Ahir, avui, demà…

0
804

Aquella tarda vam començar a mirar àlbums de fotografies: els fills eren petits, encara. La meva xicota i jo érem joves, igual que els nostres germans. Al nostre costat, els avis, que ja no hi són. Després de passar diverses hores contemplant el nostre ahir vaig mirar les fotografies del nostre avui: els fills i nebots són els joves. Alguns dels nostres germans ja són avis i la resta estem en el camí de ser-ho. La nostra imatge ha canviat. Nosaltres som ara els grans, els que ens acostem al tram final de les nostres vides, a aquest temps en el qual hem de preguntar-nos pel camí de la nostra existència i pel que deixem.

Quan va morir el meu pare, en el seu funeral, el sacerdot ens va preguntar a les meves germanes i a mi què volíem que digués del germà Francisco. Era un moment de dolor i plor, un moment en el qual sobren les paraules i en el qual amb prou feines podíem expressar el que sentíem: digui vostè que ens va estimar! No vam dir res més. El meu pare ens va deixar la millor de les herències, el seu exemple i el seu estimar-nos sense condicions, d’acceptar-nos tal com érem, de respectar-nos i ensenyar-nos a ser, a tenir consciència que aprendre a conjugar el verb estimar amb el viure és el veritablement important.

Recordo els familiars i amics absents, els moments que vaig compartir amb ells, els que em van ajudar a escriure algunes pàgines de la meva vida. Els recordo per viatjar al meu passat i reconèixer el bo i el dolent que en aquest bagul de la memòria es guarda. M’adono que no guardo cap rancúnia, la qual cosa no significa que no senti dolor davant alguns passatges del meu ahir, això sí, un dolor sense espines, útil perquè el cor segueixi bategant. Penso, en mi, en els meus actes, en el dolor que la meva manera de fer ha pogut causar i, desitjo que aquest mal no faci niu en cap cor i, en el millor dels casos, que sigui oblit a la memòria d’aquells als quals he fet patir.

Després de la mirada a les fotografies familiars, vaig contemplar un àlbum personal: les fotografies mostren la meva imatge quan era nen. D’ell, recordo els seus somnis de glòria, primer com a futbolista que imitava el seu ídol Gárate i, amb una mica més de raó, la il·lusió de ser un corresponsal de guerra, com Miguel de la Quadra Salcedo. Com a futbolista, aquell nen que vaig ser, no va fer camí. Com a periodista, el somni es va fer realitat.

Passo les pàgines per trobar-me amb el meu jo adolescent, aquell jo, en un país que somniava amb la llibertat. Un país que volia formar part de l’Europa més democràtica i avançada. D’aquells dies, recordo una acampada a Estella (Navarra), al costat del riu Ega, una conversa nocturna amb uns donostiarres que ens parlaven de la independència d’Euskadi i intentaven menysprear-nos anomenant-nos «Tarradellas». Ells i elles cantaven l’himne del soldat basc (Eusko Guadariak) i nosaltres l’Estaca, de Lluis Llach. La vetllada acabava amb un cant en comú: «Adiós tricornios, grises también, vayan pa España que allí están bien». Un incís en el record. Aquest cant va venir a la meva memòria l’1 d’octubre del 2017, quan l’«a por ellos» amb el qual es va acomiadar als guàrdies civils i policies nacionals en algunes comunitats d’Espanya va cristal·litzar en càrregues contra homes, dones i nens que volien votar i van ser reprimits i tractats amb crueltat. Sí, vaig sentir dins meu ganes d’enviar-los «pa España», sense ser independentista i sentint la ràbia que sentia a la meva adolescència quan els grisos ens pegaven per cridar: «Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia».

Recordo aquella i altres nits, però, sobretot, aquella en què li vaig dir al meu amic Imanol que el dia que s’ofengui Catalunya i decideixi que no és ben tractada per l’Estat, Catalunya si serà un problema per Espanya; a més, que més tard o d’hora acabarà sent un país independent o amb una personalitat pròpia en un estat plurinacional i republicà. En aquest avui, Catalunya ha esdevingut el fons d’armari de la política espanyola: que cal ocultar les malifetes del monarca emèrit?, tornem amb l’independentisme català; que cal pactar els pressupostos de l’anomenada reconstrucció?, distraiem l’opinió pública amb el tercer grau dels presos polítics catalans i la negativa del fiscal. Mentrestant, en aquest fons d’armari els temes se apolillan i els fils que uneixen els llaços entre l’Estat (que no l’Espanya dels pobles i les persones) i Catalunya es trenquen.

Vull dir, finalment, que aquell jove idealista que jo era encara perviu en els seus valors en mi.

Les fotografies em porten a recordar amors eterns, que van durar –com canta Sabina–, el que dura un curt hivern i a pensar què deu ser d’elles, quins somnis han complert i quins s’han quedat en l’oblit. Miro aquell jove. El veig en les seves estones d’oci i en les fotografies de la feina. El miro i penso en els meus somnis complerts i en els oblidats. I afegeixo: la vida és mestra i ens ensenya sempre mentre vivim, això sí, sempre o gairebé sempre ens fa anar per on ella vol, almenys en el meu cas.

He viatjat al meu passat per reviure aquest present i preguntar-me pel demà dels meus fills i, alhora, tenir consciència de les ensenyances de la vida per sentir-la amb tota la seva intensitat.

Des de la talaia del meu avui, sé molt poques coses, és veritat, però puc aventurar que qualsevol temps passat no va ser millor; va ser diferent, com a diferent és l’avui del demà. Aquest present incert es relata amb l’amenaça constant del coronavirus, de la corrupció de la monarquia i de la política i amb el conte d’un món esgotat i en descomposició social. Narracions d’un món real que no és únic: únics són els nostres dies, individualment, dies personals i transferibles als éssers als quals ens uneix el sentiment de l’amor i l’amistat. Aquests dies són el que importa. La realitat que es construeix és una altra cosa, és la que figurarà als llibres d’història, ignorant que la veritable història és la de la vida quotidiana, aquesta història que no construeixen els reis ni els polítics ni els poderosos, perquè és la història de les petites coses, aquestes que semblen tenir poca importància i, no obstant això, són les que li prenen el pols a la vida. Històries dels sentiments, on avui, com sempre, l’enamorament truca a la porta de les vides adolescents i els seus petons i les seves mirades embadalides embelleixen els seus dies, sense una altra preocupació que el fet de sentir. Sens dubte, el mateix que l’enamorament neix també s’acaba i quan neix el dolor i el desengany, es planta la llavor d’un altre sentiment. L’edat ens convida a pensar que aquest dolor donarà pas, gairebé sempre ho fa, a un altre enamorament, a una història d’amor en el qual els amants passin les seves vides, construint això que anomenem una família.

Del nostre demà res sabem. Bé, sabem que la mort és certa i la seva hora incerta, sabem que hem de construir la vida diàriament i, encara així, ignorem si ella ens pintarà els dies de l’avenir amb el color de l’esperança o amb els colors sinistres dels malsons. Vivim jugant a ser pitonisses del futur, fent paranys amb les cartes de l’avenir per construir una certitud il·lusa, un optimisme que ens doni confiança en la creença que tot anirà a millor. La meva única certitud és incerta en no saber què és el que m’ofereix el demà. I sent conscient d’això, només em puc declarar partidari de viure.

Després de declarar-me partidario de vivir, paraules que li dec al meu benvolgut Joan Manuel Serrat, he buscat les fotografies que guardo al meu ordinador, les que tinc amb Serrat i amb Antonio Fraguas de Pablo (Forges), un a cada costat. A Serrat li dec part de la meva educació sentimental i al gran Forges el somriure crític i irònic que et permet viure sense acritud. Atès que vaig de l’ahir a l’avui mentre intento escriure sobre el desconegut demà, deixo que m’acompanyi el disc Cada loco con su tema, per escoltar una vegada més: «De vez en cuando la vida / nos besa en la boca». I sentint aquest petó profund d’amant, no oblidem que sempre hi ha «algo personal» quan sabem d’injustícies o quan ens topem amb aquests individus que «se manejan bien con todo el mundo» i passen egoistament els seus dies. A aquests, Forges, en una vinyeta del 2015, els va dir: «A los del usureismo les va a dar un ‘parasiempre’, me temo». Antonio Fraguas de Pablo va publicar, el 18 d’agost del 2017 al diari El País, una vinyeta en la qual un home portava als braços un immens cor vermell i corria cap a una direcció; a la part inferior, es llegia un rètol amb la paraula «Catalunya». Si algú hagués difós i treballat aquella vinyeta que demostrava que a Espanya se’ns estima, en comptes d’inocular l’odi de l’«a por ellos», hi hauria un parasiempre de comprensió mútua i estima entre els pobles d’aquest país.

Bé, una altra vegada m’ha sortit la vena del desencant. En fi, què hi farem, un és com és. No obstant això, crec que el futur no serà tan distòpic com s’ha imaginat. Penso que en aquests moments de pandèmia i de pors hem pogut reflexionar sobre el sentit profund de la vida i, per això, crec que serem capaços de construir un demà.

Vaig llegir, fa uns dies, unes cròniques periodístiques sobre la revolució d’octubre a l’Astúries del 1934. Les signaven Josep Pla, Chaves Nogales i José Díaz Fernández. D’aquest últim, vaig anotar un paràgraf que podem aplicar-nos per mirar el nostre demà: «Los hombres comprendían por primera vez que a la vida no se la puede mirar con un encogimiento de hombros; que de pronto aparece con su garra siniestra, para sorprender a los más indiferentes». I en això estem.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li