26-A, la fotografia real de la Covid-19

Aquest 26 d’abril es complien 42 dies de confinament, de negocis tancats, d’aturada de la vida social, d’un canvi radical mai viscut fins al moment. La població s’ha hagut de reinventar. No sabíem si estàvem davant d’una guerra o realment davant d’una pandèmia. Des del primer moment –mes de gener–, les dades de la Xina que ens arribaven sonaven a falsedat. La mateixa OMS hi treia importància, i va arribar un moment que la població ja no sabia què creure.

Aquí Espanya, sabent tot el que ens esdevindria, ja no mirant a la Xina, sinó a Itàlia, semblava tot molt llunyà. I això que som cosins germans, és a dir, una cosa que passi a l’Àsia potser és remota, però quan veus que passa a un país europeu i mediterrani, potser que ens ho comencem a prendre seriosament, no?

Però aquí aquest Govern ho tenia tot controlat, més xulos que Manolete! Ostres, i de cop, no hi ha mascaretes. El país on més personal mèdic s’ha infectat, el material que arriba és defectuós, es compren proves i EPIs al mercat negre xinès, ens roben a les fronteres d’un país africà i mil històries rocambolesques que passen al nostre país, que s’assemblen totes elles més a un episodi de Mortadelo i Filemón que no pas a un estat d’alarma d’un país europeu. De fet, torno a recordar la imatge: a l’Àfrica ja s’estaven fent proves del test a tota la població, i aquí encara no n’havien arribat, i ara com ara tampoc està clar.

Hem anat a remolc del coronavirus, a la batuta del que encomanaven els països europeus, a una desorganització governamental total, a una mentida i un desordre de xifres des del primer moment, a lapsus de la Guàrdia Civil, a veure un vicepresident saltant-se el confinament cada cop que li dona la gana, i amb tots els privilegis que li atorga el càrrec (mentre se li escapa la paraula expropiació). En definitiva, tota una comèdia que ni els germans Marx en el seu cambrot. Tot plegat podria fer molta gràcia, no?

Sí, podria ser tot molt graciós. Però no ho és, aquí hi ha hagut moltes víctimes, que han mort soles, moltes famílies que no s’han pogut acomiadar, i molts taüts, un sobre l’altre, com si la persona humana i la seva vida no valguessin res. O sigui, més que assemblar-se a una comèdia, tindria a veure amb el dramatisme de l’enfonsament del Titànic, com a mínim, multiplicat per vint.

Davant d’un Govern lent, inepte, i maldestre per gestionar aquesta emergència eficientment, mentre i feia oïdes sordes als consells dels experts (a tota hora i en tot el procés), com l’últim episodi, creuen que seria millor no centralitzar la desescalada del confinament i passar el comandament als governs autonòmics, per poder-la gestionar-la millor? No, ells erre que erre.

Tot aquest show, poca confiança, desacreditació, burles (per més que la Guàrdia Civil ho hagi volgut tapar)… han quedat interioritzats en la població.

La cirereta final és l’acord segons el qual, finalment, els nens poden sortir al carrer des del 26 d’abril. Aquest acord, modificat, 4 , 5 o ja no sé quants cops, ha estat un desgavell més de demostració que al Govern tot se li ha escapat de les mans.

Així doncs, ens trobem en una població ja mig atontada, per tants dies d’estar dins de casa, que no sap ni hores, ni edats, ni si farmàcia, si gossos sí o gossos no… és a dir, perduda. Però, si cal, més assenyada i orientada que els mandataris. Davant de tanta disbauxa, què esperaven que succeís el passat dia 26? Potser què sortirien un adult i un nen i veure els carrers només ocupats per aquestes dues figures i a dos metres de distància?

Tenen les fotografies de la seva nefasta gestió. D’un govern fluix, incoherent, mentider, i sense credibilitat. Ens ha obert les portes, i com que ni ell mateix es posa d’acord, després de 42 dies, com vol que ens aclarim nosaltres? Doncs què ha passat? El normal, tots cap al carrer, amb gos, nens, comprant a la farmàcia, o simplement passejant, i que ens toqui l’aire una mica.

Quan el Govern sigui seriós, nosaltres també ho serem.