
En Javi i en Marc parlen distesament del seu vincle amb el bà squet en cadira de rodes, dos camins que s’han unit des de fa poc i que han resseguit trajectòries molt diferents: un hi va arribar de ben jove; l’altre tot just l’està descobrint des de fa pocs mesos
En Javi i en Marc emfatitzen sovint que l’equip del Mifas Ă©s una famĂlia. Per les coses bones i no tan bones, Ă©s clar. «No som un grup que desprĂ©s del partit cadascĂş va a casa seva. AquĂ compartim moltes coses mĂ©s enllĂ de l’esport: fem dinars plegats, juguem a pĂ del… Som amics, però a banda hi ha un problema: ens tenim tanta confiança que ens ho diem tot», confessa en Javi.
En el cas dels dos protagonistes la confiança ha estat una bona eina per assimilar el context. En Javi, que va perdre una cama quan només tenia 4 anys a causa d’un accident, és una peça clau a l’equip no només pel seu joc, sinó també pel que transmet. En aquest sentit, ha estat un dels pilars d’en Marc, que fa tres anys va patir un accident de moto i encara ara es troba en procés d’assimilació. L’esport, però, l’està ajudant d’una manera significativa: «Sincerament, no em veia tornant a fer bà squet mai més, i la simple opció de poder-hi jugar altra vegada ja ha valgut la pena. Grà cies al bà squet en cadira de rodes he acceptat la meva situació, ha estat el meu mètode per sortir-me’n».
La definiciĂł que fa en Marc difereix de la del seu company, que puntualitza que en el seu cas no hi va haver un procĂ©s d’acceptaciĂł, ja que amb prou feines tenia Ăşs de raĂł quan va patir l’accident: «A mi l’esport no m’ha aportat mĂ©s coses que a qualsevol altra persona que tambĂ© practiqui alguna disciplina, sigui quina sigui i en la condiciĂł que sigui. SĂ que Ă©s cert que l’equip ha derivat en una famĂlia, tĂ© molt a veure amb el meu dia a dia, però mĂ©s enllĂ d’això Ă©s tan terapèutic com qualsevol altra cosa».
Cap dels dos usa la cadira de rodes en el seu dia a dia, però Ă©s a partir d’aquest element que les seves vides s’han creuat. Ho corrobora en Javi, que a mĂ©s reconeix, entre somriures, que el noi que s’asseu al seu costat ha de ser l’encarregat de retirar-lo: «Tots dos juguem de pivots, i l’arribada d’en Marc ens va molt bĂ© perquè els altres som veterans. El seu passat a l’Adepaf es nota, quan el veig jugar m’adono que tĂ© coses que no tenen molts altres jugadors: disciplina, idea de joc en equip… A vegades, quan el defenso a un entrenament, penso que no podrĂ tirar, Ă©s prĂ cticament impossible poder-ho fer, però de cop i volta ho prova i encistella. “Quin cabrĂłn”, penso!».
EVOLUCIĂ“. En Javi, psicòleg de formaciĂł i professor de FP, recorda que l’any 1991, quan va començar a practicar el bĂ squet en cadira de rodes, ho havia de fer a una pista descoberta prop de l’Hospici de Girona, amb les exigències climĂ tiques pertinents. «L’esport estĂ creixent, hem acabat fent xarxa i hi ha una feina important de les associacions. Queda feina per fer? SĂ, però se n’ha fet molta».
En el cas d’en Marc, cuiner a la FundaciĂł Altem, l’aterratge en aquesta disciplina esportiva ha estat mĂ©s lleu. No obstant això, reconeix que ha esdevingut una enorme descoberta: «No coneixia el mĂłn de la discapacitat, em quedava lluny. Però un cop ets a dins t’ajuda a tenir una filosofia de vida molt clara, a valorar la vida en general, vaja. T’agrada jugar a bĂ squet? SĂ? Doncs juga-hi! És el que he après amb mĂ©s força, i per això em sento com qualsevol altre jugador de bĂ squet a peu. La vida Ă©s qĂĽestiĂł d’anar-se autosuperant de manera contĂnua, i a mi una discapacitat no m’aturarà ».
Leave a Reply