‘A mi una discapacitat no m’aturarĂ ’

0
1312

En Javi i en Marc parlen distesament del seu vincle amb el bàsquet en cadira de rodes, dos camins que s’han unit des de fa poc i que han resseguit trajectòries molt diferents: un hi va arribar de ben jove; l’altre tot just l’està descobrint des de fa pocs mesos


En Javi i en Marc emfatitzen sovint que l’equip del Mifas Ă©s una famĂ­lia. Per les coses bones i no tan bones, Ă©s clar. «No som un grup que desprĂ©s del partit cadascĂş va a casa seva. AquĂ­ compartim moltes coses mĂ©s enllĂ  de l’esport: fem dinars plegats, juguem a pĂ del… Som amics, però a banda hi ha un problema: ens tenim tanta confiança que ens ho diem tot», confessa en Javi.

En el cas dels dos protagonistes la confiança ha estat una bona eina per assimilar el context. En Javi, que va perdre una cama quan només tenia 4 anys a causa d’un accident, és una peça clau a l’equip no només pel seu joc, sinó també pel que transmet. En aquest sentit, ha estat un dels pilars d’en Marc, que fa tres anys va patir un accident de moto i encara ara es troba en procés d’assimilació. L’esport, però, l’està ajudant d’una manera significativa: «Sincerament, no em veia tornant a fer bàsquet mai més, i la simple opció de poder-hi jugar altra vegada ja ha valgut la pena. Gràcies al bàsquet en cadira de rodes he acceptat la meva situació, ha estat el meu mètode per sortir-me’n».

La definició que fa en Marc difereix de la del seu company, que puntualitza que en el seu cas no hi va haver un procés d’acceptació, ja que amb prou feines tenia ús de raó quan va patir l’accident: «A mi l’esport no m’ha aportat més coses que a qualsevol altra persona que també practiqui alguna disciplina, sigui quina sigui i en la condició que sigui. Sí que és cert que l’equip ha derivat en una família, té molt a veure amb el meu dia a dia, però més enllà d’això és tan terapèutic com qualsevol altra cosa».

Cap dels dos usa la cadira de rodes en el seu dia a dia, però Ă©s a partir d’aquest element que les seves vides s’han creuat. Ho corrobora en Javi, que a mĂ©s reconeix, entre somriures, que el noi que s’asseu al seu costat ha de ser l’encarregat de retirar-lo: «Tots dos juguem de pivots, i l’arribada d’en Marc ens va molt bĂ© perquè els altres som veterans. El seu passat a l’Adepaf es nota, quan el veig jugar m’adono que tĂ© coses que no tenen molts altres jugadors: disciplina, idea de joc en equip… A vegades, quan el defenso a un entrenament, penso que no podrĂ  tirar, Ă©s prĂ cticament impossible poder-ho fer, però de cop i volta ho prova i encistella. “Quin cabrĂłn”, penso!».

EVOLUCIÓ. En Javi, psicòleg de formació i professor de FP, recorda que l’any 1991, quan va començar a practicar el bàsquet en cadira de rodes, ho havia de fer a una pista descoberta prop de l’Hospici de Girona, amb les exigències climàtiques pertinents. «L’esport està creixent, hem acabat fent xarxa i hi ha una feina important de les associacions. Queda feina per fer? Sí, però se n’ha fet molta».

En el cas d’en Marc, cuiner a la Fundació Altem, l’aterratge en aquesta disciplina esportiva ha estat més lleu. No obstant això, reconeix que ha esdevingut una enorme descoberta: «No coneixia el món de la discapacitat, em quedava lluny. Però un cop ets a dins t’ajuda a tenir una filosofia de vida molt clara, a valorar la vida en general, vaja. T’agrada jugar a bàsquet? Sí? Doncs juga-hi! És el que he après amb més força, i per això em sento com qualsevol altre jugador de bàsquet a peu. La vida és qüestió d’anar-se autosuperant de manera contínua, i a mi una discapacitat no m’aturarà».

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li