Aquest 26 d’abril es complien 42 dies de confinament, de negocis tancats, d’aturada de la vida social, d’un canvi radical mai viscut fins al moment. La població s’ha hagut de reinventar. No sabÃem si està vem davant d’una guerra o realment davant d’una pandèmia. Des del primer moment –mes de gener–, les dades de la Xina que ens arribaven sonaven a falsedat. La mateixa OMS hi treia importà ncia, i va arribar un moment que la població ja no sabia què creure.
Aquà Espanya, sabent tot el que ens esdevindria, ja no mirant a la Xina, sinó a Ità lia, semblava tot molt llunyà . I això que som cosins germans, és a dir, una cosa que passi a l’Àsia potser és remota, però quan veus que passa a un paÃs europeu i mediterrani, potser que ens ho comencem a prendre seriosament, no?
Però aquà aquest Govern ho tenia tot controlat, més xulos que Manolete! Ostres, i de cop, no hi ha mascaretes. El paÃs on més personal mèdic s’ha infectat, el material que arriba és defectuós, es compren proves i EPIs al mercat negre xinès, ens roben a les fronteres d’un paÃs africà i mil històries rocambolesques que passen al nostre paÃs, que s’assemblen totes elles més a un episodi de Mortadelo i Filemón que no pas a un estat d’alarma d’un paÃs europeu. De fet, torno a recordar la imatge: a l’Àfrica ja s’estaven fent proves del test a tota la població, i aquà encara no n’havien arribat, i ara com ara tampoc està clar.
Hem anat a remolc del coronavirus, a la batuta del que encomanaven els països europeus, a una desorganització governamental total, a una mentida i un desordre de xifres des del primer moment, a lapsus de la Guà rdia Civil, a veure un vicepresident saltant-se el confinament cada cop que li dona la gana, i amb tots els privilegis que li atorga el cà rrec (mentre se li escapa la paraula expropiació). En definitiva, tota una comèdia que ni els germans Marx en el seu cambrot. Tot plegat podria fer molta grà cia, no?
SÃ, podria ser tot molt graciós. Però no ho és, aquà hi ha hagut moltes vÃctimes, que han mort soles, moltes famÃlies que no s’han pogut acomiadar, i molts taüts, un sobre l’altre, com si la persona humana i la seva vida no valguessin res. O sigui, més que assemblar-se a una comèdia, tindria a veure amb el dramatisme de l’enfonsament del Tità nic, com a mÃnim, multiplicat per vint.
Davant d’un Govern lent, inepte, i maldestre per gestionar aquesta emergència eficientment, mentre i feia oïdes sordes als consells dels experts (a tota hora i en tot el procés), com l’últim episodi, creuen que seria millor no centralitzar la desescalada del confinament i passar el comandament als governs autonòmics, per poder-la gestionar-la millor? No, ells erre que erre.
Tot aquest show, poca confiança, desacreditació, burles (per més que la Guà rdia Civil ho hagi volgut tapar)… han quedat interioritzats en la població.
La cirereta final és l’acord segons el qual, finalment, els nens poden sortir al carrer des del 26 d’abril. Aquest acord, modificat, 4 , 5 o ja no sé quants cops, ha estat un desgavell més de demostració que al Govern tot se li ha escapat de les mans.
Aixà doncs, ens trobem en una població ja mig atontada, per tants dies d’estar dins de casa, que no sap ni hores, ni edats, ni si farmà cia, si gossos sà o gossos no… és a dir, perduda. Però, si cal, més assenyada i orientada que els mandataris. Davant de tanta disbauxa, què esperaven que succeÃs el passat dia 26? Potser què sortirien un adult i un nen i veure els carrers només ocupats per aquestes dues figures i a dos metres de distà ncia?
Tenen les fotografies de la seva nefasta gestió. D’un govern fluix, incoherent, mentider, i sense credibilitat. Ens ha obert les portes, i com que ni ell mateix es posa d’acord, després de 42 dies, com vol que ens aclarim nosaltres? Doncs què ha passat? El normal, tots cap al carrer, amb gos, nens, comprant a la farmà cia, o simplement passejant, i que ens toqui l’aire una mica.
Quan el Govern sigui seriós, nosaltres també ho serem.
Leave a Reply