Àgora o temple?

0
733

Fa uns dies, abans que la paraula relator i els videoblogs d’insignes periodĂ­stiques inflamessin amb les seves opinions l’opiniĂł publicada (no sĂ© quina influĂšncia real tenen els seus veredictes en l’opiniĂł pĂșblica) vaig escoltar, en Els matins de TV3, l’Antoni Puigvert dissertar sobre l’àgora i el temple. Subscric la seva opiniĂł, no obstant aixĂČ, vull donar la meva.

Quan llegeixo, sento i veig qualsevol informaciĂł sobre la relaciĂł entre Catalunya i Espanya, llegeixo, sento i veig que la majoria de proclames, en un sentit o altre, les fan persones pujades en un pĂșlpit, vociferant homilies, a les seves hosts mĂ©s convençudes. Discursos messiĂ nics que criden l’enfrontament civil. Acusacions de traĂŻciĂł, als qui volen dialogar, i de guerra civilistes a les flĂ mules del PP i Cs.

Llavors, la meva memĂČria busca una imatge, la de Joan de BorbĂł, quan va cedir al seu fill, Joan Carles I, la prefectura de la Casa Reial. El comte de Barcelona va venir a dir: «Majestat, per Espanya, tot per Espanya». I, en aquest tot per Espanya, per l’Espanya una i unida, encara que sigui per les cadenes, es neguen drets civils, es persegueix la llibertat d’expressiĂł o es retorça la interpretaciĂł de les lleis per acusar, de delictes excessius, uns polĂ­tics, que segons la docta opiniĂł de catedrĂ tics en dret, d’aquest paĂ­s i d’altres paĂŻsos, reconeixen com a acusacions infundades, exagerades, quan no falses.

Clar, clar, per a tu la culpa la té Espanya!

I, no, aquĂ­, a Catalunya tambĂ© hi ha molta gent pujada al pĂșlpit.

La segona accepciĂł de la paraula temple diu que es tracta d’un lloc real o imaginari on es considera que resideix alguna cosa noble, digne de ser venerat, o on es conrea amb especial devociĂł una ciĂšncia, un art o una virtut. Molt em temo que els polĂ­tics espanyols, incloent-hi els catalans, tenen poca virtut, excepte honroses excepcions, dominen poc l’art de la retĂČrica, les seves opinions gairebĂ© sempre manquen de cap ciĂšncia i la seva Ășnica devociĂł Ă©s la del poder i els seus privilegis. Poca noblesa hi ha en la corrupciĂł dels partits, en l’Ășs i abĂșs de les prebendes que dona el poder, aquest lloc, de l’imaginari col·lectiu, en el qual viuen les classes dirigents i des d’on s’intenta inculcar, al comĂș dels ciutadans, que ha de ser venerat.

Jo opino que cap instituciĂł de l’Estat mereix ser venerada, ni a Espanya ni a Catalunya, atĂšs que ambdues tenen la noblesa del viure diari dels seus ciutadans i no dels qui les representen. La identitat de les pĂ tries sĂłn sentiments que mai s’haurien d’imposar, bĂ© al contrari, sentir-se part d’una comunitat, tenir ganes de participar-hi, de fer coses per ella, un, les sent com a prĂČpies quan els seus drets i deures sĂłn complerts, quan no se sent exclĂČs per l’odi, d’uns o uns altres, quan confia en l’honorabilitat dels seus polĂ­tics, quan creu que les lleis sĂłn justes i no emmordassen, quan s’imparteix justĂ­cia i no s’imposa ideologia dominant alguna.

Mentre aquest lloc real al que anomenem Espanya sigui un temple de polĂ­tics corruptes, que conviden al fet que els ciutadans s’enfrontin entre si; mentre els polĂ­tics s’inventin ximpleries d’una Catalunya enfrontada a una altra Catalunya; mentre els mitjans de comunicaciĂł intentin adoctrinar en comptes d’informar i analitzar profundament l’origen del conflicte i proposar Ă gores, on les diferents opinions ajudin a construir una soluciĂł i no a aprofundir en les ferides; mentre aixĂČ ocorri, la polĂ­tica seguirĂ  desprestigiada i el periodisme, tambĂ©. I, la qual cosa Ă©s veritablement molt greu: Espanya i Catalunya continuaran polĂ­ticament enfrontades.

Quan un passeja pels carrers, amb els ulls i les oĂŻdes molt oberts, no veu tals enfrontaments. L’Ășnica cosa que veu i sent Ă©s que la gent vol viure arribant a fi de mes, tenir confiança que demĂ  no li trauran la casa, que podrĂ  treballar i cobrar un sou que li permeti viure dignament. AixĂČ Ă©s el que sento i veig, i un silenci clamorĂłs quan es parla de polĂ­tica. Alguna vegada, quan l’afartament de parlar del Barça o del Madrid Ă©s evident i es comenta l’Ășltima homilia, mĂ©s aviat boutade, de tal o tal polĂ­tic, la majoria de persones intenten no opinar amb vehemĂšncia, escolten i, de vegades, diuen mĂ©s els seus gestos i expressiĂł no verbal que les seves paraules. Els mĂ©s sincers et manifesten que ells no mengen pĂ tries, ni flĂ mules polĂ­tiques i resolen qualsevol altre comentari sobre aquest tema.

Penso que quan es va pactar la reforma polĂ­tica, en la transiciĂł a la democrĂ cia, una de les coses que no es van fer bĂ© va ser la nul·la cultura polĂ­tica que es va inculcar a un poble, que hi havia estat sotmĂšs a una de les dictadures mĂ©s feroces del segle XX. La por d’un vessament de sang o a un cop militar ens va complicar el pas d’una democrĂ cia orgĂ nica (JosĂ© MarĂ­a Aznar LĂłpez va declarar a Mundo Diario que no trairia els principis fonamentals del moviment) a una democrĂ cia mĂ©s profundament democrĂ tica. El pacte constitucional de 1978 queda avui en dubte quan hi ha polĂ­tics que es burlen d’aquells que lluiten contra l’oblit dels crims del franquisme, quan hi ha partits polĂ­tics que volen veure la memĂČria histĂČrica amb amnĂšsia i no oculten que els seus cromosomes sĂłn feixistes. El dolent, que es va fer llavors, torna com au fĂšnix, a ressorgir. Tant Ă©s aixĂ­ que els qui van votar no a la tan portada i portada ConstituciĂł del 78, avui la defensen, i solament permeten que sigui retocada quan la reforma afavoreix els seus interessos, mentre l’eleven als altars de la veneraciĂł. I, aquells que majoritĂ riament la van votar (el 90% dels ciutadans de Catalunya), avui volen que es reformi en el sentit que propiciĂŻ de forma clara que l’Estat Ă©s plurinacional i plurilingĂŒe. Si s’acceptĂ©s la realitat, Espanya seria una i diversa, rica en cultura i matisos.

Porto estona dissertant sobre els summes sacerdots del temple constitucional. Ells, pujats al pĂșlpit de l’insult, la desqualificaciĂł i l’enfrontament, dictaminen qui tĂ© o no puresa de sang i a qui el tribunal inquisitorial haurĂ  de jutjar i condemnar als suplicis de la privaciĂł de llibertat. En aquest moment, hem de recordar el principi de l’àgora, aquesta plaça pĂșblica que albergava el mercat i es va convertir al centre polĂ­tic de la ciutat.

Les places pĂșbliques ja no sĂłn fĂČrums. No volen les autoritats que les places i els carrers es converteixin en Ă gores ciutadanes reunides en assemblees debatent propostes, idees; places pĂșbliques convertides en espais on es discuteix amb passiĂł i sense acritud sobre les necessitats reals i bĂ siques dels ciutadans, on es coopera perquĂš ningĂș quedi exclĂČs.

HĂČstia!, Juan JesĂșs, no escriguis fugides als teus propis somnis.

Somnis o no, hem de recuperar el sentit de l’àgora. La polĂ­tica que practiquen els oficiants professionals de la polĂ­tica no estĂ  a la plaça pĂșblica, ells, en veritat, no busquen solucions als problemes dels ciutadans. Les seves discussions i les seves dialĂšctiques disten de ser espais per a una meditaciĂł assossegada i silenciosa, Ă©s a dir, sense soroll mediĂ tic, que llegeixi ben l’enunciat dels problemes i intentin solucionar-los, sense afegir ni crear problemes mĂ©s greus.

Escoltem la dialĂšctica del PP, Cs i Vox del diumenge passat als carrers de Madrid i meditem en silenci sobre l’abast de les seves paraules. No van ser conciliadores, no van buscar cap bĂ© d’Espanya: buscaven vots. Apel·laven a fanatismes inoculats amb falsedats i enganys.

A la plaça ColĂłn, de Madrid, s’hi van congregar 45 mil persones. Les banderes van onejar i els braços en alt van mostrar una certa nostĂ lgia. Els manifestos no van poder ocultar les seves veritables intencions. Els posats autoritaris i les opinions recollides entre els assistents destil·laven una certa intolerĂ ncia. I, ara, suposem, que la xifra de manifestants ascendĂ­s a la que han donat els tres partits convocants, fins i tot, en podem pujar el nombre i, ni per remei, la suma arribarĂ  a la xifra de manifestants dels Ășltims anys a Catalunya. Llavors, valen mĂ©s les reivindicacions dels qui es van manifestar a Madrid que les dels participants a Barcelona? No sĂ© si Ă©s una pregunta sense resposta.

En aquest moment de convulsiĂł, el mateix dia que s’inicia el judici als polĂ­tics catalans, percebo la por i la falta de valentia per resoldre un problema de convivĂšncia, un problema que ve des de lluny, de molt lluny i divideix aquest paĂ­s en dues visions oposades del mateix: la de l’Espanya una i no plural i l’altra la que creu en la seva diversitat plurinacional i plurilingĂŒe. Aquest problema no l’hauria de resoldre cap sentĂšncia, de fet, no ho farĂ , fins i tot Ă©s probable que ho agreugi. L’Estat vencerĂ . Els partits polĂ­tics espanyols, sobretot la dreta i els sectors conservadors d’una esquerra que va deixar en l’oblit els seus ideals republicans. Tots ells, aixecaran les seves banderes victorioses. I, potser, d’aquĂ­ a un temps, abans que l’embriaguesa no els deixi veure amb claredat, pensaran que quan es venç sense convenciment l’Ășnica cosa que deixa aquesta victĂČria Ă©s humiliaciĂł i ressentiment.

Escric aquestes paraules i ve a la meva memĂČria el titulo d’un poema de Miguel HernĂĄndez, Abans de l’odi. I, penso si encara Ă©s abans, si els periodistes no hem contribuĂŻt a la incomprensiĂł dels qui pensen diferent, si hem fet prou per alçar ponts en l’àgora, aquests vincles que estan destruint uns polĂ­tics incompetents.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li