55 hores, a l’Hospital de Figueres

1
1045
  • A totes i cadascuna de les persones que treballen a l’hospital de Figueres, el meu mĂ©s sincer agraĂŻment. Moltes grĂ cies!

La nit del dimarts, 10 de novembre va ser per a mi un calvari: el dolor em va mantenir despert fins que a les 9.30 hores del dimecres em vaig presentar a urgències de l’Hospital de Figueres.

Vaig donar les meves dades en entrar. Passat el llindar, un sanitari em va preguntar què em passava. Vaig argumentar, com vaig poder, el dolor que sentia. Em van passar a un box. Em van fer despullar i posar-me una bata. Tot seguit, l’infermer que es va dedicar a cuidar-me durant el seu torn, em va tornar a preguntar. Després d’ell, va venir el metge, al qual vaig exposar de nou tot el meu raonament. Va tornar l’infermer, va buscar una via a la meva mà per col·locar-me un catèter pel qual m’anirien subministrant la medicació. L’infermer va venir acompanyat d’una col·lega jove, o potser era una estudiant en pràctiques. Ho ignoro. La infermera va fer el seu treball eficaçment. A mesura que passaven les hores, se succeïen les proves: anàlisi de sang i orina, radiografia, ecografia abdominal i TAC. La medicació va fer efecte! El meu estat, a estones, era d’endormiscat, en altres moments, quan el dolor tornava, a més de demanar ajuda, em fixava en tot allò que passava al servei d’urgències de l’Hospital de Figueres. Els relato el que vaig veure, vaig sentir i vaig viure.

L’infermer que m’atenia, un veterà de la seva professió, amb veu amable i vocació didàctica, es dedicava a alliçonar una jove infermera o estudiant d’infermeria en els secrets de les bones pràctiques en la seva professió. Quan algú del personal sanitari li preguntava alguna cosa, ell l’adreçava a la seva jove companya: «Avui és la Laura (no recordo bé el nom) qui coordina l’equip». Així, infermeres amb experiència, auxiliars i zeladors preguntaven a la novella diplomada o estudiant què havien de fer. En aquest estat alterat per la medicació, vaig pensar: quina manera més eficaç d’ensenyar!

L’enrenou no era gran. Vaig entendre que va ser un dia bastant tranquil. El tracte amb tots els pacients va ser professional, correcte, humà, sense estridències, sense falòrnies. Si l’hagués de valorar, diria que excel·lent.

Una persona de la recepció d’urgències em va portar una carta que m’havia escrit la meva dona, no ens podíem comunicar de cap altra manera.

El meu box estava just davant del lloc d’infermeria. Donada tan privilegiada situació, vaig poder escoltar els seus comentaris rutinaris: al del 23 cal donar-li l’alta; el del 27 necessita un calmant; el del 17 es queda ingressat. També vull ressenyar, sense ser indiscret, unes paraules que per si soles expressen la pressió i el dolor que els causa la pandèmia: «Quan acabi això de la Covid, me’n vaig a una casa rural, sense telèfon, a descansar i que ningú em busqui». No van trigar a secundar el comentari altres companys. De seguida, un dels zeladors va proposar una escapada de descans comú, un tots a descansar lluny de l’hospital, lluny del brogit mundà.

Quan em van portar a fer l’ecografia, la doctora que me la va fer, es va queixar: «Relaxi l’estomac, em faig mal». Ho vaig intentar. No va tornar a queixar-se. De tot el personal que em va tractar durant el dia, va ser en aquest instant quan vaig pensar que aquella professional amagava la seva humanitat i es mostrava seca i distant. Després la vaig sentir conversar amb un altre metge i em va semblar sentir un to d’amabilitat en la seva veu.

I de tornada al box. Em comuniquen que em pujaran a planta. L’espera es fa eterna.

Canvi de torn. El personal de nit actua de la mateixa manera que el de dia: amables, correctes, professionals, empĂ tics.

Ningú de la meva família pot venir a veure’m. No sé res de la meva dona que ha estat operada en el mateix hospital. Per a la meva tranquil·litat, un zelador ve fins al meu box i em diu que no em preocupi, que l’operació de la meva dona ha anat bé i que el meu cunyat se l’emporta cap a casa. Li dono les gràcies.

En un altre box ha ingressat un home. S’escolten els seus crits. No parla. El soroll que emet s’assembla al d’una fera engabiada. Sento el tràfec. El lliguen al seu llit. Segueix cridant. Alguns ingressats es queixen del soroll eixordador. Algú de l’equip li contesta amb un to pujat de veu a la pacient que li ha cridat. Tot torna a la calma. La cordialitat s’ha tornat a imposar. El pacient que crida i no parla continua fent-ho. Una senyora es posa a parlar per telèfon explicant-li al seu interlocutor que el nen s’ha deixat mitja boca en una caiguda del monopatí. Un auxiliar s’emporta el nen en una cadira de rodes. El nen no parla!

Són la una de la matinada quan em pugen a planta. Estic sol a l’habitació i ho estaré fins que em donin l’alta.

Un sanitari m’explica com funciona el llit, les llums, el botó de crida. Al cap de poca estona ve una infermera, em posa via intravenosa la medicació. Se’n va i torna el sanitari amb una ampolla on haig d’orinar. Passo la nit.
Abans de deixar el torn, la infermera em torna a atendre. Em puja la persiana perquè entri la llum de l’alba. Contemplo el pas de la foscor a la llum.

La infermera del torn de dia em diu que em puc dutxar. Una auxiliar em portarà el necessari per fer-ho. També em dóna una bata neta.

Em porten el desdejuni. Em tornen a medicar. No sé quina hora és quan passa el metge. Em comenta que tinc una pedra al ronyó. Entenc que vol dir l’expressió fer una visita de metge. La brevetat s’imposa. El to amable del metge m’ha tranquil·litzat, això i la medicació ajuda molt a no tenir dolor. Per sort, tinc un llibre que m’ajuda a passar les hores.

Em truca la meva dona. Li demano roba: la bata d’hospital deixa veure l’esquena al descobert i això em fa sentir incòmode. La infermera em diu que els meus familiars han de deixar a l’entrada principal de l’hospital el que em portin i han de fer-ho abans de la una de la tarda. A les tres, els reclamo les meves pertinences i cinc minuts després tinc a l’habitació el que he demanat. Era urgent el carregador del mòbil. Des del moment que vaig poder connectar a la xarxa elèctrica el meu telèfon, van començar les trucades, i entre trucada i trucada continuo llegint.

Trec el cap per la finestra. Veig els ingressats del Bernat Jaume, en una espècie de jardí on alguns dels malalts surten a fumar o a conversar. A l’altre costat del carrer veig el pati de l’institut Alexandre Deulofeu. Passa el dia i arriba la nit. Puc dormir.

A dos quarts de sis del matí em desperta el dolor. No vull semblar un rondinaire. No crido a infermeria. A les sis i pocs minuts, la molèstia persisteix. Demano ajuda. Em posen una calmant via intravenosa i m’adormo. No sé l’hora, però se sent el moviment del canvi de torn. M’aixeco. Em dutxo i esmorzo.

Un altre uròleg ve a visitar-me. Em comenta el tractament que m’estan posant i em pregunta si me’n vull anar, és divendres, i durant el cap de setmana no vindrà cap metge. Li dic que m’agradaria anar-me’n. Em diu que me n’aniré tard, que ell ha d’operar, però que cap a les tres de la tarda tot estarà preparat.

Davant de la meva habitació, una dona, el to de veu de la qual em recorda molt una de les meves germanes, contagia la seva alegria a la resta de companys. Li diu a un que si parla anglès, que hi ha ingressat un senyor que no entén res de res, només anglès. Té gràcia com ho diu, com li relata al company sanitari que el passat estiu li va picar un peix ratlla al Cantàbric i que ho va passar molt malament. Prossegueix la seva cerca, company que passa, company al qual li pregunta si parla anglès. Ella diu al malalt: «Sit down». El pacient anglès no ho entén. Ella eleva el to de veu i li diu en castellà que s’assegui, que esperi fins que vingui la seva família a buscar-lo. Penso, quina mania tenim d’alçar el to de veu creient que així ens entendran!

M’ha alegrat molt sentir la bona senyora. Ha estat una bona medicina. Ara escolto el pacient anglès parlar per telèfon. No s’escolta gaire bé, però em sembla que parla alemany. Torno a riure per dins.

M’assalta el dubte de l’elogi. Vull puntualitzar, la tribuna relata les 55 hores que vaig passar a l’hospital de Figueres, el que vaig viure i vaig sentir i pel que els dono les gràcies al personal sanitari que em va atendre. Sé que altres pacients probablement tenen una opinió diferent, evidentment, cadascú explica les coses com li han anat i no seré jo qui contradigui una opinió documentada desfavorable. Honestament, penso que el personal dels hospitals, dels centres d’atenció primària, de la sanitat pública, en general, estan fent un esforç que va més enllà de la seva deontologia professional, estan bolcant-se en el seu treball sense tots els mitjans que necessiten, suportant una gestió política de la pandèmia discutible, per això, una vegada més, gràcies per mostrar la seva humanitat, i espero que aquest comportament també el tinguem els pacients i els nostres familiars.

1
Leave a Reply

avatar
1
0
2
 
1
Enric Vilarrasa
   
El més nou Més antic Més votat
Notificar-li
Enric Vilarrasa
Convidat
Enric Vilarrasa

Cuida’t, Juan JesĂşs.