A banda i banda del cap de Creus

0
883

Dels ‘pied noirs’ que van establir-se al Port de la Selva a la colònia d’artistes i escriptors de Cadaqués


Seguim el nostre recorregut per la Costa Brava nord, tot fent una aproximació als orígens del turisme a casa nostra, avui arribem al Port de la Selva i a Cadaqués, els dos municipis que s’escolen a banda i banda del cap de Creus. Expliquen al Port de la Selva que quan els veïns van començar a veure l’arribada del turisme, a les acaballes dels anys cinquanta del segle passat, les famílies van decidir llogar-los les habitacions on vivien i aleshores la gent del poble ocupaven la planta baixa, degudament arranjada, després d’haver estat, a la majoria de les cases, el lloc que es feia servir com a cellers o on es guardaven els estris de pesca.

Aquesta anècdota defineix força bé el turisme del municipi. Mai s’ha produït un creixement desorbitat com trobarem un cop arribem a la badia de Roses. Ben al contrari, les coses s’han fet amb mesura, perquè des de fa dècades es va apostar per la sostenibilitat, tant de moda dècades més tard, i així és com la imatge del Port es manté gairebé inalterable fins al dia d’avui. Força igual que a Cadaqués.

Val a dir que fins als anys seixanta bona part del terme municipal era zona militar, i això també provocava nombroses dificultats a l’hora de poder construir. Posteriorment tampoc va arribar mai un turisme de masses. Recordem que el Port de la Selva, però, ja havia estat descoberta abans de la Guerra Civil per una selecta colònia d’estiuejants catalans, entre ells els escriptors Josep Vicenç Foix i Josep Maria de Sagarra, que d’alguna manera ja van posar de moda el poble a través dels seus escrits.

Ben entrada la dècada dels seixanta és quan arriben els primers turistes que volen invertir, construint apartaments o segones residències. Es tracta de belgues que procedien de l’antiga colònia del Congo i dels pieds noirs francesos, procedents d’Algèria. Tot plegat va representar una entrada de diners per al poble i dels quals es va beneficiar gent del mateix municipi ja que, a diferència d’altres llocs del litoral gironí, al Port de la Selva no hi van entrar massa promotors de fora.

CADAQUÉS. Una de les imatges característiques a l’hora de parlar de la Costa Brava arreu del món és la badia de Cadaqués. Quantes vegades no s’utilitza aquesta postal en campanyes promocionals o de publicitat? El fet d’haver esdevingut una mena de símbol del litoral català és un motiu més d’orgull per a la gent del poble. Als anys vint ja hi havia estiuejants –que no turistes– a Cadaqués. Només cal recordar el fenomen dels Pitxot i dels Dalí –unes famílies de Figueres que hi anaven a passar tot l’estiu– i la munió d’artistes i intel·lectuals que això va arrossegar en les dècades posteriors i que ha arribat fins als nostres dies.

La vila no patit mai el boom turístic que, en el sentit estricte de la paraula, podem trobar a altres poblacions de la Costa Brava nord (Llançà, Roses, Castelló-Empuriabrava o l’Escala, per exemple). Tot i això, sí que ha canviat lleugerament la seva fisonomia urbana, tant a la dècada dels anys seixanta i setanta com ja entrat el segle XXI, amb la desaparició de les típiques hortes que hi havia a l’entrada del poble, a tocar la riera, o la urbanització de s’Alqueria a sobre de Portlligat, com a llocs més emblemàtics. A la zona d’Es Caials, per exemple, als anys cinquanta, hi havia un parell de masos i ara hi ha una urbanització. Un altre cas significatiu és el de la Torre de les Creus. Hi ha moltes fotos on es pot veure solitària, presidint el poble des del vessant nord. Ara està envoltada de cases. En qualsevol cas, però, el creixement urbanístic de Cadaqués s’ha fet de manera força controlada, dins de les circumstàncies de l’època.

El turisme de Cadaqués és, bàsicament, de segona residència. Sobretot gent de Barcelona i rodalies, francesos, italians alemanys… Un turisme que ha tingut, en general, un bon nivell, tant econòmic com cultural. Enrere queden aquelles èpoques en què els hippies emplenaven el passeig o l’Illa de Portlligat. El fenomen ja ha passat a la història. També hi ha un selecte nombre d’hotels que mantenen una clientela força habitual i que repeteix estiu rere estiu.

Seria extraordinàriament complicat fer una llista del que podríem anomenar turistes famosos que han estiuejat o estiuegen a Cadaqués. Juntament amb els artistes i escriptors que hi han deixat petjada, hi ha molts empresaris, polítics, professionals de prestigi, tant a escala nacional com internacional, que hi passen les vacances. Són gent que volen posar-se un banyador, unes espardenyes, un barret i agafar una barca per fer un tomb pel cap de Creus, sopar en algun restaurant, xerrar amb els amics i, sobretot, descansar. Defugen del protagonisme i tampoc, en general, l’ostenten entre la gent del poble. I els cadaquesencs i cadaquesenques –també és el seu tarannà– els respecten. Això no vol pas dir, però, que no s’hi estableixen relacions i vincles d’amistat molt grans.

Entre estiuejants fidels i la gent del poble hi sol haver-hi una bona relació, es coneixen i els intenten ajudar en tot el que sigui possible. En general es tracta de gent integrada amb el poble i que estimen Cadaqués. Normalment es tracta, com a mínim, de segones i terceres generacions. Encara que avui –i encara menys a l’estiu– les coses no siguin iguals, podem recordar allò que escrivia Josep Pla (va residir al poble durant una temporada): «Hi ha una cosa que ho engloba tot: la vida, l’ambient, el color. Els blancs furiosos, enardits, d’aquest poble són cèlebres i sobre el color de les pissarres són insuperablement bells. Després, el silenci, la calma, el repòs dels seus carrers solitaris». Doncs això…

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li