2020, l’any de les grans pujades d’impostos

0
1115

Prèviament a les festes nadalenques i després de les eleccions, els programes informatius eclipsen la nostra atenció amb si hi haurà formació de govern o no. Tot ensenyant-nos les negociacions de PSOE amb totes les formacions polítiques, menys les constitucionalistes… De fet, l’abraçada de Sánchez amb Iglesias a les hores posteriors a les eleccions ens va deixar a més d’un bocabadat, ja que quatre dies abans, en el debat televisiu , havia renegat d’ell. Malgrat tot, de sobres queda demostrat que Sánchez és un mentider nat i els seus votants li són fidels. Aquella abraçada queda en una petita anècdota després de tot el que ha succeït posteriorment.

Que Sánchez vol passar a la història, ho he dit més d’un cop, sigui quin sigui el preu o els motius: com el president que ha acabat amb la unitat de l’Estat, potser com el rehabilitador de terroristes o potser demostrant que és necessari imposar un sistema comunista per acabar amb les desigualtats socials (parlo de les desigualtats del poble, perquè els governants s’enriqueixen a mans plenes, si no donin un cop d’ull als règims comunistes de l’Amèrica del Sud). Tanmateix l’objectiu d’aquest article no és fer una crítica a Sánchez.

A continuació de la teatralitat de les negociacions, (ja fa temps que estàtot pactat), ens han tingut entretinguts amb altres temes, que han vingut un darrere l’altre i que anaven ocupant els espais informatius: el pessebre de Colau, burlant-se un any més de la religió cristiana, judicis a assassins i violadors. Per cert, encara no entenc que es qüestioni la pena de presó permanent revisable. Aquests subjectes no són rehabilitables i una de les finalitats de presó, no ho oblidem, és tancar-los per protegir la societat. Perdoneu l’incís, però jo sabent que el chicle està tancat i barrat quasi de per vida, dormo més tranquil·la.

Ja per acabar de distreure, surten resolucions judicials que fan parlar molt: a uns els revifen, demostrant que no han entès res, els altres els posen a lloc. Per cert, he passat per alt temes de no més de 3 dies d’interès, com el Black Friday, el cas de l’ERE –un altre misteri–, el cas de corrupció més important del país usurpant diners de l’Estat , i aquí no ha passat res. En canvi , un partit s’enriqueix, fraudulentament, de diner privat, i el destrueixen, obligant-lo a deixar el Govern…

Un munt de temàtiques ens han despistat del que realment importa, com el tema econòmic i si podrem arribar a final de mes: tancaments d’empreses, pujades dels rebuts , impostos… aquests han quedat en un segon pla, i se n’hauria d’haver parlat, ja que el 2020 en ve carregat.

La realitat actual és que el nostre país es tenyeix de polítiques d’esquerres, des dels ajuntaments, passant per la Generalitat , fins a arribar a la Moncloa. És el que hem votat. No em preocupa qui mana, sinó la política que propaga.

Les esquerres s’omplen la boca de polítiques socials, igualtat, augment dels salaris, serveis al ciutadà…però fem memòria, ja han estat en anteriors governs i el ciutadà no només no ha notat una millora econòmica i social, sinó que més aviat hem quedat tots plegats més empobrits.

Aquest proper any hi haurà una pujada general d’impostos i en algunes poblacions serà molt agreujada (no diré noms, però les dades són verídiques): taxa escombraria 45%, aigua 30%, ibis en general,llars d’infants, IAE…

Aquestes taxes municipals es queden majoritàriament a la població, així doncs, com s’explica que a dia d’avui hi ha comarques que només tenen una piscina coberta? Hi ha Caps que no tenen pediatre? Hi ha capitals de comarca brutes i deixades? Hi ha ancians que no poden accedir a una residència? No hi ha suficients places de guarderia? No arriben ajudes de menjador a qui les necessita? Per què un curs de nivell bàsic de català és gratuït i un curs de nivell avançat val 400 €? Perquè anem d’urgències i hem d’esperar tres hores? Per què a l’hora de donar ajuts només es miren els ingressos i no les despeses?… i nombroses preguntes que no tenen resposta.

El que sí veiem, i no vull fer populisme, sinó que soc realista, que les ajudes només arriben als nouvinguts il·legals, com el milió d’euros de la Sra. Colau als manters.

El remei no és donar-los diners i ajuts, sinó procurar que es formin, treballin i també paguin impostos. El que ara s’està fent, és esprémer la classe baixa i mitjana per voler aconseguir crear una societat igualitària. Gran tesi comunista, que s’ha demostrat que no funciona i que tirà per terra la teoria i la vida de l’esforç.

Jo vull pagar impostos, però també vull tenir les meves necessitats bàsiques cobertes. Si em trobo malament a la nit, vull ser atesa d’urgència i no haver d’esperar tres hores. Demano igualtat de tracte, per exemple: el que té un pres, si necessita un metge, el té amb mitja hora.

Crec en les polítiques socials per als més desvalguts, però no amb les injustícies i l’ofegament que s’està fent a les classes mitjanes per aconseguir-ho, ja que al capdavall al final serem tots pobres.

Acollim! Siguem solidaris! Però dins d’un marge, no ens poden ofegar per voler crear una societat igualitària. Tenint en compte que hi ha gent que mai s’integrarà, que tots els diners que rep els envia al seu país, que no paguen impostos, que tant sols volen viure de les ajudes.

S’ha d’ensenyar a pescar i no donar peixos sense saber el valor que tenen. Jo soc pescadora i em costa molt ensenyar al meu fill perquè també ho sigui, així doncs, com és que persones no mereixedores se’ls regala una mariscada?

Sí a les polítiques socials, sí als ajuts als més necessitats, sí a la igualtat i a poder tenir les mateixes oportunitats. Però, les que pugui pagar cada govern o els agents econòmics involucrats. Una família té ingressos per poder assumir els seus costos: universitats, llum, oci, transport… No ens poden demanar que sufraguem els d’altres famílies, ja que quedarem ofegats tots plegats!

Leave a Reply

avatar
   
Notificar-li