A voltes amb el procomú

0
838

Sí, actuem al món segons ho interpretem i aquesta interpretació està influenciada per múltiples circumstàncies. En el meu cas, actuo condicionat per les paraules, són elles les que alimenten les meves ànsies de saber, les que m’ajuden, quan llegeixo, a entendre les frases i els seus significats. Amb els anys, he après que les paraules tenen sentit quan ens comportem coherentment amb el que diem. També el temps ens ensenya que el món té altres llenguatges que ho interpreten, com la música, la matemàtica, la física, la química o la biologia fins a formar tots ells una unitat de coneixement; llenguatges que són utilitzats per reconèixer i interpretar la realitat, una realitat que ha de ser compresa per la ment humana, per les diferents maneres de pensar i, sobretot, són llenguatges útils per aprendre, encara que «segurament aprendre no significa formar, com tampoc significa ensenyar ni, en molts sentits, es tracta ja d’educar. En el seu significat més pur, l’aprenentatge se centra a donar als aprenents les eines amb les quals puguin aprendre segons els seus propis estils i les seves pròpies necessitats d’aprenentatge. Però si alguna cosa significa és que ha de ser para tots, sense excloure a ningú» (Norman Longworth, L’aprenentatge al llarg de la vida, editorial Paidós, col·lecció Transicions). Precisament, aquest per a tots sense exclusió, és un procomú que no hauria de ser objecte d’especulació econòmica.

Què és el procomú. El professor de recerca del CSIC, Antonio Lafuente, em va resumir en una frase el seu significat: «El procomú és el que és de tots i no es pot comprar», ni vendre, afegeix un. Però, de què estem parlant?, senzillament, dels béns comuns que ens permeten viure i si els destruïm, la vida de tots es degrada. Pensem en la nostra responsabilitat: per primera vegada els éssers humans tenim la capacitat de canviar el clima, ja ho estem fent, som capaços d’alterar la nostra herència genètica. La nostra activitat, les nostres maneres de viure i d’interpretar el món ens han portat a alterar les lleis de la naturalesa i del cos humà. Som participis, conscientment i inconscientment, d’un experiment global, sigui pel devastador model econòmic que considera a les persones com un recurs i el nostre hàbitat com una fàbrica que ha de produir sense parar, per sadollar la nostra insaciable voracitat consumista. Evidentment, en la deterioració del nostre hàbitat hi ha societats més responsables que unes altres, la nostra, com a societat d’un país desenvolupat -terme discutible, anomenar desenvolupada una societat devastadora- té un major grau de responsabilitat.

Comprendre, compartir, tenir consciència del ben comú, del que és de tots és una tasca que hem d’assumir com a societat. Aquest canvi de mentalitat no podem deixar-lo al sistema polític, ni podem esperar que els mitjans de comunicació i culturals es posicionin contra el sistema econòmic, polític i social actual, doncs del mateix viuen. La tasca és de tots, tots hem de participar en aquest gran repte atès que de tots és el procomú.

De totes les societats que habitem la casa comuna de la Terra són els oceans, l’aire, l’aigua, els sòls, els boscos, els rius, els paisatges, la vida animal, les selves, les muntanyes, tota la biodiversitat del planeta. Nostra és la gestió d’uns recursos que són de tot el que viu i quan destruïm un hàbitat, quan s’extingeix una espècie animal o vegetal, també ens afecta a nosaltres com a part que som de la vida, en resum, la biodiversitat, l’aigua, l’aire, la terra són béns de tots i sense ells no hi ha esperança.

Hem de preguntar-nos si pagarem per respirar igual que avui paguem per l’aigua que bevem. El cel, la mar no tenen pàtria; les fronteres són un invent humà que no respecten els vents, ni les ones, ni la fauna salvatge, ni les muntanyes, ni els rius, ni els arbres. Resulta fàcil comprendre que la biodiversitat i el medi ambient són part del procomú. Fins als usurers que compren estels i parcel·les en el cel poden arribar a entendre-ho, no obstant això, consideraran seves els carrers, els parcs, la nostra privadesa, les nostres dades personals, la convivència, la cultura, la recerca científica. De qui és la cultura, per què es privatitza aquest ben comú?; de qui és la recerca científica, la salut, internet; per què es privatitzen si el públic és de tots i per què si el públic és nostre ho gestionen solament ells? Les respostes estan en nosaltres. Detinguem-nos un instant en la globalització, fructífera per a uns pocs que han acumulat patrimonis de dimensió planetària i devastadora per a uns molts que hem vist com la precarietat s’instal·lava en les nostres vides. És, potser, la primera conseqüència de la crisi econòmica que han sofert les anomenades societats desenvolupades. Penso que l’esmentada crisi ha estat útil a les espècies depredadores de les nostres societats, ells s’han beneficiat en implantar unes condicions laborals i econòmiques que no busquen el ben comú. Un exemple: el daltabaix de la gestió de la banca, en aquest país, va ser socialitzada pels diferents governs de l’Estat espanyol. Els crèdits que van venir de la Unió Europea són part del deute del Regne d’Espanya. Els beneficis de la banca són per als seus accionistes. Així, els deutes són un procomú, és a dir, són de tots, però els beneficis són solament d’uns pocs. Siguem seriosos!

El genoma humà, la reproducció, la biologia, l’herència genètica, el cervell, el cos humà, les espècies animals i vegetals, les llavors, la salut, la recerca, la fotosíntesi, la sang, les neurones, l’ADN són part del procomú que la ciència i la cultura científica ha de compartir amb tota la humanitat, sobretot, quan els grans descobriments i avanços científics són públics, pagats amb els impostos de tots. Resulta inadmissible que la comercialització d’aquests avanços beneficiï a les grans multinacionals farmacèutiques, informàtiques o de la indústria militar. Nostre és el silenci, aquest silenci que també manegen aquests pocs que mouen els fils del moment actual de les societats humanes.

Defensar el procomú és una necessitat que solament es pot assumir si pensem en això, si pensem col·lectivament, si convertim les nostres societats en societats de l’aprenentatge continu. Hi ha molts col·lectius humans que han emprès el camí del procomú, ho són, per exemple, les ONGs que rescaten els nàufrags del Mediterrani, ho són les associacions de ciutadans que lluiten contra els desnonaments de la banca, ho són els bancs d’aliments, Creu Vermella o Càrites lluitant contra la misèria del Quart Món (llegeixi’s la pobresa que no para de créixer en les mal cridades societats desenvolupades o del primer món).

He tornat a dissertar sobre el procomú després de la lectura i la relectura acumulada durant els últims anys. He recordat en aquests dies de calor intensa una cita de Jaume Balmes que el meu estimat pare em repetia: «S’ha de llegir molt però en pocs llibres»; he pensat en el que em diria avui, aquest home bo i de moral irreprotxable que va anar Francisco Aznar, quan li exposés aquestes idees del procomú i de l’ús polític quan se li’n diu governança a la gestió del bé comú. I he recordat l’entrevista que li vaig fer a Pere Portabella, per la revista Encesa literària, fa uns mesos, en la qual el cineasta i polític em va dir: «En el futur hi ha uns canvis que no solament concerneixen a les idees i als projectes. Les formes hauran de ser diferents. Cal recuperar el sentit de les paraules. Jo no puc parlar de creixement sostenible quan ens porta a la ruïna. Haig de parlar de progrés i afegir una paraula: moral. Haig de parlar del benestar al món. Sospesar el producte interior brut d’això: com ho reparteixo? D’una forma equitativa i justa, sota el principi d’igualtat. Avui el problema és que estem en fallida tècnica i amb un col·lapse ètic de la marca Europa. Els refugiats ens han posat en evidència.» I vull pensar que les paraules del meu pare s’assemblarien molt a les de Pere Portabella.

Els governants d’aquest món promouen reunions globals sobre el canvi climàtic, es comprometen a implantar polítiques que disminueixin els efectes del mateix. Són paraules incomplides. La realitat, patida aquests dies en el continent europeu, ens diu que la temperatura del planeta augmenta any rere any, que cada vegada és més difícil atenuar els danys que la naturalesa causa a causa del canvi climàtic que la nostra devastadora manera de conviure amb Gaia està causant. No solament són paraules, també són realitats que tenen causes catastròfiques amb els refugiats i migrants de països i continents en els quals els estralls del canvi climàtic són evidents: Hem convertit al continent africà en l’escombriaire dels nostres residus industrials, informàtics i de tota índole. Espremem les seves riqueses naturals en el nostre benefici i, una vegada condemnats a la misèria i al gana, tanquem les nostres fronteres per no veure el que nostra voraç febre consumista ha ocasionat.

En el llibre pòstum d’Italo Calvino, Sis propostes per al pròxim mil·lenni (Edicions Siruela, 1989), en el capítol dedicat a la lleugeresa es pot llegir: «He de mirar el món amb una altra òptica, una altra lògica, altres mètodes de coneixement i de verificació». I, per qui signa aquesta tribuna, aquests mètodes, aquesta òptica, aquesta lògica passen per entendre el significat del procomú i creure que és una eina eficaç per enfrontar-nos a aquest canvi global al que ens condueixen les conseqüències del canvi climàtic que hem provocat amb la nostra ceguesa individualista, creient-nos els amos del que no és nostre.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li