Ahir, avui, demĂ …

0
923

Aquella tarda vam començar a mirar àlbums de fotografies: els fills eren petits, encara. La meva xicota i jo érem joves, igual que els nostres germans. Al nostre costat, els avis, que ja no hi són. Després de passar diverses hores contemplant el nostre ahir vaig mirar les fotografies del nostre avui: els fills i nebots són els joves. Alguns dels nostres germans ja són avis i la resta estem en el camí de ser-ho. La nostra imatge ha canviat. Nosaltres som ara els grans, els que ens acostem al tram final de les nostres vides, a aquest temps en el qual hem de preguntar-nos pel camí de la nostra existÚncia i pel que deixem.

Quan va morir el meu pare, en el seu funeral, el sacerdot ens va preguntar a les meves germanes i a mi quĂš volĂ­em que diguĂ©s del germĂ  Francisco. Era un moment de dolor i plor, un moment en el qual sobren les paraules i en el qual amb prou feines podĂ­em expressar el que sentĂ­em: digui vostĂš que ens va estimar! No vam dir res mĂ©s. El meu pare ens va deixar la millor de les herĂšncies, el seu exemple i el seu estimar-nos sense condicions, d’acceptar-nos tal com Ă©rem, de respectar-nos i ensenyar-nos a ser, a tenir consciĂšncia que aprendre a conjugar el verb estimar amb el viure Ă©s el veritablement important.

Recordo els familiars i amics absents, els moments que vaig compartir amb ells, els que em van ajudar a escriure algunes pĂ gines de la meva vida. Els recordo per viatjar al meu passat i reconĂšixer el bo i el dolent que en aquest bagul de la memĂČria es guarda. M’adono que no guardo cap rancĂșnia, la qual cosa no significa que no senti dolor davant alguns passatges del meu ahir, aixĂČ sĂ­, un dolor sense espines, Ăștil perquĂš el cor segueixi bategant. Penso, en mi, en els meus actes, en el dolor que la meva manera de fer ha pogut causar i, desitjo que aquest mal no faci niu en cap cor i, en el millor dels casos, que sigui oblit a la memĂČria d’aquells als quals he fet patir.

DesprĂ©s de la mirada a les fotografies familiars, vaig contemplar un Ă lbum personal: les fotografies mostren la meva imatge quan era nen. D’ell, recordo els seus somnis de glĂČria, primer com a futbolista que imitava el seu Ă­dol GĂĄrate i, amb una mica mĂ©s de raĂł, la il·lusiĂł de ser un corresponsal de guerra, com Miguel de la Quadra Salcedo. Com a futbolista, aquell nen que vaig ser, no va fer camĂ­. Com a periodista, el somni es va fer realitat.

Passo les pĂ gines per trobar-me amb el meu jo adolescent, aquell jo, en un paĂ­s que somniava amb la llibertat. Un paĂ­s que volia formar part de l’Europa mĂ©s democrĂ tica i avançada. D’aquells dies, recordo una acampada a Estella (Navarra), al costat del riu Ega, una conversa nocturna amb uns donostiarres que ens parlaven de la independĂšncia d’Euskadi i intentaven menysprear-nos anomenant-nos «Tarradellas». Ells i elles cantaven l’himne del soldat basc (Eusko Guadariak) i nosaltres l’Estaca, de Lluis Llach. La vetllada acabava amb un cant en comĂș: «AdiĂłs tricornios, grises tambiĂ©n, vayan pa España que allĂ­ estĂĄn bien». Un incĂ­s en el record. Aquest cant va venir a la meva memĂČria l’1 d’octubre del 2017, quan l’«a por ellos» amb el qual es va acomiadar als guĂ rdies civils i policies nacionals en algunes comunitats d’Espanya va cristal·litzar en cĂ rregues contra homes, dones i nens que volien votar i van ser reprimits i tractats amb crueltat. SĂ­, vaig sentir dins meu ganes d’enviar-los «pa España», sense ser independentista i sentint la rĂ bia que sentia a la meva adolescĂšncia quan els grisos ens pegaven per cridar: «Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia».

Recordo aquella i altres nits, perĂČ, sobretot, aquella en quĂš li vaig dir al meu amic Imanol que el dia que s’ofengui Catalunya i decideixi que no Ă©s ben tractada per l’Estat, Catalunya si serĂ  un problema per Espanya; a mĂ©s, que mĂ©s tard o d’hora acabarĂ  sent un paĂ­s independent o amb una personalitat prĂČpia en un estat plurinacional i republicĂ . En aquest avui, Catalunya ha esdevingut el fons d’armari de la polĂ­tica espanyola: que cal ocultar les malifetes del monarca emĂšrit?, tornem amb l’independentisme catalĂ ; que cal pactar els pressupostos de l’anomenada reconstrucciĂł?, distraiem l’opiniĂł pĂșblica amb el tercer grau dels presos polĂ­tics catalans i la negativa del fiscal. Mentrestant, en aquest fons d’armari els temes se apolillan i els fils que uneixen els llaços entre l’Estat (que no l’Espanya dels pobles i les persones) i Catalunya es trenquen.

Vull dir, finalment, que aquell jove idealista que jo era encara perviu en els seus valors en mi.

Les fotografies em porten a recordar amors eterns, que van durar –com canta Sabina–, el que dura un curt hivern i a pensar quĂš deu ser d’elles, quins somnis han complert i quins s’han quedat en l’oblit. Miro aquell jove. El veig en les seves estones d’oci i en les fotografies de la feina. El miro i penso en els meus somnis complerts i en els oblidats. I afegeixo: la vida Ă©s mestra i ens ensenya sempre mentre vivim, aixĂČ sĂ­, sempre o gairebĂ© sempre ens fa anar per on ella vol, almenys en el meu cas.

He viatjat al meu passat per reviure aquest present i preguntar-me pel demĂ  dels meus fills i, alhora, tenir consciĂšncia de les ensenyances de la vida per sentir-la amb tota la seva intensitat.

Des de la talaia del meu avui, sĂ© molt poques coses, Ă©s veritat, perĂČ puc aventurar que qualsevol temps passat no va ser millor; va ser diferent, com a diferent Ă©s l’avui del demĂ . Aquest present incert es relata amb l’amenaça constant del coronavirus, de la corrupciĂł de la monarquia i de la polĂ­tica i amb el conte d’un mĂłn esgotat i en descomposiciĂł social. Narracions d’un mĂłn real que no Ă©s Ășnic: Ășnics sĂłn els nostres dies, individualment, dies personals i transferibles als Ă©ssers als quals ens uneix el sentiment de l’amor i l’amistat. Aquests dies sĂłn el que importa. La realitat que es construeix Ă©s una altra cosa, Ă©s la que figurarĂ  als llibres d’histĂČria, ignorant que la veritable histĂČria Ă©s la de la vida quotidiana, aquesta histĂČria que no construeixen els reis ni els polĂ­tics ni els poderosos, perquĂš Ă©s la histĂČria de les petites coses, aquestes que semblen tenir poca importĂ ncia i, no obstant aixĂČ, sĂłn les que li prenen el pols a la vida. HistĂČries dels sentiments, on avui, com sempre, l’enamorament truca a la porta de les vides adolescents i els seus petons i les seves mirades embadalides embelleixen els seus dies, sense una altra preocupaciĂł que el fet de sentir. Sens dubte, el mateix que l’enamorament neix tambĂ© s’acaba i quan neix el dolor i el desengany, es planta la llavor d’un altre sentiment. L’edat ens convida a pensar que aquest dolor donarĂ  pas, gairebĂ© sempre ho fa, a un altre enamorament, a una histĂČria d’amor en el qual els amants passin les seves vides, construint aixĂČ que anomenem una famĂ­lia.

Del nostre demĂ  res sabem. BĂ©, sabem que la mort Ă©s certa i la seva hora incerta, sabem que hem de construir la vida diĂ riament i, encara aixĂ­, ignorem si ella ens pintarĂ  els dies de l’avenir amb el color de l’esperança o amb els colors sinistres dels malsons. Vivim jugant a ser pitonisses del futur, fent paranys amb les cartes de l’avenir per construir una certitud il·lusa, un optimisme que ens doni confiança en la creença que tot anirĂ  a millor. La meva Ășnica certitud Ă©s incerta en no saber quĂš Ă©s el que m’ofereix el demĂ . I sent conscient d’aixĂČ, nomĂ©s em puc declarar partidari de viure.

DesprĂ©s de declarar-me partidario de vivir, paraules que li dec al meu benvolgut Joan Manuel Serrat, he buscat les fotografies que guardo al meu ordinador, les que tinc amb Serrat i amb Antonio Fraguas de Pablo (Forges), un a cada costat. A Serrat li dec part de la meva educaciĂł sentimental i al gran Forges el somriure crĂ­tic i irĂČnic que et permet viure sense acritud. AtĂšs que vaig de l’ahir a l’avui mentre intento escriure sobre el desconegut demĂ , deixo que m’acompanyi el disc Cada loco con su tema, per escoltar una vegada mĂ©s: «De vez en cuando la vida / nos besa en la boca». I sentint aquest petĂł profund d’amant, no oblidem que sempre hi ha «algo personal» quan sabem d’injustĂ­cies o quan ens topem amb aquests individus que «se manejan bien con todo el mundo» i passen egoistament els seus dies. A aquests, Forges, en una vinyeta del 2015, els va dir: «A los del usureismo les va a dar un ‘parasiempre’, me temo». Antonio Fraguas de Pablo va publicar, el 18 d’agost del 2017 al diari El PaĂ­s, una vinyeta en la qual un home portava als braços un immens cor vermell i corria cap a una direcciĂł; a la part inferior, es llegia un rĂštol amb la paraula «Catalunya». Si algĂș haguĂ©s difĂłs i treballat aquella vinyeta que demostrava que a Espanya se’ns estima, en comptes d’inocular l’odi de l’«a por ellos», hi hauria un parasiempre de comprensiĂł mĂștua i estima entre els pobles d’aquest paĂ­s.

BĂ©, una altra vegada m’ha sortit la vena del desencant. En fi, quĂš hi farem, un Ă©s com Ă©s. No obstant aixĂČ, crec que el futur no serĂ  tan distĂČpic com s’ha imaginat. Penso que en aquests moments de pandĂšmia i de pors hem pogut reflexionar sobre el sentit profund de la vida i, per aixĂČ, crec que serem capaços de construir un demĂ .

Vaig llegir, fa uns dies, unes crĂČniques periodĂ­stiques sobre la revoluciĂł d’octubre a l’AstĂșries del 1934. Les signaven Josep Pla, Chaves Nogales i JosĂ© DĂ­az FernĂĄndez. D’aquest Ășltim, vaig anotar un parĂ graf que podem aplicar-nos per mirar el nostre demĂ : «Los hombres comprendĂ­an por primera vez que a la vida no se la puede mirar con un encogimiento de hombros; que de pronto aparece con su garra siniestra, para sorprender a los mĂĄs indiferentes». I en aixĂČ estem.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li