Adeu Espanya

0
740

Fa unes setmanes vaig llegir al diari El País una tribuna de Fernando Savater: era un escrit tendre, ple de malenconia, eren les paraules d’un home que sent l’absència de l’ésser estimat. Realment commovedor. Altres vegades, quan llegeixo aquesta columna setmanal que publica els dissabtes el diari madrileny em costa llegir-la. Aquest Fernando Savater s’assembla poc a l’autor de La infància recuperada, El valor d’educar o L’aventura de pensar; l’autor quan emet la seva opinió sobre el que està succeint a Catalunya s’alinea amb les tesis del nacionalisme espanyol. Hi té tot el dret i defenso aquest dret, però em decep que una persona de pensament clar i profund pugui simplificar i ignorar les causes que han portat al fet que una gran part de la població catalana desconnecti d’un estat que retorça la llei per subjugar la voluntat majoritària d’un poble: encara és propera al 80% l’opinió que els ciutadans catalans haurien de decidir en un referèndum pactat sobre la relació de Catalunya amb Espanya.

Torno al filòsof basc, al qual he posat com a exemple d’intel·lectual que amb la seva opinió crispada avala la política d’un Partit Popular, que és qui va originar el conflicte, quan va posar taules per tota la geografia espanyola per recollir firmes contra l’Estatut d’autonomia de Catalunya. És clar que els populars no són els únics culpables, també ho és el Tribunal Constitucional que va admetre a tràmit i va dictar sentència contra la constitucionalitat d’un estatut que havien aprovat el Parlament de Catalunya i el Congrés dels Diputats, i aprovat en referèndum el poble de Catalunya. Sé que en aquesta mateixa tribuna he opinat molt sobre aquest procés i l’origen de les causes, però l’Estat amb tota la seva maquinària _mitjans de comunicació, jutges, partits polítics, Guàrdia Civil i altres poders fàctics i ocults, entre els quals hi ha empresaris i banquers catalans_ es dediquen a construir un relat bast i mal parat, com per exemple l’últim cas de Sant Esteve de les Roures o l’enregistrament dels aficionats del Barça a la final de la Copa del Rei, per no mencionar la imatge en què la policia obligava a deixar a l’entrada de l’estadi samarretes, bufandes o pancartes grogues. Prohibir el color groc els pot obligar a canviar el groc de la bandera d’Espanya.

El govern de M. Rajoy crea desafecció i enfrontament. Li dona resultats en altres llocs. Li ha d’importar poc que el seu partit sigui minoritari a Catalunya. Ara té un problema, es diu Ciutadans: ells també fan bandera de conrear el ressentiment. Van néixer una mica amb aquesta consigna. Són un instrument de certs sectors, aquells que van dir que calia crear un Podemos de dretes, aquells que han finançat una campanya electoral que mereixeria que es fessin públics els comptes de què ha gastat cada partit i saber qui va finançar les campanyes i a quin interès. Penso que hi hauria sorpreses, sobretot en l’excés de despesa d’algunes formacions.

El deteriorament de la política i la irrupció de jutges que imputen delictes de rebel·lió, secessió i malversació de fons, delictes que altres jutges belgues, alemanys i escocesos no veuen tan clars i en demanen més informació. Quina credibilitat tindrà la justícia espanyola, quan els seus col·legues sàpiguen que Sant Esteve de les Roures és una població fictícia, quan sentin les declaracions de Cristóbal Montoro i Mariano Rajoy, que neguen la malversació? Què pensen els ciutadans alemanys quan els corresponsals de premsa alemanya, a Espanya, els transcriuen les declaracions del senyor Margallo, en una cadena de televisió en què compara el procés a Catalunya amb el que va fer Adolf Hitler, el 1933, després de ser nomenat canceller d’Alemanya? La política que està portant l’Estat espanyol, des del monarca fins als serveis d’intel·ligència, no està ajudant a la imatge democràtica d’Espanya. Enfront de la fabricació d’informacions, informes i recerca de proves que tarden a trobar-se; davant d’això, hi ha les imatges de les manifestacions pacífiques, que des de juliol del 2010 ocorren a Catalunya; enfront d’aquestes majoritàries sortides a carrers hi ha les imatges d’antiavalots pegant ciutadans que volien votar en un referèndum que va ser negat una vegada i una altra pel govern de M. Rajoy. Té el seu què, que qui presideix un partit investigat per gairebé dos-cents casos de corrupció acusi de malversació a una administració de l’Estat, la Generalitat, que té intervinguts els comptes des del mes de setembre del 2017.

Tornem a Sant Esteve de les Roures, a la notícia que va publicar el diari El Mundo el passat 28 de març, informació, segons citava el diari, basada en un informe que va presentar la Guàrdia Civil al Tribunal Suprem, en el qual s’acreditaven més de 315 actes de violència relacionats amb el «procés», casos ocorreguts entre l’1 de setembre i el 8 de novembre del 2017. L’informe, segons el diari madrileny, diu que «alguns dels episodis més agressius van tenir lloc a Sant Esteve de les Roures». Ni Torrent, ni tan sols a la TIA de Mortadelo i Filemó se’ls hauria ocorregut crear tal situació absurda. El pitjor de tota aquesta actuació, comandada pel cap de la policia judicial, Daniel Baena (del qual el diari Público va destapar que escrivia en un compte de Twitter, amb el pseudònim de Tàcit, tuits d’índole semblant) és que el prestigi de la Guàrdia Civil està seriosament compromès. Li diria al senyor Baena que la benemèrita va tenir el decret de la seva dissolució sobre de la taula de Franco, i ho va estar, per la seva lleialtat amb el govern de la República. Es va salvar, d’aquest destí, per la defensa de l’Alcázar de Toledo, que van fer alguns dels seus membres. En definitiva, li recordo que hi ha milers d’homes i dones que vesteixen aquest uniforme, que acaten ordres i que compleixen el seu deure perquè hagin de patir el desprestigi de la invenció de llocs imaginar en què els cossos de seguretat de l’Estat van ser agredits per una torba de fanàtics. A mi em va estranyar que Albert Boadella fos nomenat president de Tabàrnia, la província que volen crear els ciutadans catalans que estan en contra del procés. Em sembla insòlit que una persona que va ser perseguida i empresonada per exercir el seu dret a la llibertat d’expressió es presti ara a aquesta pantomima. Va haver-hi moltes manifestacions demanant la llibertat d’expressió i l’alliberament del pres Albert Boadella. La memòria sempre proporciona material per escriure biografies, ara bé, el president de Tabàrnia té tot el dret a ser-ho i a expressar-se com li doni la real gana; però no el cap de l’Estat que ha d’arbitrar, moderar i conciliar les diferents posicions en els conflictes que s’ocasionen al regne d’Espanya. L’1 d’octubre es va actuar contra la meitat dels ciutadans amb dret a vot de Catalunya. El 3 d’octubre, unes manifestacions multitudinàries per tota la geografia catalana van mostrar la seva repulsa per les actuacions de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. En el seu discurs, Felip VI va acontentar als qui van generar el conflicte i va perdre la consideració d’aquells ciutadans que ens sentim ofesos per la seva expressió verbal i no verbal. Hauria de cuidar més la seva actitud i aptitud l’únic representant del poble sobirà que no és elegit democràticament. Potser, una República que reconegués les nacions que formen part d’Espanya, que respectarà la pluralitat de les seves llengües i cultures i que, d’una vegada per totes, acabarà amb la ferida oberta del reconeixement dels crims del franquisme i la condemna de tots aquells que no volen reconèixer les atrocitats que va cometre el règim del general Franco, potser, aquesta república ajudaria a curar i cohesionar tots els pobles d’Espanya, i més encara, ens permetria als ciutadans d’aquest país triar democràticament la nostra màxima magistratura.

Fa unes setmanes, el cas del màster de Cristina Cifuentes ha servit perquè les informacions de Catalunya passin a un segon pla, també perquè no es parli a la premsa de la capital del regne de Sant Esteve de les Roures. Durant els propers dies, el tema d’ETA i les víctimes del terrorisme servirà perquè siguin manipulats pels interessos polítics i perquè passin a un segon pla informatiu els judicis per casos de corrupció que afecten bona part d’una classe política corrupta i convertida en una gangrena d’una democràcia seriosament malalta.

Quan el lector llegeixi aquesta tribuna haurà passat el dia de Sant Jordi, aquest dia màgic de cultura i roses. Un 23 d’abril sense actes institucionals, perquè l’article 155 de la Constitució segueix vigent a Catalunya, per tant no hi ha president de la Generalitat, ni Govern; hi ha, però, polítics que viuen a Alemanya, Bèlgica, Escòcia i Suïssa en llibertat vigilada; altres, amb menys sort, estan presos a presons madrilenyes. Serà una diada de roses grogues, de llibres que parlen de tot el que està passant a Catalunya i a Espanya. Espero llegir-ne i comprar-ne algun que exposi alguna via de solució, ja que els llaços que ens uneixen als ciutadans són molts i afectius. Mentre arriba Sant Jordi, busco un poema de Joan Maragall, l’Oda a Espanya, i en transcric el final: «On ets, Espanya? No et veig enlloc. / No sents la meva veu atronadora? / No entens aquesta llengua – que et parla entre perills? / Has desaprès d’entendre an els teus fills? / Adéu, Espanya!».

Leave a Reply

Sigues el primer a comentar!

Notificar-li
avatar
wpDiscuz