A l’aixopluc dels vint anys

0
721

L’actriu Ona Vilar i l’escenògraf figuerenc Juli Sanjuan estrenen ‘Plou a cobert’ a la sala La Planeta de Girona


 

«Si jo tingués vint anys…» és una frase que traspua una inequívoca recança: per allò que no s’ha fet o per allò que, un cop superades les dues dècades de vida, ja no es pot fer (o això es creu). Una frase que, d’altra banda, també pot significar una certa llosa per aquelles persones que en tenen vint. L’obra de petit format Plou a cobert, estrenada la setmana passada a La Planeta de Girona, parteix d’aquesta reflexió. Han participat en el projecte l’arquitecte Juli Sanjuan (Figueres, 1991), com a escenògraf, i la fotògrafa Ona Vilar (Garrigàs, 1995), interpretant una de les protagonistes.

Escrita per les joves Èlia Borràs i Berta Camps, la peça parla sobre quatre noies en aquell abisme, terreny pantanós, d’acabar els estudis i no tenir les idees clares. «La gent sovint sobrevalora que aquesta edat és meravellosa, que no hi ha problemes i, en realitat, a l’obra Plou a cobert demostrem que això no és així, que també hi ha conflictes, la frustració i la pressió de no saber cap on dirigir-nos», comenta l’Ona Vilar, que aquest mes acaba el cicle de grau superior en Tècniques d’Actuació Teatral al centre El Galliner de Girona. I és que les actrius –Clàudia Lausin, Ona Vilar, Paula Fossati i Berta Camps– i la directora –Laura Pujol– just han finalitzat, o estan completant, els seus estudis teatrals.

Plou a cobert és, en aquest sentit, un crit de reafirmació. «Penso que és important poder exterioritzar que no sabem què fer, encara que a vegades ens faci vergonya, i veure que no saber què fer és el més normal del món», afegeix la fotògrafa de Garrigàs.

QUATRE PROTAGONISTES. Al llarg de l’obra, en moments puntuals, alternen la representació de si mateixes amb la dels respectius personatges. Una que vol marxar a fer un Erasmus a l’estranger; una altra que es veu incapaç de redreçar el seu futur; la que estudia com una condemnada per treure’s unes oposicions, i una veu més còmica que desplega una cuirassa per soterrar un amor que pesa massa.

A L’ESCENARI, BASTIDES. L’arquitecte Juli Sanjuan, amb un màster en Disseny Escenogràfic a Elisava, ha estat l’encarregat d’ambientar l’espai. Abans, havia treballat en l’obra El llançament, de la companyia gironina La Gàrgola, i en El ball, de la companyia alt-empordanesa La Funcional, fent tàndem amb Empar Rodon. «L’escenografia havia de reflectir un pis d’estudiants, s’havia de donar importància al menjador, on es fa més vida, però també a la cuina i el bany», exposa el figuerenc. Sanjuan ha ideat l’escenari de Plou a cobert amb bastides: «Era important que l’espai fos canviant i mòbil, que reforcés la idea d’un pis d’estudiants, un lloc sempre en construcció, temporal, de pas, on hi ha goteres». Un entrebanc amb què s’ha trobat és el pressupost, limitat. Una escenografia que es compon amb objectes reutilitzats, d’altres rescatats de la deixalleria, de bastides en desús. I, tot i això, el jove equip de Plou a cobert ha aconseguit bastir una obra sense esquerdes.

TEXT QUE TRAVESSA BARRERES. Aquesta és una obra que pot colpir, fàcilment, el públic jove –és idònia per representar-se en instituts. I, malgrat que podria dir-se que aborda un tema més aviat generacional, el text, nodrit, és capaç de travessar les barreres de l’edat. A La Planeta, el 8 i 9 de maig, es van exhaurir les entrades. En acabar la funció, el públic es va alçar sense escatimar en aplaudiments. Tant de bo, aviat, a Figueres. 

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li