Adaptar-se o deixar d’existir

0
1001

Institucions amb solidesa històrica, on les persones de sempre fan les mateixes coses de sempre, per a la mateixa gent de sempre, aquest és un escenari típic a l’Empordà, i ho és de ben segur en moltes poblacions de Catalunya. Entitats totes elles amb gran diversitat organitzativa i de màxima pluralitat de participants, entitats amb una àmplia gamma d’interessos. Entitats amb persones treballadores, un gran patrimoni, amb forta influència a les esferes socials, però també entitats sense patrimoni, sense treballadors, on el treball és exclusivament voluntari de les persones sòcies o afins i amb poca capacitat d’influència a les esferes de decisió. Entitats culturals, esportives, sanitàries, polítiques, empresarials… Aquesta és la realitat de les entitats públiques i sense ànim de lucre de Catalunya en general i de l’Empordà en concret. La seva naturalesa és, doncs, diversa i complexa, amb una enorme dificultat d’abordar de forma global les problemàtiques i els reptes que afronten cada una d’elles. Les preguntes són diverses: tenen futur a mitjà i llarg termini aquestes estructures? Es pot viure dels sediments creats i treballats durament al llarg dels anys? És vàlid ser els mateixos de sempre fent el mateix de sempre en una societat que canvia de forma ràpida i on la complexitat social és diversa i canviant?

El passat mes de juliol assitia a les jornades organitzades per la Fundació Carulla: «Mutare: Cultura contra l’emergència emocional». En una de les taules rodones va agafar la paraula l’activista de Roses Mohamed El Amrani, president de l’Associació Azahara, i ens deia que cal sortir de Twitter i trepitjar el carrer, ja que les entitats (no només les culturals) estan desconnectades socialment i els joves, com que no se senten identificats en la majoria d’elles, s’organitzen de forma autònoma i al marge de les entitats culturals i socials existents. En un país com Catalunya, on les entitats han tingut un pes tan important socialment, políticament i econòmicament, arriba un moment en què aquestes velles i tradicionals entitats socials no connecten (en gran part) amb els seus usuaris naturals: tenim un problema. Amb una tradició com la nostra d’autoorganització, arriba un moment en què organitzar-se en entitats formals és tan costós administrativament (lent i gens àgil, amb més inconvenients i obligacions que avantatges) que esdevé ineficaç fer-ho, per tant, sorgeixen noves maneres d’organitzar-se al marge de les estructures i entitats tradicionals: el problema s’agreuja significament. Com podem incorporar el saber i l’experiència de les nostres entitats, aquest «saber fer», al talent, l’espontaneïtat i l’energia d’aquestes persones i entitats que sorgeixen de forma paral·lela? Com sumar per multiplicar resultats i no dividir esforços i recursos per perdre eficiència i eficàcia?

Es fa necessari un canvi de paradigma, i per fer-ho, el primer pas és acceptar la teva realitat i tenir present el repte que has d’afrontar: evoluciones o deixes d’existir! El segon pas és ser empàtic, és a dir, incorporar a les entitats la capacitat d’entendre i sentir-se identificat amb els sentiments i les emocions d’una altra persona. Cal doncs fomentar l’empatia i posar-nos a la pell dels diversos públics i usuaris per entendre què és allò que necessiten, quines són les seves inquietuds i preocupacions per començar a pensar de quines maneres podem donar-hi resposta. I per fer-ho es fa necessari un tercer pas: incorporar la innovació oberta i l’atreviment a les institucions, és a dir, en lloc de desenvolupar la innovació a partir i mitjançant recursos interns, haurem de recórrer i buscar la cooperació amb altres entitats, institucions i persones expertes: per a aprofitar els seus coneixements i incorporar-los a la institució, cal imaginar!

És una qüestió de supervivència, si les estructures, la forma d’organitzar-se, d’oferir serveis i programació de les entitats no canvien, s’envelleix i deixa de ser útil per als usuaris per acabar-se extingint-se. La clau per introduir innovació no rau en introduir noves tecnologies o la digitalització (que també), la clau està en capgirar les institucions, sacsejar-les (aquesta paraula que ara està de moda), canviar estatuts, modificar la missió i la visió, introduir-hi nous valors, atreure joves i nous perfils, oferir nova programació i replantejar els serveis. Moltes vegades afirmo que és el moment que necessitem repensar-ho gairebé tot, fins i tot aquelles coses que ja donàvem per descomptades. Preparem-nos per al que ve, aportem-hi valor amb el que sabem fer i aprenguem allò que no sabem. Per un futur d’èxits de les entitats socials de l’Empordà, encara som a temps de canviar-ho tot. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li