolitzar el drama de l’èxode i la migració. Oblidem, no volem veure, i per oblidar, fins als seus noms són oblit. És probable que tot això respongui a una raó, per ventura, no expulsem del nostre regne els migrants, no els mantenim més enllà de les nostres fronteres, en camps de concentració, de refugiats, els cridem, en tercers països? Ja sé que amb diners paguem el nostre no voler veure, no voler saber, ignorar la tragèdia, però aquesta persisteix i apunta amb el rostre de milers d’hondurenys creuant Centreamèrica anant cap al daurat nord-americà, on els espera l’exèrcit més poderós del planeta per rebre’ls. Allí, l’èxode no és diferent del negoci que fan els depravats amb l’esperança de milers i milers d’éssers humans que fugen de la guerra i de la mort per gana. Aquí, en aquesta vella i avara Europa, deixem que es morin, si cal, en les aigües d’un mar que s’ha convertit en un cementiri sense noms ni tombes per als morts, la mar és el mantell de l’oblit, encara que de tant en tant, les seves ones ens retornen a la sorra els morts del nostre silenci. Perdoni’m el lector, però de vegades la vida necessita la rebel·lia per recobrar la seva dignitat.

Mentre conreem la nostra ceguesa, mentre mirem sense veure com la mort i la vida se citen a les nostres platges, als nostres carrers hi ha nens que van sobreviure a les ones del mar i vaguen buscant-se la vida. Han après i saben que el seu somni europeu en realitat és un malson.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li