A viure, que sĂłn dos dies!

0
1752

És impossible trobar una noticia positiva en aquest mĂłn en què vivim! I no crec que sigui el meu tarannĂ  el que em fa creure que tot sĂłn desgracies: l’onada de calor que ens anuncien; les inundacions de no sĂ© on; la pujada del nivell del mar que engolirĂ  Venècia; les violacions diĂ ries en ramat, solitĂ ries, drogades o no; la pujada setmanal del gasoil i la benzina; la pujada de l’IPC i dels tipus d’interès; la guerra d’UcraĂŻna; la sinistralitat de l’AP-2; el tall del gas d’Algèria… i podria seguir, si fos el noticiari de qualsevol mitjĂ  de comunicaciĂł.

Davant d’aquest panorama, encara hi ha qui s’estranya que la gent comenci a viure com si no hi hagués un demà?

Al cap de setmana llarg de la primera setmana de juny, les platges estaven plenes, els restaurants plens, les autopistes saturades, Barcelona col·lapsada i la frontera de La Jonquera amb cua d’entrada. Tot rebut com un inconvenient, una molèstia irresistible!

Per ser material sensible, no he inclòs en el memorial de greuges les pròpies del nostre petit país, que deia en Jacques Brel, que és Catalunya.

Ja es senten veus abominant del turisme, de la manca de personal laboral, de la saturació del transport públic, del soroll dels festivals de música. Sembla com si alguns enyoressin el silenci sepulcral (i mai més ben dit) del confinament de la pandèmia.

Vivim en un estat emocional bipolar, passant de la depressió a l’eufòria, sense deixar d’estar emprenyats per tot i contra tot.

Totes aquestes circumstàncies porten els mitjans de comunicació a una conclusió, que ens la repeteixen una vegada una altra: quin futur més negre els espera als nostres fills! O el més radical: no hi ha futur per als nostres fills!

Sembla que el propòsit sigui aconseguir que ningú tingui la més mínima esperança de viure feliç i, per descomptat, com que els humans som els causants de tal desgavell, seria del tot incongruent que ens revoltéssim contra aquesta situació. És que per molt que ens hi esforcem, individualment, podem aturar la guerra, baixar la inflació, pujar el PIB, baixar la prima de risc, pujar o baixar els interessos bancaris, baixar el cost de l’energia o del petroli?

Per tant, per què ens amarguen la vida culpabilitzant-nos que no puguem comprar mĂ©s cotxes o arribar a final de mes? Ah! I sobretot, no demanis augment de sou per solucionar-te que t’hagin pujat l’energia, l’habitatge, el menjar, etc., ja que, segons pontifica amb tota la seva cara dura el director del Banc d’Espanya, a qui li paguen el sou amb els impostos que es descompten puntualment de la nòmina dels pencaires, pujar els sous al nivell del increment de l’IPC seria fatal per a l’economia. Per a l’economia de qui? Pregunto…

Després dels desastres han vingut sempre èpoques de disbauxa i descontrol. La gent que ho ha passat malament, que ha vist la mort de prop, patit la misèria i perdut la fe i l’esperança en aquells que la governen, a la que recull quatre xavos o té possibilitat de donar-li matarile al cos, es tira delirosa al carrer a fondre’s el que té i el que no té. Així va passar als bojos anys vint, després de la Primera Guerra Mundial, o a la postguerra espanyola, on buscàvem qualsevol excusa per oblidar el món en què vivíem.

Recordo, com a metàfora de la contradicció, els divuit de juliol, Fiesta Nacional per excel·lència, que permetien que els camions i les furgonetes portessin gent a fer menjades al bosc. Era tradicional la dita en catallano a Barcelona de: «Anirem a Casterdefé a menxar un arró amb coní que te xupará hasta er dií». I així era. Al carrer Grassot, un petit carrer de Gràcia on vivia, hi havia dos camions i el dia de Fiesta Nacional petits i grans anàvem a oblidar-nos de la misèria i de les històries recents de la Quinta del Biberó, que ens explicava el pare. Per la seva banda, els estraperlistes, els funcionaris corruptes, els contrabandistes i els que feien calers de la manera que fos, se’ls fonien alegrement als cabarets i sales de festa que proliferaven per la ciutat.

Dins el maremàgnum de notícies catastrofistes, he trobat aquests darrers dies dues excepcions reconfortants: la primera, que els astrofísics estan que ballen per un peu per les fotos de la Via Làctia, que els està enviant no sé quina sonda espacial. Quan veus aquesta milionada d’astres i estrelles movent-se per la immensitat de l’univers, en unes magnituds temporals i de distància de milions de quilòmetres llum, t’adones de la ínfima petitesa que som i que tota aquesta immensitat ens és completament aliena. Veient i pensant aquestes coses encara et sembla més estúpida la guerra, la lluita de l’home contra l’home i la seva voluntat irrenunciable de destruir el seu habitat. Un contrasentit inexplicable racionalment.

L’altra notícia molt positiva és la que publicava La Vanguardia, destacant les bondats de la pràctica del sexe per als majors de setanta anys. Amb tanta notícia negativa, llegir un article a tota plana parlant del sexe dels vells reconforta. Ja era hora! De vegades tens la sensació que el món esta dissenyat per als joves i, a fi de comptes, quan s’acaba la joventut? Jo crec que així com alguns defineixen què és l’art dient que ho és tot allò que diem que ho és, podem també dir que és jove tot aquell que se sent jove.

Tinc una prova irrefutable d’aquesta afirmació: dijous passat al migdia ens vam reunir sis amics, que ho som des que teníem vuit anys, quan ens vam conèixer, al Col·legi dels Maristes de Barcelona. Eren temps en que formàvem files al pati abans d’entrar a classe, cantàvem l’himne de La Inmaculada (patrona del col·legi) i ens dividien en Romans i Cartaginesos. Dues meitats en eterna competició, tant per la lectura, com pel dictat o pel jocs del pati.

Dani Torrent

En el transcurs dels anys no sempre anàvem junts els sis a la mateixa classe, però a l’hora del pati i en el camí cap a casa, en acabar les classes, teníem la nostra reunió diària. Ja de més grans consolidàrem el grup als campaments a Planoles i, un a Alp que recordo diferent, perquè va ser organitzat o en col·laboració amb el Frente de Juventudes. Aquesta circums­tància tampoc va ser especialment traumàtica, això sí, com a novetat cantàvem el Caralsol sense especials problemes. Aquell campament va tenir la virtut de descobrir-nos les noies, el gener femení, l’esca del pecat! Una espècie humana de la qual teníem noticia però a la qual estava totalment prohibit acostar-se. I per a major glòria de Déu, la descoberta va ser a la piscina municipal i en banyador. Un record inesborrable! Crec que mai més he vist noies més maques i inabordables que aquelles.

Vam acabar l’escola i emprenguérem el primer viatge a l’estranger: a París. Una ciutat plena de temptacions que, com en el conte de la guineu, sempre acabàvem dient que «eren verdes» i tornàrem tan verges com a l’anada.

A la universitat, les noies ja van passar a formar part de la nostra vida quotidiana, encara que notàvem la manca d’instrucció prèvia i d’un entrenament adequat. Malgrat tot, vam progressar adequadament, recuperant el temps perdut.

Tot es va anar posant a lloc, vam tenir novies, ens vam casar, després vingueren els fills i ara els nets. Però els sis de l’Antro, nom de guerra provinent d’uns baixos del barri de Gràcia de Barcelona on teníem el nostre cau juvenil, seguim trobant-nos periòdicament i, en prova de modernitat i adequació als temps, mantenim contacte permanent a través de wassap, amb bromes i converses com les dels 15, els 30, els 50 o els 70 anys, que farien avergonyir els nostres nets per la seva innocència.

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li