1939: final de la guerra a Catalunya

El febrer de 1939, arribà el final de la guerra a Catalunya, començada el 1936. Parlem de setanta-set anys. Fou un dia de joia per les mares de família que tenien fills al front de guerra. En la pau, tots pogueren tornar a casa, a gaudir de la família, a abraçar l’esposa o la promesa. Tots podrien recomençar una vida normal. Uns a continuar els estudis, i la majoria tornar al treball, i a divertir-se en pau. Uns procedien dels fronts de guerra, i altres eren desertors, refugiats en boscos o passaren la frontera.

Els catalans estaven dividits, políticament durant la guerra. Uns, clamaven “No passaran”. Altres secretament, desitjaven la derrota de l’exèrcit republicà. Citem, entre aquests, les famílies que sofriren persecució i presó del 1936 al 1939; els familiars i amics dels assassinats per la seva Fe en la funesta persecució a l’Església. S’alegraren els cristians que pogueren tornar a obrir les esglésies trossejades. S’alegraren els pares de família que van poder recuperar les escoles dels religiosos i religioses clausurades a tot Catalunya. S’alegraren els catalans perseguits, i els desertors de la guerra, amagats al bosc, o que passaren la frontera i pogueren tornar a casa seva. S’alegraren les religioses que van poder tornar als hospitals i asils d’on havien estat expulsades. S’alegraren els parents i amics de la figuerenca Sara Jordà que Companys no li volgué concedir l’indult de la pena de mort. L’afusellaren el 1938.

També s’alegraren els fabricants perseguits que el 1936 els usurparen les fàbriques, i les pogueren recuperar el 1939, sota el govern de Franco. Amb entusiasme, impulsaren la indústria, i els anys de pau a Catalunya tothom tenia feina i vingueren a treballar centenars d’espanyols de províncies.

REFUGIATS REPUBLICANS. Els republicans que perderen la guerra, actualment, han recuperat políticament el govern. El dia 6 de febrer de cada any, recor-den els exiliats republicans en una concentració al coll de Manrella entre cants, discursos i banderes.

Fa anys, l’expresident Pujol, va anar al Mas Perxés d’Agullana. Pujol volia donar les gràcies a l’amo del Mas per haver acollit una nit el president Companys, abans d’entrar a França. Un fill del senyor Perxés va contestar a Pujol: Senyor President, perdoni, però l’han mal informat. Quan Companys vingué al Mas, aquest estava confiscat pel Comitè d’Agullana. El meu pare feia mesos que havia hagut de fugir perseguit. El Comitè l’havia amenaçat de mort. L’haurien assassinat junt amb el senyor rector, el metge, el farmacèutic i cinc ciutadans més d’Agullana. A la meva mare, la desterraren amb sis fills petits que li haurien cabut a la falda, a 70 quilòmetres, i es refugià a Tossa de Mar. Pujol davant el testimoni del fill, va callar avergonyit.

REFUGIATS ENGANYATS. Un altre tipus de refugiats són les famílies procedents d’Aragó i d’Andalusia, que els seus pobles havien sofert destrosses de la guerra i es refugiaren en diferents províncies, especialment a Catalunya, on foren ben acollits. A la retirada,militar, la propaganda republicana els omplí de pànic. Els van empènyer a França on creien que trobarien agradables residències. Trobaren camps de concentració, amb fam i malalties. La propaganda els enganyà. A la duana francesa no els deixaren entrar ni carros, ni camions, ni mobles, ni matalassos, ni sacs de menjar. Ho hagueren de deixar tot a la frontera. Sofriren moltes penalitats. Molts desenganyats de la propaganda republicana, tornaren a Espanya. En la pau, mai no s’haurien d’haver mogut d’Espanya. Haurien hagut de tornar als seus pobles o quedar-se en pobles i ciutats de Catalunya, on foren ben acollits. Mentrestant el govern de la República marxava a França amb tot l’or del Banc d’Espanya.

El Museu de l’Exili Republicà de la Jonquera no explica la veritat. En nom de la República hauria de demanar perdó als pobres exiliats de guerra, gent de poble senzills i pacífics que foren enganyats per la propaganda republicana. Els empenyeren a França, on sofriren dures penalitats, especialment les dones i les criatures